FETITXE DEL
SETGE
Un vestido de noche corría y
gritaba en un claro del bosque.
Georges Hugnet
Darrere del
retaule de cendra dels trens, la talaia dels viatges damunt de les superficies
buides del crepuscle. Al lluny el crit dels amfiteatres grisos del bosc
embalsamats d’espills, el rictus del túnel de la consciència, o el rar setge de
les finestres com un fetitxe abstret al meu tòrax. (De vegades només vull oblidar els remolins abstrets de les teues
cuixes i les promeses d’hivern i les multituds del pols; però, és clar, la
memòria és un puzzle de vertigens infinits.)
.
. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ
.
FETICHE DEL
ASEDIO
Un vestido de noche corría y
gritaba en un claro del bosque.
Georges Hugnet
Detrás del retablo de ceniza de los trenes, la
atalaya de los viajes sobre las superficies vacías del crepúsculo. A lo lejos
el grito de los anfiteatros grises del bosque embalsamados de espejos, el
rictus del túnel de la conciencia, o el raro asedio de las ventanas como un
fetiche ensimismado en mi tórax. (A veces
solo quiero olvidar los remolinos ensimismados de tus muslos y las promesas de
invierno y las multitudes del pulso; pero claro, la memoria es un puzzle, de
vértigos infinitos.)
.
De ‘Camino disperso’, 2021
©André Cruchaga
