lunes, 21 de septiembre de 2020

SENTIT DE L’ESPERANÇA │ SENTIDO DE LA ESPERANZA

Pintura de Alexander Zavarin




SENTIT DE L’ESPERANÇA

 

 


kıyınızdan güz geçti görmediniz
kuytunuzdan sabah
yüzünüzün bir yanı geceydi
öpülmemiş bahçe bir yanı
eski kitaplar arasında kurumuş
hüzün kokuyor şimdi
bütün güllerin ağzı
Dilek Özkan

 

 


Tot ens sap a un llibre de fullaraca en el jardí de sang dels somnis: la fulla seca de nostàlgia esquinça l’eco de les ombres presents. Davant del torrent del crit insomne, aquest ebri somni de purificar les meues ales al teu capoll de firmament consagrat. Potser, en algun carrer, em trobaré amb la rosa càlida d’un cel intacte, o amb la clau de la teua empremta indeleble, o amb els teus braços a la vora del mar recollint caragoles, o al mercat on s’obri un ocell de soledats.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

 

 


SENTIDO DE LA ESPERANZA

 

 


kıyınızdan güz geçti görmediniz
kuytunuzdan sabah
yüzünüzün bir yanı geceydi
öpülmemiş bahçe bir yanı
eski kitaplar arasında kurumuş
hüzün kokuyor şimdi
bütün güllerin ağzı
Dilek Özkan

 

 


Todo nos sabe a un libro de hojarasca en el jardín de sangre de los sueños: la hoja seca de nostalgia rasga el eco de las sombras presentes. Ante el torrente del grito insomne, este ebrio sueño de purificar mis alas en tu capullo de consagrado firmamento. Tal vez, en alguna calle, me encuentre con la rosa cálida de un cielo intacto, o con la llave de tu huella indeleble, o con tus brazos a la orilla del mar recogiendo caracolas, o en el mercado donde se abre un pájaro de soledades.

.
Del libro: “Lejanías rotas”, 2020

©André Cruchaga

©Pintura de Alexander Zavarin


 

INTRANQUIL·LITAT │ INTRANQUILIDAD

Imagen FB de Pere Bessó




INTRANQUIL·LITAT

 

 

Algú camina en el no-res de la brea dels panys.
A les cunetes, les molles de la nit empastifen la nostàlgia,
aquest trajinar descosit que es clava en els passos.
Un se sent culpable de tant d’atresorar certeses en la boca,
sense que la respiració deixe de ser llàntia cega.
És fàcil sucumbir a la penúltima llàgrima d’una porta,
o al dringar de la nuesa que anul·la la roba de l’íntim.
A estones a un només li resta suplantar la deriva de sempre,
el cadàver dels cansaments ferotges, l’acritud dels esgotaments.
Cadascú emmudeix sense ni tan sols esgarrar els dubtes,
o el fragor d’un adéu mentre creix la pluja al teulat.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 


INTRANQUILIDAD

 


 

Alguien camina en la nada de la brea de los cerrojos.
En las cunetas, las migas de la noche, embadurnan la nostalgia,
este descosido trajinar que se clava en los pasos.
Uno se siente culpable de tanto atesorar certezas en la boca,
sin que la respiración deje de ser lámpara ciega.
Es fácil sucumbir en la penúltima lágrima de una puerta,
o en el tintineo de la desnudez que anula la ropa de lo íntimo.
A ratos a uno solo le queda suplantar la deriva de siempre,
el cadáver de los cansancios feroces, la acritud de los agotamientos.
Cada quien enmudece sin siquiera rasguñar las dudas,
o el fragor de un adiós mientras arrecia la lluvia en el tejado.
.
Del libro: “Lejanías rotas”, 2020

©André Cruchaga


 

BREU ETERNITAT│ ETERNIDAD BREVE

Imagen FB de Pere Bessó




BREU ETERNITAT

 

 

la eternidad, tan breve,
Vicente Aleixandre

 

 

He tornat a la finestra per tal d’entebeir la pluja amb el desig de caminar seré i suportar la brasa que es fon al meu pit. Ací l’eternitat, per cert, és eterna i breu: un bocinet d’abric fa la diferència entre la vida i la mort, entre la pluja i la mudesa de la boira. Després de tot, plou quan la vesprada es desploma a les nostres temples: als meus ulls creixen les teues cuixes i es vessen els porus damunt de la túnica de la terra. En la distància, un ocell salva les seues ales, mentre el poeta es penja en la seua pròpia ebrietat.

.

 


ETERNIDAD BREVE

 

 

la eternidad, tan breve,
Vicente Aleixandre

 

 

He regresado a la ventana a entibiar la lluvia con el deseo de caminar sereno y soportar la brasa que se derrite en mi pecho. Aquí la eternidad, por cierto, es eterna y breve: un pedacito de abrigo hace la diferencia entre la vida y la muerte, entre la lluvia y la mudez de la niebla. Después de todo llueve cuando la tarde se desploma en nuestras sienes: en mis ojos crecen tus muslos y se derraman los poros, sobre la túnica de la tierra. En la distancia, un pájaro salva sus alas, mientras el poeta se ahorca en su propia ebriedad.

.
Del libro: “Lejanías rotas”, 2020

©André Cruchaga