jueves, 21 de junio de 2018

CEL FOSC

Imagen FB de Pere Bessó





CEL FOSC




Se sent el soroll de les aigües quan passen davall del pit. Així aprenc el so vessat de l’obcecat. I fins i tot els carrers nus de la insinuació.

De vegades només crida el tòrax davant de l’ardor de les agulles. (El dolor o el foc es duen com el vent entre les mans.)

Sempre els meus braços foren segats pels filats d’aram.

Si alguna cosa s’esdevé memorable és el clam de l’ocell ensagnat de silencis. Ara ho sé quan el temps està fet esquinçalls i viure és despertar-se enmig del sinistre.

Lladruguen els abrics rendits de la nit.

 Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




CIELO OSCURO




Se escucha el ruido de las aguas cuando pasan debajo del pecho. Así aprendo el sonido derramado de lo obcecado. Y hasta las desnudas calles de la insinuación.

A veces sólo grita el tórax ante el ardor de las agujas. (El dolor o el fuego, se llevan como el viento entre las manos.)

Siempre mis brazos fueron segados por las alambradas.

Si algo resulta memorable es el clamor del pájaro ensangrentado de silencios. Ahora lo sé cuando el tiempo está hecho jirones y vivir es despertarse en medio de lo siniestro.

Ladran los abrigos rendidos de la noche.

De “Poemas del descreimiento”, 2018
© André Cruchaga