viernes, 14 de julio de 2017

FAULA DE CENDRA

Pintura de REINE MARIE PINCHON, 
cogida de Pinterest





FAULA DE CENDRA



Només m’han quedat les restes de la tempesta i la inutilitat de les paranoies i supersticions supose que a posteriori hi ha pretextos per a l’ardit també per si de cas per a sembrar agonies de sospites: preval la ruïna en la memòria després d’haver tallat la geografia del tòrax què ens queda després d’haver esgotat l’aire i el vent de pedra és incessant en les temples es desferen els jardins sense adonar-nos un a un el temps anà dissolvent les cacofonies i en un tres i no res li obrírem la porta a la recança davant del nosaltres l’arpó brut de las asfíxies: els pellams de fullaraca en el rostre ofegaren cada bastida de trens era sostre fals dels aiguals o la golfa del llindar corcat —deduesc que sempre fou caminar a ensopegades amb les finestres i que ja no hi havia cap altre llenguatge més que les raspadures: només el futur ens fa saber quant de nosaltres es perdé en el dejorn de la despulla però som animals d’un regne que avança en la foscor anem mossegant a estones els resquills fins convertir-nos en una altra fotografia semblant o pitjor a l’ombra amortallada de les mosques en tota aquesta faula de cendra no hi ha llàtzers ni aus Fènix només mons amb escenaris diferents: temps inassolibles i caducs com les verdures en el mercat congestions de pensament i falsos bafs llocs trivials per a l’autocrítica —ací d’hora de les nits el taüt del calendari i la fam en un país sense destí com tu o com jo: ningú no sap a quina deïtat resar-li ni en quin predi udola l’alé la impotència i els absurds dissolta la tendresa només té sentit la deriva i la fugacitat permanent del fosc supose que d’ara endavant hi haurà nits i rosegadors i uns altres crits d’opacitat insadollable i uns altres pits salobres per a profanar la còpula dels cementiris: cauen les parpelles i cau el rellotge tot ho soterrem encara que romanga hi és la terra que ens oprimeix amb la seua història l’ordre de la travessia resta escrit en els nostres baticors…

Poema D’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





FÁBULA DE CENIZA



Sólo me han quedado los restos de la tormenta y la inutilidad de las paranoias y supersticiones supongo que a posteriori hay pretextos para el ardid también por si acaso para sembrar agonías de sospechas: prevalece la ruina en la memoria luego de haber sajado la geografía del tórax qué nos queda después de haber agotado el aire y el viento de piedra es incesante en las sienes se deshicieron los jardines sin darnos cuenta uno a uno el tiempo fue disolviendo las cacofonías y en un santiamén le abrimos la puerta a la pesadumbre frente al nosotros el arpón sucio de las asfixias: las pelambres de hojarasca en el rostro ahogaron cada andamio de trenes era el techo falso de los aguaceros o el desván del umbral carcomido —deduzco que siempre fue caminar a traspiés de las ventanas y que no había ya otro lenguaje más que las raspaduras: sólo el futuro nos hace saber cuánto de nosotros se perdió en la tempranía del despojo pero somos animales de un reino que avanza en la oscuridad vamos mordiendo a pausas las esquirlas hasta convertirnos en otra fotografía igual o peor a la sombra amortajada de las moscas en toda esta fábula de ceniza no hay lázaros ni aves Fénix solo mundos con escenarios diferentes: tiempos inasibles y caducos como las verduras en el mercado congestiones de pensamiento y falsos vahos sitios triviales para la autocrítica —aquí temprano de las noches el ataúd del calendario y el hambre en un país sin destino como vos o como yo: nadie sabe a qué deidad rezarle ni en qué predio aúlla el aliento la impotencia y los absurdos disuelta la ternura solo tiene sentido la deriva y la fugacidad permanente de lo oscuro supongo que en adelante habrá noches y roedores y otros gritos de opacidad insaciable y otros salobres pechos para profanar la cópula de los cementerios: caen los párpados y cae el reloj todo lo enterramos aunque permanezca está la tierra que nos oprime con su historia el orden de la travesía está escrito en nuestros pálpitos…
Barataria, 2017