LLAMPEC
Sempre em perc en el llampec quotidià de la ciutat.
Oblide el temps just del dia i els seus comensals?
—Madura la malenconia com una pluja
immensa enmig dels ecos grocs de la set.
Inundí els meus incendis de trens, d’ocells i ombres consumades:
Torní a la vida després de veure els cresols encesos;
a fora, als cantons
dels armaris de rebost, les contradiccions profètiques
de riure amb fred en la memòria,
(l’oblit és una
nit infinita de buits on només són possibles
els conjurs
dissecats, i aquesta lletjor sense recompensa d’habitar
el món de les
parpelles esbocinades.)
Per cert qualsevol analogia amb la llum ja és guany.
San Francisco, CA, 2013
.
. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE
BESSÓ
.
DESTELLO
Siempre me pierdo en el destello cotidiano de la
ciudad.
¿Olvido el justo tiempo del día y sus comensales?
—Madura la melancolía como una lluvia
inmensa en medio de los ecos amarillos de la sed.
Inundé mis incendios de trenes, de pájaros y sombras
consumadas:
Volví a la vida después de ver los candiles
encendidos;
afuera, en las esquinas
de las alacenas, las contradicciones proféticas
de reír con frío en la memoria,
(el olvido es una
noche infinita de vacíos en donde sólo son posibles
los conjuros
disecados, y esta fealdad sin recompensa de habitar
el mundo de los
párpados despedazados.)
Por cierto cualquier analogía con la luz ya es
ganancia.
San Francisco, CA, 2013
.
Del libro: ‘Primavera de arcilla’
©André Cruchaga
