Imagen Pinterest
IMPOSTURA
He posat a remulla la barba de les
impostures: buide els ulls
en la desvergonya urgent de les
camises de força de les diagonals.
(Ara sé que cap paraula no és innocua i menys
encara una volta
de sordes gaubances), ni els ocells són estrategs
de turisme.
En l’interval de la lectura, la fonètica té la seua
pròpia demència,
(em permet dir-ho, previo a esquinçar les meues
vísceres de tedi),
i veure les rellotgeries en catàlegs
i les palpebres mossegades per una ferida.
Com em mira és el ressò de les ombres
d'aquell arbre de l'estiu,
o el lapsus de l'hipnotisme dels
miralls de l'últim rapte de el cos.
De sobte la malícia i la farsa i
l’engany agafen vida pròpia:
l’escriptura és magma o només tutelat
equilibri d’espantaocells.
Jo em quede sense oferir les meues
altres alteritats,
els meus oblits d’erm intens.
Ací en aquest ocell circular del
vers, el fetge de la gebrada
com altres objectes àvids
d’analgèsics, d’albes en l’alè.
Supose que hi ha encara espai en el
subsòl per a les vaques flaques
de la masturbació. O, si més no, per
a simular qualsevol silenci.
(Després de tot ja m’acostumí a l’almanac
Dels ratspenats i a les entrecuixes dissecades dels
llampecs
en una deshonrosa balda rovell. Ol a estany
d’embotits.)
Tot el que em mira és el ressò de les
ombres d’aquell arbre de l’estiu,
o el lapsus de l’hipnotisme dels
espills del darrer rapte del cos.
San Francisco, California, 2013
.
. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en
català per PERE BESSÓ
.
IMPOSTURA
He puesto a remojar la barba de las
imposturas: vacío los ojos
en la desfachatez apremiante de las
camisas de fuerza de las diagonales.
(Ahora sé que ninguna palabra es inocua y menos una
bóveda
de sordos júbilos), ni los pájaros son estrategas
de turismo.
En el ínterin de la lectura, la fonética tiene su
propia demencia,
(me permito decirlo, previo a rasgar mis vísceras
de hastío),
y ver las relojerías en catálogos y
los párpados mordidos por una herida.
De pronto la malicia y la farsa y el
engaño cogen vida propia:
la escritura es magma o solo tutelado
equilibrio de espantapájaros.
Yo me quedo sin ofertar mis
otredades, mis olvidos de páramo intenso.
Aquí en este pájaro circular del
verso, el hígado de la escarcha
como otros objetos ávidos de
analgésicos, de albas en el aliento.
Supongo que hay todavía espacio en el
subsuelo para las vacas flacas
de la masturbación. O, al menos para
simular cualquier silencio.
(Después de todo ya me acostumbré al almanaque
de los murciélagos y a las entrepiernas disecadas
de los relámpagos
en una deshonrosa aldaba de moho. Huele a estanque
de embutidos.)
Cuanto me mira es el eco de las
sombras de aquel árbol del estío,
o el lapsus del hipnotismo de los
espejos del último rapto del cuerpo.
San Francisco, California, 2013
.
Del libro: Primavera de arcilla
©André Cruchaga
No hay comentarios:
Publicar un comentario