domingo, 24 de febrero de 2013

TEMPS

Imagen cogida de la red




TEMPS





Entre arcans i fugacitats no hi ha balança, ni pèl que valga
per a repartir-lo sobre la faç de la terra, ni marxes en trams llargs.
Alguns rellotges viatgen en capells soterrats de fam o sofre,
—obra, potser, d’estranyes mans que ens incendien,
des de la floridura habitual dels carrers.
Creua l’ebrietat del llampec les seues mateixes florescències.
De quin plat ens venen les llavors desgastades, el bagàs de queixes
de les sabates, el raig de sol a la gatzoneta?
Entre la boira i la paella de la claredat, la indigència, i aqueixos estranys
vidres d’anar buscant finestres i els semàfors, al bell mig d’hores
lliscadisses, quan sabem que tot es torna joc de fugides.
Deveríem orejar, sense dubte, el miratge per a vendre’l en acabant en el mercat

de puces, enmig de requincalla, quan la gotellera de la gent mossega
cada ombra de la intempèrie.
Temps i persones es perden al carrer: sempre som aprenents
en allò lúgubre, pengem el lligam en l’escriptura del somnambulisme,
ens fascinem en l’encantament de l’olfacte, davant de la transparència
el calendari armat d’òlibes,
el mateix joc del fulgor del pamflet, en les ulleres del corb.
I quan el bulliment puja als quaranta graus Celsius, ai, asfíxia i martiri,
bussos en el cinema mut de la paraula: plou les set cabretes de l’espinada,
l’escriba versàtil de la taulella falsa, la rotació òrfica del Phasianus colchicus,
ai las, el teulat de la follia en un llaüt de mudances irreversibles.
Quan l’ombra es torna possessa, és necessari un lavatori i herbes
aromàtiques, —d’aquesta manera, remullem el gratacels de l’altivesa,
i fins i tot podem respirar, com en una paròdia de déus i semidéus.
En l’estany de les carrosseries, tal volta quede la goteta de sal
fixada al desencert de l’espill: allà els minuts interiors…

Baratària, 24.II.2013






TIEMPO




Entre arcanos y fugacidades no hay balanza, ni pelo que valga
para repartirlo sobre la faz de la tierra, ni andaduras en tramos largos.
Algunos relojes viajan en sombreros soterrados de hambre o azufre,
—obra, quizás, de extrañas manos que nos incendian,
desde el moho habitual de las calles.
Cruza la ebriedad del relámpago sus propias florescencias.
¿De qué  plato nos vienen las semillas desgastadas, el bagazo de quejas
de los zapatos, el chorro de sol en cuclillas?
Entre la niebla y la sartén de la claridad, la indigencia, y esos extraños
güishtes de andar buscando ventanas y semáforos, en medio de horas
resbaladizas, cuando sabemos que todo se convierte en juego de huidas.
Deberíamos orear, sin duda, el espejismo para venderlo después en el mercado de pulgas, en medio de tiliches, cuando el goterón del gentío muerde
cada sombra de la intemperie.
Tiempo y personas se pierden en la calle: siempre somos aprendices
en lo lúgubre, colgamos la atadura en la escritura del sonambulismo,
nos fascinamos en el encantamiento del olfato, ante las transparencia
el calendario armado de lechuzas,
el mismo juego del fulgor del panfleto, en las ojeras del cuervo.
Y cuando el hervor sube a los cuarenta grados Celsius, ay, asfixia y martirio,
buzos en el cine mudo de la palabra: llueve las siete cabritas del espinazo,
el escriba versátil de la tablilla falsa, la rotación órfica del Phasianus colchicus,
ay, el tejado de la locura en un laúd de mudanzas irreversibles.
Cuando la sombra se vuelve posesa, es necesario un lavatorio y yerbas
aromáticas, —de esta forma, remojamos el rascacielos de la altanería,
y hasta podemos respirar, como en una parodia de dioses y semidioses.
En el estanque de las carrocerías, quizás quede la gotita de sal
pegada al desatino del espejo: allí los minutos interiores…
Barataria, 24.II.2013