martes, 1 de julio de 2014

TEMPS

Imagen cogida de la red




TEMPS





Tots som culpables de l’ebriesa suïcida del temps. La banca buida 
de l’absolut com una tomba, els nus vessats damunt de la fusta.
Tots els dies de la set han mort en el cos: els noms, les paraules,
el llenguatge, els anells irreparables de l’alé.
En quina vigília sagna l’infern? En quina làpida quedaren escrits
els ardiments, la collita que cresqué com una ídola?
(Tot es sòrdid en la fullaraca espargida de les vesprades indecises.)
L’horitzó ja és memòria i fatiga el llindar que s’obri davant dels vidres
del futur: ara es precipiten els hiverns i travessen la pell gastada
de les ombres, —aleshores, només aleshores, me n’adone que el temps
és distància: cava en els ulls el martell del calendari.

“Temps” [‘Tiempo’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït del castellà al català per PERE BESSÓ




TIEMPO



Todos somos culpables de la ebriedad suicida del tiempo. La banca vacía 
del absoluto como una tumba, los nudos derramados sobre la madera.
Todos los días de la sed han muerto en el cuerpo: los nombres, las palabras,
el lenguaje, los anillos irreparables del aliento.
¿En qué vigilia sangra el infierno? ¿En qué lápida quedaron escritos
los ardimientos, la cosecha que creció como un ídolo?
(Todo es sórdido en la hojarasca desparramada de las tardes indecisas.)
Ya el horizonte es memoria y fatiga el umbral que se abre frente a los vidrios
del futuro: ahora se precipitan los inviernos y atraviesan la piel gastada
de las sombras, —entonces, sólo entonces, me doy cuenta que el tiempo
es distancia: cava en los ojos el martillo del calendario.

Barataria, 27.VI.2014