viernes, 27 de mayo de 2016

IMPOSSIBLES CONSTANTS

Imagen cogida del FB de Pere Bessó




IMPOSSIBLES CONSTANTS




Sonen dolgudes les ombres en les mans. Aquests impossibles de corpòria beatitud, mentre tot espai es tanca.
Per terra els peus cansats i a la deriva com la brasa febrosa de la brisa.
Damunt de les escates dels cercles trace les meues pròpies coordenades:
Hi ha un fil crucial en les parpelles, els vagues amors que sempre restaren
en el llindar de la negació de la pedra de la nit.
En la gola mai no s’acompleixen les profecies del temps,
Ni llostreja neta la falda dels ulls, ni se sosté el galop retallat pels trens,
ni la misèria deixa de ser llàgrima després de tot davant de la pell deshabitada,
ni la remota fulla de sal parla en el pit.
De vegades només vull canviar d’esquelet, en tal cas parle amb els morts.
També vull buidar l’infern dels miratges.
(Mossegar els litorals descampats de l’alé, deixar a banda la dura almoina
de l’infinit, mastegar la set fins que no recorde ja la fam.
Posar terra a les distàncies i acostar les veus i clausurar els mocadors.)

Més enllà dels nostres nassos, la soledat immola el tangible de les melodies.
Potser res no quedarà dels espills de brasa de les paraules esborrades;
desterrar les sufocacions és la sempreviva de les ocultes línies de la molsa.
Hi ha dies que avancen i mai no perseveren, dies que escapen de les mans
com l’escuma, dies cecs darrere de les finestres.
En el dolor gemegant de les meues feixugueses, piula la llum encegada.
Abans de l’èxtasi, posí la pàgina nua damunt de la superfície de la taula:
era elegant el secret i esplèndid el fulgor obert del principi.
Ningú no restava ofegat enmig de les vocals…

Poema d'ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ



IMPOSIBLES CONSTANTES




Suenan dolientes las sombras en las manos. Esos imposibles de corpórea beatitud, mientras todo espacio se cierra.
Por la tierra los pies cansados y a la deriva como el ascua febril de la brisa.
Sobre las escamas de los círculos trazo mis propias coordenadas:
existe un filo crucial en los párpados, los vagos amores que siempre permanecieron 
en el umbral de la negación de la piedra de la noche.
En la garganta nunca se cumplen las profecías del tiempo,
ni amanece limpio el regazo de los ojos,
ni se sostiene el galope cercenado por los trenes,
ni la miseria deja de ser lágrima después de todo ante la piel deshabitada,
ni la remota hoja de sal habla en el pecho.
A veces sólo quiero cambiar de esqueleto, para tal caso hablo con los muertos.
También quiero vaciar el infierno de los espejismos.
(Morder los litorales descampados del aliento, apartar la dura limosna
del infinito, masticar la sed hasta ya no recordar el hambre.
Echarle tierra a las distancias y acercar las voces y clausurar los pañuelos.)

Más allá de nuestras narices, la soledad inmola lo tangible de las melodías.
Quizá nada quede de los espejos de ascua de las palabras borradas;
desterrar los sofocos es la siempreviva de las ocultas líneas del musgo.
Hay días que avanzan y nunca perseveran, días que escapan de las manos
como la espuma, días ciegos detrás de las ventanas.
En el dolor gimiente de mis torpezas, pía la luz enceguecida.
Antes del éxtasis, desnuda puse la página sobre la superficie de la mesa:
era elegante el sigilo y espléndido el fulgor abierto del principio.
Nadie pausaba ahogado en medio de las vocales…
Barataria, 2016