domingo, 15 de octubre de 2017

ALTA NIT

Imagen cogida de Pinterest






ALTA NIT




Sent el parallamps en el xuclamonedes del ronc a altes hores on la nit inequívocament es va convertint en llàtzer, en aquest altre món, dens, de les cavitats. És el miratge dels jardins o el volum petri dels punts cardinals? És d’alguna manera el presagi de la broma, o senzillament l’ombra descalça de les catacumbes? Sempre aní errant enmig de la ràfega, assenyalat per la mà del botxí, lliurat al tràngol de l’alé. Cada nit, la nit pereix en les meues ferides. Sagna la foscor la seua sang de tinta, tots els sembrats furiosos en l’ànima, les màscares dels barrets que suren en la dentadura del flaire de la cendra, la tinta monòtona dels bisturís, el foc pòstum de l’ocell que paga la renda amb el tabac d’acer dels mussols. Sempre, invisibles, es desplacen les pipes blaves dels telers fins fer del galop un deliri de butxaques allargades. A la vora del temps, les estampilles geomètriques de la ciutat, la ciutat en les persianes pòstumes de les palpebres, l’orfebreria nocturna dels sons fent del coixí un túnel d’hipotenuses cegues, pendents relliscoses de les voravies, el fugaç viatge dels trens en la memòria: allà l’anfiteatre reiterat de les ombres. La meua pròpia ombra. L’alta nit crepitant en el monyó de la llum amb aquests salms devastadors en la gola. Alguna cosa es va tancant en els contorns del cos: l’espera només té sentit quan es vol omplir buits o desxifrar alguna endevinalla. Entre una paret i una altra, el paller i el teló de fons de l’oblit. Posa les teues mans al voltant del meu pit ombrívol. Fes de mi l’última embriaguesa desperta. Avui és sempre en el record. El temps s’encarrega d’omplir-nos de paraules estranyes i de rampes i de somriures mutilats. Desenfunda els teus confins per a la meua boca. Mor en mi com felí en zel. Mor en el meu deliri de blues insondable. Mor, inassaciable, en el meu cor acostumat a la nuesa. Fes en l’alta nit un incendi de joioses atrocitats.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




ALTA NOCHE




Oigo el pararrayos en el tragamonedas del ronquido a altas horas donde la noche inequívocamente se va convirtiendo en Lázaro, en ese otro mundo, denso, de las cavidades. ¿Es el espejismo de los jardines o el volumen pétreo de los puntos cardinales? ¿Es de alguna manera el presagio de la bruma, o sencillamente la sombra descalza de las catacumbas? Siempre anduve errante en medio de la ráfaga, señalado por la mano del verdugo, entregado al trance del aliento. Cada noche, la noche perece en mis heridas. Sangra la oscuridad su sangre de tinta, todos los sembradíos furiosos en el alma, las máscaras de los sombreros que flotan en la dentadura del sahumerio de la ceniza, la tinta monocorde de los bisturíes, el fuego póstumo del pájaro que paga la renta con el tabaco de acero de los búhos. Siempre, invisibles, se desplazan las pipas azules de los telares hasta hacer del galope un delirio de alargados bolsillos. A la vera del tiempo, las estampillas geométricas de la ciudad, la ciudad en las persianas póstumas de los párpados, la orfebrería nocturna de los sonidos haciendo de la almohada un túnel de ciegas hipotenusas, resbaladizas pendientes de las aceras, el fugaz viaje de los trenes en la memoria: allí el anfiteatro reiterado de las sombras. Mi propia sombra. La alta noche crepitando en el muñón de la luz con esos salmos devastadores en la garganta. Algo se va cerrando en los contornos del cuerpo: la espera sólo tiene sentido cuando se quieren llenar vacíos o descifrar algún acertijo. Entre una pared y otra, el pajar y el telón de fondo del olvido. Pon tus manos alrededor de mi pecho sombrío. Haz de mí la última embriaguez despierta. Hoy es siempre en el recuerdo. El tiempo se encarga de llenarnos de palabras extrañas y de calambres y de sonrisas mutiladas. Desenfunda tus confines para mi boca. Muérete en mí como felino en celo. Muérete en mi delirio de blues insondable. Muérete, insaciable, en mi corazón habituado a la desnudez. Haz en la alta noche un incendio de gozosas atrocidades.

sábado, 14 de octubre de 2017

DESTÍ DE LA PELL

Imagen cogida de Pinterest






DESTÍ DE LA PELL




En el paper, l’estrèpit de la cortina dels porus subjecta a la tinta de les ombres. Cap on va el pètal caigut en la pell, baixant com un teuladí groc de l’arbre dels sentits, en els dies de la setmana quan encara restem agafats de les finestres, de les paraules bifurcades en les branques del vent? — Anem, potser, darrere de certs jardins de sucre; anem recollint el traginar dels ulls, des dels sostres alts de la consciència fins al full de paper que rep, per cert, els estranys fragments de l’insomni. Tenim cap destí? Què dirà l’oracle, els buscadors impossibles del nou psicoanàlisi, el vell Laios amb un cor de cavalls? —Sempre vaig saber que els neguits em durien a certa estampida, però també a certa nàusea, a dies de pans anhelats; i, és clar, no és per a menys, què puc oferir després de les meues paraules. Potser peixos en la foguera incessant del meu silenci, o aquest caminar de rajoles perverses, darreres taules de vaques magres? A aquest destí a prova d’intempèries, li afegesc els alambins escampats del celler, potser perquè en el sutge i les teranyines escric les meues pròpies postil·les. (Sobre el llom dels claus, lector empedreït dels imaginaris: en el blues dels ocells, l’atzar, deixeble de les meues perplexitats, espill penjat dels ràfecs de la memòria.) En algun lloc la sospita vessa els seus propis líquids. Cada paraula penja el meu cor vençut. Amb tot, sóc pacient en la meua lenta orfandat. Sé que el destí mai no pot ser camí, llevat que siga el teu cos repartit entre les meues mans, el somni que esborre uns altres somnis, la nuesa primera que em mira i es dilueix en la meua boca. Et necessite despietada al frec del meu pit. No detingues aquesta demència, ni la llibertat per a circumcidar la història de la pluja, ni la joventut que lletreja l’entranya.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





DESTINO DE LA PIEL




En el papel, el estrépito de la cortina de los poros sujeta a la tinta de las sombras. ¿Hacia dónde va el pétalo caído en la piel, bajando como un gorrión amarillo del árbol de los sentidos, en los días de la semana cuando aún permanecemos agarrados de las ventanas, de las palabras bifurcadas en las ramas del viento? —Vamos, seguramente, tras ciertos jardines de azúcar; vamos recogiendo el trajinar de los ojos, desde los techos altos de la conciencia hasta la hoja de papel que recibe, por cierto, los extraños fragmentos del insomnio. ¿Tenemos algún destino? ¿Qué dirá el oráculo, los buscadores imposibles del nuevo psicoanálisis, el viejo Layo con un coro de caballos? —Siempre supe que los desasosiegos, me llevarían a cierta estampida, pero también a cierta náusea, a días de ansiados panes; y claro, no es para menos, qué puedo ofrecer después de mis palabras. ¿Acaso peces en la hoguera incesante de mi silencio, o este andar de aviesas baldosas, postreras mesas de vacas flacas? A este destino a prueba de intemperies, le sumo los alambiques desparramados del tabanco, acaso porque en el hollín y las telarañas, escribo mis propias apostillas. (Sobre el lomo de los clavos, lector empedernido de los imaginarios: en el blues de los pájaros, el azar, discípulo de mis perplejidades, espejo colgado de los aleros de la memoria.) En algún lugar la sospecha derrama sus propios líquidos. Cada palabra ahorca mi corazón vencido. Con todo, soy paciente en mi lenta orfandad. Sé que el destino jamás puede ser camino, a menos que sea tu cuerpo repartido entre mis manos, el sueño que borre otros sueños, la desnudez primera que me mira y se diluye en mi boca. Te necesito despiadada al roce con mi pecho. No detengas esta demencia, ni la libertad para circuncidar la historia de la lluvia, ni la juventud que deletrea la entraña.

viernes, 6 de octubre de 2017

VOL PROSCRIT

Imagen cogida de Pinterest





VOL PROSCRIT




Hi ha vols que no s’han de fer: massa rostres en les ulleres del buit, massa temps per al vinagre dels martells. En cada cantó del planeta, la vida enrarida de la respiració. Augmenten els llençols, l’abecedari eqüestre dels mamífers, els monòlegs en el llumí dels albergs, el tropell del teatre de les cuques de llum, el sobtisme gris anterior a les ombres denses de la brutícia en la història dels oposats: esborrem el paisatge per tal com el depilem amb el querosé de la saliva, acomiadem trens en llesques de cols cabdellades, amarrem la incertesa en els lavatoris de la tinta. Tant de gastar les nostres oïdes en el safareig sufocat de les entranyes. La nit travessa els putams de l’espill, el cancell pudent de la somnolència, els calcetins amb la demència de les flexions verbals, la circularitat escumosa del sexe en el cistellet de morrot de les ondulacions. Sempre l’ànsia en les ensopegades del forcó on pengem l’escriptura del xiulit, la missa del gall que destil·la l’encens de la volença; a l’uníson, arrosseguem el monyó de la tinta cap al rumb del sutge. Comptem els dies darrere del barrot de les ombres, —les nostres ombres revelades, és clar, en les fotografies cremades de la consciència. Tanmateix, a l’altre costat de la cicatriu, plou com un allotjament desmemoriat: plou de manera immòbil com una porta clavada a l’entrecella; plou com els gossos engabiats que lladren un crepuscle funerari; plou, mentre que el sexe es perd en la sang disseminada de la lluna. Plou, malgrat tot. Dins de la fondalada de la pols, el vol proscrit del vent en les meues illades.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ


VUELO PROSCRITO




Hay vuelos que no deben hacerse: demasiados rostros en los anteojos del vacío, demasiado tiempo para el vinagre de los martillos. En cada esquina del planeta, la vida enrarecida de la respiración. Cunden las sábanas, el abecedario ecuestre de los mamíferos, los monólogos en el fósforo de los albergues, el tropel del teatro de las luciérnagas, el repentismo gris anterior a las sombras densas de la mugre en la historia de los opuestos: borramos el paisaje a fuerza de depilarlo con el kerosene de la saliva, despedimos trenes en rebanadas de repollos, amarramos la incertidumbre en los lavatorios de la tinta. Tanto gastar nuestros oídos en la alberca sofocada de las entrañas. La noche atraviesa los puteríos del espejo, el cancel maloliente de la somnolencia, los calcetines con la demencia de las flexiones verbales, la circularidad espumosa del sexo en el guacalito de morro de las ondulaciones. Siempre el ansia en los traspiés del horcón donde colgamos la escritura del silbido, la misa del gallo que destila el incienso de la querencia; al unísono, arrastramos el muñón de la tinta hacia el rumbo del hollín. Contamos los días detrás del barrote de las sombras, —nuestras sombras desveladas, claro, en las fotografías quemadas de la conciencia. Sin embargo, al otro lado de la cicatriz, llueve como un hospedaje desmemoriado: llueve de manera inmóvil como una puerta clavada en el entrecejo; llueve como los perros enjaulados que le ladran a un crepúsculo funerario; llueve, mientras el sexo se pierde en la sangre diseminada de la luna. Llueve, pese a todo. Dentro de la hondonada del polvo, el vuelo proscrito del viento en mis ijares.
Barataria, 2012

Del libro “MOTEL”, (Inédito)