jueves, 3 de marzo de 2022

RETRAT DE LA POBRESA │ RETRATO DE LA POBREZA

 

Imagen FB de Pere Bessó


.

RETRAT DE LA POBRESA

 

 

Un dia viu en l'espiga la rosada i també la viola mentre dormia

de genolls al costat del gos humit de les meves ànsies frenètiques.

A l'altra banda del mur de tova, feia mal la fúria  de la fam, l'olor

de l'aiguat i els seus til·litis de dentadura postissa.

Sempre hi havia algú que em transmetia els seus calfreds,

aquest panorama del cel amb les seves nafres, el món només d'ulls

tísics, la lluna en un taüt de cavalls desbocats.

Com un tren malalt, les ombres múltiples en un espill

pansit, ací, amuntegades les solituds, les boques al peltre negre

de la taula procaç, de la truita i la sal partides en trossets.

I per si fora poca cosa, el coixí de pedra coberta de parracs,

com qui invoca amb les mans,

una murtra de pervindre, un carrer amb rostres diferents.

Al besllum d'un gemec, d'un plor, el cor de cendra impur

de l'angoixa i la vexació. Malparada la tassa de peltre.

Malgrat els fangars de foscor, mai no fiu domesticat en odi,

tampoc vaig deixar de pensar en altars d'espines,

amenaçat per nafres de negres colps. Pensí morir enmig

de tot allò inexistent: hi havia plats foscos de nàusees

i sumes d'un canó de gels impertorbables.

Sempre l'ultratge es convertí en tragèdia i no sé si Déu hi era

allà mentre em devorava el sadoll i el futur penjava

de làpides i algun crucifix d'envellides retòriques.

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

RETRATO DE LA POBREZA

 

 

Un día vi en la espiga el rocío y también el alhelí mientras dormía

de rodillas junto al perro húmedo de mis ansias frenéticas.

Al otro lado del muro de adobe, dolía la furia del hambre, el olor

del aguacero y sus tiliches de dentadura postiza.

Siempre había alguien que me transmitía sus escalofríos,

ese panorama del cielo con sus llagas, el mundo nomasito de ojos

tísicos, la luna en un ataúd de caballos desbocados.

Como un tren enfermo, las sombras múltiples en un espejo

marchito, ahí, agolpadas las soledades, las bocas en el peltre negro

de la mesa procaz, de la tortilla y la sal partidas en pedacitos.

Y por si fuera poco, la almohada de piedra cubierta de harapos,

como quien invoca con sus manos,

un arrayán de porvenir, una calle con rostros diferentes.

Al trasluz de un quejido, de un llanto, el corazón de ceniza impuro

de la zozobra y el vejamen. Maltrecha la taza de peltre.

Pese a los lodazales de oscuridad, nunca fui domesticado en odio,

tampoco dejé de pensar en altares de espinas,

amenazado por llagas de negros golpes. Pensé morir en medio

de todo lo inexistente: había platos oscuros de náuseas

y sumas de un cañón de imperturbables hielos.

Siempre el ultraje se convirtió en tragedia y no sé si Dios estaba

ahí mientras me devoraba el hartazgo y el futuro colgaba

de lápidas y algún crucifijo de envejecidas retóricas.

.

De ‘Como quien pide luz o pide agua’, 2021.2022

©André Cruchaga