martes, 15 de agosto de 2017

ABLUCIÓ D’ESPILLS

Imagen cogida de la red




ABLUCIÓ D’ESPILLS




En l’ablució dels espills no arriba una vigília de paraules ni es fácil de fer caldo de mosques ni desplomar-se ofegat d’ossos també el pol·len es crema sobre els rails del paradís sempre s’esdevé miserable el pit sòrdid d’alguns molls la taverna de la correguda de ratpenats i aqueix rictus sorneguer de pregària enmig de la saliva gastada del desús la porcatera violenta de les falses savieses i la seua avidesa de femer a manera de postdata la cendra dels somnis penjant de les parpelles com taüts vells en aqueix esguerrament dels remolins la depredació dels imaginaris la glòria del desarrelament i l’enderroc per si de cas dels àngels: no conec les ablucions matinals més enllà de les argúcies disfressades del temps de la roba feta esquinçalls en el lacrimal de l’alba (recorde les pestanyes sense mesura de la negligència i els seus aspres pots de fang) —clar cap somni no és sedentari: té aqueixa vaga anatomia de trasplantament i algunes tanques on fan niu les fulles de la mort un ho sap perquè ací no hi ha semprevives sinó confusió de floridura i deliri i un rail amuntegat que ens adverteix entre una multitud cega rosegat de cansament fins i tot la set em sembla un oblit o un nus que acreix la meua asfíxia o un vestit d’insànies no fet a la meua mida: sempre mire de caminar sense advertir cap adversari encara que cresquen en el pit els neguits i les parets es curullen de grafit.Qui serà la propera víctima després de tot? ¿Qui serà tacat per les aigües servides del crit? Per a la meua sorpresa hi ha matins en què es funda la brutícia i ens aplega amb la seua ociosa exactitud en l’esfinx del bri es pot llegir els falsos testimonis de la deriva la remota pols de les teranyines aquests tripulants de crueltat excessiva la imatge de l’arbre desfullat ens ho diu també l’ala submergida i cega el purgant de rapinya dels amulets els dies envinagrats de certs imaginaris (tant de bo i després de tantes fissures expel·lides es liquide la dissimulació i puga de bell nou aixoplugar la infància en la forca desmesurada de la tristesa tot és vertigen obcecat fins al punt que el cos baveja les seues pròpies febleses per a les meues angoixes l’opi dels prostíbuls i aquells bordells en penombra de la meua adolescència)


Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





ABLUCIÓN DE ESPEJOS




En la ablución de los espejos no alcanza una vigilia de palabras ni es fácil hacer caldo de moscas ni desplomarse ahogado de huesos también el polen se quema sobre los rieles del paraíso siempre resulta miserable el pecho sórdido de algunos muelles el tabanco del estampido de murciélagos y ese rictus socarrón de plegaria en medio de la saliva gastada del desuso la pocilga violenta de las falsas sabidurías y su avidez de muladar a manera de post data la ceniza de los sueños colgando de los párpados como viejos ataúdes en ese engendro de los remolinos la depredación de los imaginarios la gloria del desarraigo y el escombro por si acaso de los ángeles: no conozco las abluciones matinales más allá de las argucias disfrazadas del tiempo de la ropa hecha jirones en el lagrimal del alba (recuerdo las pestañas sin mesura de la negligencia y sus ásperos tarros de barro) —claro ningún sueño es sedentario: tiene esa vaga anatomía de trasplante y algunas alambradas donde hacen nido las hojas de la muerte uno lo sabe porque ahí no hay siemprevivas sino confusión de moho y delirio y un riel agolpado que nos advierte entre una multitud ciega roído de cansancio hasta la sed me parece un olvido o un nudo que acrecienta mi asfixia o un traje de insanias no hecho a mi medida: siempre procuro caminar sin advertir ningún adversario aunque crezcan en el pecho las desazones y las paredes se colmen de grafiti ¿Quién será la siguiente víctima después de todo? ¿Quién será manchado por las aguas servidas del grito? Para mi sorpresa hay mañanas donde se funda la mugre y nos alcanza con su ociosa exactitud en la esfinge de la brizna uno puede leer los testimonios falsos de la deriva el remoto polvo de las telarañas esos tripulantes de crueldad excesiva la imagen del árbol deshojado nos lo dice también el ala sumergida y ciega el purgante de rapiña de los amuletos los días envinagrados de ciertos imaginarios (ojalá y después de tantas fisuras expelidas se liquide el disimulo y pueda de nuevo cobijar la infancia en el horcón desmedido de la tristeza todo es obcecado vértigo al punto que el cuerpo babea sus propias flaquezas para mis congojas el opio de los prostíbulos y aquellos burdeles en penumbra de mi adolescencia)