martes, 29 de diciembre de 2015

ABSURDS INEVITABLES

Imagen cogida de la red





ABSURDS INEVITABLES




Allà en la gota de l’espill, el gos i el seu oasi inefable, potser algun os de llum
enmig de l’ombra: tots els batecs salten per la finestra,
fins i tot les boques impures que reverberen al voltant de la tempesta, el regne 
de natges de les hòsties, o el taüt d’algun ídol. 
(Sempre som a mercé de l’absolut dels diaris; parats, sense mai renunciar al fum, 
Perennes com la roba dels soterranis amb una febre d’insomnis.)

Cauen els ramats i les ales trencades del dia damunt del toll obert del temps.
(La història acostuma a ser un gorg entre dos cossos premuts pel sanglot);
en acabant, cau tota la pols a les temples fins tocar la solapa 
de la inclemència: veig com levita el fum dels taüts, el fil agre
de l’ebriesa, l’ombra diària i la seua bifurcació, el cresol brut del tabanco.
Tantes, tantes cortines de l’absurd, els jardins corporis de la putrefacció.
Al carrer de l’inevitable, els gèrmens de la pasta la seua pantomima,
els guacals i les seues ortopèdies a la vorera de les voravies, l’alé viscós 
dels predis erms amb la roba bruta cobrint genitals sinistres.
Damunt de la pedra de la boirina, la taula fosca del combat.
Als quatre cantons de la carn apilada, l’aixafada brutal de certs
noms: la falsa porta del dia, el canon de l’absurd al costat dels somnis.
A vegades caminem damunt de les dernes de la pols, damunt de les regions fosques
de la gespa, tornant els carrers a la memòria.
Mentre avança el trànsit, pense en els objectes inusitats de l’horitzó…

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




ABSURDOS INEVITABLES




Allí en la gota del espejo, el perro y su oasis inefable, quizá algún hueso de luz
en medio de la sombra: todos los pálpitos saltan a través de la ventana,
aun las bocas impuras que reverberan alrededor de la tormenta, el reino 
de nalgas de las hostias, o el ataúd de algún ídolo. (Siempre estamos a merced del absoluto de los periódicos; parados, sin renunciar jamás al humo, perennes
como la ropa de los sótanos con una fiebre de insomnios.)
Caen los rebaños y las alas rotas del día sobre la poza abierta del tiempo.
(La historia suele ser un remanso entre dos cuerpos apretados por el sollozo);
después, cae todo el polvo sobre las sienes hasta tocar la solapa 
de la inclemencia: veo cómo levita el humo de los ataúdes, el filo agrio
de la embriaguez, la sombra diaria y su bifurcación, el sucio candil del tabanco.
Tantas y tantas cortinas de lo absurdo, los jardines corpóreos de la putrefacto.
En la calle de lo inevitable, los gérmenes del engrudo y su pantomima,
los guacales y sus ortopedias al borde de las aceras, el aliento viscoso 
de los predios baldíos incluyendo la ropa sucia tapando genitales siniestros.
Sobre la piedra de la neblina, la mesa oscura del combate.
En las cuatro esquinas de la carne hacinada, el brutal agolpamiento de ciertos
nombres: la falsa puerta del día, el canon de lo absurdo al costado del sueños.
A veces caminamos sobre los añicos del polvo, sobre las regiones oscuras
del césped, devolviendo las calles a la memoria.
Mientras avanza el tráfico, pienso en los objetos inusitados del horizonte…
Barataria, 2015