miércoles, 30 de septiembre de 2015

ULLS FREDS

Imagen cogida de la red




ULLS FREDS




“…Totes les aigues van als ulls freds del temps”, a aquells cossos amargs
que esclaten de desesperança; davall de la flor fúnebre de les llànties,
la nuesa que roda escanyada de robes.
Mentre que l’esbarzer s’avança a la set, el cor vast de la nit: tot ací,
el tatuatge despietat de les humitats penjat de la botigueta, l’hora sobtosa
en els buits, les vísceres precedides de la ignomínia.
En els sanglots negres de les entranyes avall, corren les bèsties i els ocells
de l’abandó com dramàtics dèbits: es llostreja en la verema del no-res
sense cap altre símbol davant dels ulls, més que la bèstia del fem als sentits.
Pesen les mar ques fosques de l’alé al pit; ací, les cortines de fum
congelades en les finestres, les distàncies entre lluernes i llampecs,
les bastides per a pujar al mercat (sempre esponjós de papers bruts
i verdures plogudes i paraules que olen a gentada);

però en la remor dels sostres, esgarrapa la molsa el seu camí. Colpeja parets.
Emigren les històries mútues des de les mirades envellides de la salmorra.
Emigren els ocells i la seua collita de barrets: el foc arria la tempesta.
En la promiscuïtat de la tristesa i la desesperació, l’horitzó s’agenolla
en el plor mentre que es definitiva la destrossa.
Aquest temps és imponent com un cavall sense domar: floregen els taüts
com una epopeia quotidiana; s’obri la ressonància de moltes polifonies,
—a l’entremig—, l’eloquència dels ossos i els seus axiomes clericals.
Hi ha fred als ulls i també llenguatges sords a la vora de la boira…

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ



OJOS FRÍOS




“…Todas las aguas van a los ojos fríos del tiempo”, a esos cuerpos amargos
que explotan de desesperanza; debajo de la flor fúnebre de las lámparas,
la desnudez que rueda estrangulada de ropas.
Mientras la zarza se anticipa a la sed, el corazón vasto de la noche: todo aquí,
el tatuaje despiadado de las humedades colgado del tabanco, la hora repentina
en los vacíos, las vísceras precedidas de la ignominia.
En el sollozo negro de las entrañas abajo, corren las bestias y los pájaros
del abandono como dramáticos débitos: uno amanece en la vendimia de la nada
sin más símbolos frente a los ojos, que la bestia del estiércol en los sentidos.
Pesan las marcas oscuras del aliento sobre el pecho; ahí, las cortinas de humo
congeladas en las ventanas, las distancias entre luciérnagas y relámpagos,
los andamios para subir al mercado (siempre esponjoso de papeles sucios
y verduras llovidas y palabras que huelen a gentío);

pero en el murmullo de los techos, escarba el musgo su camino. Golpea paredes.
Emigran las historias mutuas desde las miradas envejecidas de la salmuera.
Emigran los pájaros y su cosecha de sombreros: el fuego arrea la tormenta.
En la promiscuidad de la tristeza y la desesperanza, el horizonte se arrodilla
en el sollozo para mientras es definitivo el destrozo.
Este tiempo es imponente como un caballo sin domar: florean los ataúdes igual
a una epopeya cotidiana; se abre la resonancia de muchas polifonías,
—entre ellas—, la elocuencia de los huesos y sus
axiomas clericales.
Hay frío en los ojos y también lenguajes sordos a la orilla de la niebla…
Barataria, 2015