martes, 29 de agosto de 2017

ULL SOLUBLE

Pintura de Joan Miró





ULL SOLUBLE




En aquest ull soluble dels objectes que cauen al buit aquelles arqueologies dels somniso les consonants amples de la memòria: m’oblide dels sarcòfags i de les demències cegues destintades que pul·lulen al voltant és per buscar un cofre subterrani i guardar-hi tot el dol que se’ns dóna a mans plenes les diademes moribundes dels cabells les proclames perpètues de la nuesa sacsejar la femta de la tristor o exhumar tots els missatges subliminals de la rosa d’aquest confí que forada la tendresa (orb el fred fa la seua tasca menyspreable) em lliure als molls morts de l’entrecella damunt del paisatge en l’abastracció de les pol·lucions és cruel la punta d’ungla que atrapa la misèria és cruel el descens als claveguerons de la floridura sobreviure a tant de dia implacable entre ombres suïcides i cementeris sense rostre i sense ales és cruel el semen esbargit reptant sobre l’imminent la navalla d’afaitar embolicada en una mortalla em desespera l’aigua de fum dels ocells em fa mal la dent penjant de la fam em fa mal el fred del país en els matins i les nits em fa mal l’increment de les portes tancades i els braços inermes —de vegades només vull oblidar-me dels meus records i de la llengua pronunciada en la teua cremada en l’ebrietat de mel del teu tròpic en tots aquests dimonis que arruixen de guitarra els teus pits en cada flama dels sons el teler i la seua dissonància d’arbre caduc la sang i els subjectes anònims que l’habiten sempre estic despert davant de la crueltat: de vegades és només una línia pàl·lida vinguda als meus ulls des del llindar un desastre de finestres una branca estèril del nostre temps o només un sobresalt de rellotges rebregats o només el llibre revelat de la mort amarg en el porus de taüts sempre hi ha minuts incerts durant l’esclat del sexe: embriaga l’udol dels vòmits mentre s’anul·la l’espill de l’angoixa després de tot el descobriment de la nit em resten els peixos de llum en el forat del tòrax em resta l’evidència del tall i les seues ferides colèriques (tot acaba sent memòria envellida i fil d’ulleres arrossegat pel fragor de les ninetes: davant de cada dia la innocència acaba sent només aquesta noció del que un ha perdut)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ


OJO SOLUBLE




En este ojo soluble de los objetos que caen al vacío aquellas arqueologías de los sueños o las consonantes anchas de la memoria: me olvido de los sarcófagos y de las demencias ciegas desteñidas que pululan alrededor es para buscar un cofre subterráneo y guardar ahí todo el luto que se nos da a manos llenas las diademas moribundas de los cabellos las proclamas perpetuas de la desnudez sacudir las heces de la tristeza o exhumar todos los mensajes subliminales de la rosa de ese confín que horada la ternura (ciego el frío hace su labor despreciable) me rindo en los muelles muertos del entrecejo sobre el paisaje en el ensimismamiento de las poluciones es cruel el pedazo de uña que atrapa la miseria es cruel el descenso a los resumideros del moho sobrevivir a tanto día implacable entre sombras suicidas y cementerios sin rostro y sin alas es cruel el semen disperso reptando sobre lo inminente la navaja de afeitar envuelta en una mortaja me desespera el agua de humo de los pájaros me duele el diente colgado del hambre me duele el frío del país en las mañanas y las noches me duele el incremento de las puertas cerradas y los brazos inermes —a veces sólo quiero olvidarme de mis recuerdos y de la lengua pronunciada en tu quemadura en la embriaguez de miel de tu trópico en todos esos demonios que rocían de guitarra tus senos en cada flama de los sonidos el telar y su disonancia de árbol caduco la sangre y los sujetos anónimos que la habitan siempre estoy despierto frente a la crueldad: a veces es sólo una línea pálida venida a mis ojos desde el umbral un desastre de ventanas una rama estéril de nuestro tiempo o sólo un sobresalto de estrujados relojes o sólo el libro desvelado de la muerte amargo en el poro de ataúdes siempre hay minutos inciertos durante el estallido del sexo: embriaga el alarido de los vómitos mientras se anula el espejo de la angustia después de todo el descubrimiento de la noche me quedan los peces de luz en el agujero del tórax me queda la evidencia del filo y sus coléricas heridas (todo acaba siendo envejecida memoria e hilo de ojeras arrastrado por el fragor de las pupilas: ante cada día la inocencia acaba siendo sólo esa noción de lo que uno ha perdido)
Barataria, 2017