domingo, 29 de diciembre de 2019

BUIT DEL LLINDAR

Imagen FB de Pere Bessó





BUIT DEL LLINDAR




Desfet el buit del llindar, només l’eco d’aquella gaubança en la foscor: como un infant òbric el firmament sense llinda i així desafie la porta que mire en petri espill. (A vegades la meua boca és demència carnal, au esguitada per la rosada dels somnis, o potser absència d’aquesta llunyana bretxa de les setmanes.) Des del darrer pergamí de pell posseït, la llum ha sigut un desencontre continu: creme el pubis en la clandestinitat, potser, nòmada del meu mateix infern. Al taüt dels meus dies terrestres, la brasa tenebrosa en la gola.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




VACÍO DEL UMBRAL




Deshecho el vacío del umbral, solo el eco de aquel júbilo en la oscuridad: como un niño abro el firmamento sin dintel y así desafío la puerta que miro en pétreo espejo. (A veces mi boca es demencia carnal, ave salpicada por el rocío de los sueños, o tal vez ausencia de esa lejana brecha de las semanas.) Desde el último pergamino de piel poseído, la luz ha sido un desencuentro continuo: quemo el pubis en la clandestinidad, acaso, nómada de mi propio infierno. En el ataúd de mis días terrestres, la brasa tenebrosa en la garganta.
.
Del libro: Precariedades, 2019
©André Cruchaga

TELER DE NEGACIONS

Imagen FB de Pere Bessó





TELER DE NEGACIONS




Se’ns va el temps en aquest fil de mocadors de déus insepults: ací el teler de tot el que ens nega. Buscava el vol en els teus ulls i, tanmateix, em desvetlaren d’una vegada totes les absències, una i una altra, mentre tancava els ulls de la nit, o pensava en la flor viva entre les meues mans. Davant d’aquest no saber, la indiferència que ens nega amb les seues dents, o el futur, si de cas, que només queda en desig. Sembla que tot és ombra irreconeixible el fred de pedra que orna la fatalitat. L’aire en petites dosis mou les finestres com un galop al voltant del meu cadàver.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




TELAR DE NEGACIONES




Se nos va el tiempo en ese hilo de pañuelos de dioses insepultos: ahí el telar de todo lo que nos niega. Buscaba el vuelo en tus ojos y sin embargo me desvelaron de una vez todas las ausencias, una y otra, mientras cerraba los ojos de la noche, o pensaba en la flor viva entre mis manos. Ante este no saber, la indiferencia que nos niega con sus dientes, o el futuro, acaso, que sólo queda en deseo. Parece que todo es sombra irreconocible el frío de piedra que adorna la fatalidad. El aire en pequeñas dosis mueve las ventanas como un galope alrededor de mi cadáver.
.
Del libro: Precariedades, 2019
©André Cruchaga