lunes, 26 de marzo de 2018

MELODIA DE LA MORT

Imagen cogida del FB de Pere Bessó






MELODIA DE LA MORT




…la muerte toma
la forma de la alcoba, y que en la alcoba
es el espacio frío que levanta
entre los dos en muro, un cristal, un silencio.
Javier Villaurrutia




vagarege davant d’aquesta lenta melodia de la mort: és el mateix jaguar de las ombres que envesteix en l’eco enfosquit del somriure sec la sang també callen els braços els ulls acordonats pels aires de la nit la corda sense fi penjada del crepuscle com un espill de paisatges caducs tot el mar ha clavat les seues espines en l’ala tot l’amor tornà a ser regió estèril tota la música trencada paret de l’entranya a la gola hi ha terra malmesa i cels que ningú no pogué transformar en peixos contemple perquè contemplar és potser mirar la brasa vívida del món en la tebiesa del tamboret faig accessible la consciència i l’horitzó llunyà dels dies que semblaven indelebles en aquesta lenta melodia del finiment incendie el poc que resta als meus ulls: sé que és quadern incert l’estrella àvida que encegà la meua tinta i la funerària de les meues parpelles vinguda de la sang de l’espiga si tan sols el vent s’assossegara podria escoltar els seus ressons i fins i tot potser sobreviure a les mortalles i a aquest destí d’ulls oblidats l’interior es mulla d’esca i basalt d’anhels balbs en el discórrer de les aigües (quan ja la flama ha estirat la pota no serveix la mobilitat de les sabates ni tan sols els colps de pit per a respondre a l’hivern ni enraonar amb el desvetlament ni els records) sent l’altre refilet més enllà del meu mateix aleteig el gemec que rossega les mantes el sutge enterrat en la tomba en aquest foc que ja és el del vident res no és fortuït: cada senyal es feia lava infatigable aprenentatge i fins i tot cansat heroisme escric perquè així la penúria passa a ser l’altra cara de l’auri mai la ficció deixà de ser en mi creu creixent hàbit de flama i encara que no ho vulga ja res no em lliga a qui no despulla la seua consciència: sagna l’instant en els seus pals sagnen els nus de l’alé és música per a morir en l’aleteig ací és on té validesa l’endevinalla i la balança del sobrehumà —un dia potser serem en la mateixa antesala on enfondits els ulls mirarem les finestres inassolibles que ens miren el nord o el sud la molsa damunt de la roca sonant sota la respiració de l’arbre el calor que només fou en el crepuscle: me’n vaig però és que sempre me’n vaig quan l’udol del fullatge llepa el meu pit i en les branques de l’ensopegament només hi ha sal i dents i mocadors després he d’afonar-me en el tarquim de les paraules marcides —sé que és inhumà— però és que davant de l’ert ja no necessite de vents ni de perfum de frondes ni de paraules que acaben de fényer aquesta hora fosca de la gola tot resta doncs dit: en les diademes de l’insomni hauré de sostindre la perplexitat bufa el vent la fossa toca fons en el meu esperit vull escapar i desfullar l’infinit

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





MELODÍA DE LA MUERTE




…la muerte toma
la forma de la alcoba, y que en la alcoba
es el espacio frío que levanta
entre los dos en muro, un cristal, un silencio.
Javier Villaurrutia




deambulo frente a esta lenta melodía de la muerte: es el propio jaguar de las sombras que embiste en el eco oscurecido de la sonrisa seca la sangre también callan los brazos los ojos acordonados por los aires de la noche el mecate sin fin colgado del crepúsculo como un espejo de paisajes caducos todo el mar ha clavado sus espinas en el ala todo el amor volvió a ser región estéril toda la música rota pared de la entraña en la garganta hay tierra quebrantada y cielos que nadie pudo transformar en peces contemplo porque contemplar es acaso mirar la brasa vívida del mundo en la tibieza del taburete hago accesible la conciencia y el lejano horizonte de los días que parecían indelebles en esta lenta melodía del fenecimiento incendio lo poco que queda en mis ojos: sé que es cuaderno incierto la estrella ávida que cegó mi tinta y la funeraria de mis párpados venida de la sangre de la espiga si tan solo el viento se sosegara pudiera escuchar sus ecos y hasta quizá sobrevivir a las mortajas y a este destino de olvidados ojos el interior se moja de yesca y basalto de ateridos anhelos en el discurrir de las aguas (ya cuando la llama ha estirado la pata no sirve la movilidad de los zapatos ni siquiera los golpes de pecho para responder al invierno ni platicar con el desvelo ni los recuerdos) oigo el otro trino más allá de mi propio aleteo el gemido que roe las cobijas el hollín enterrado en la tumba en este fuego que ya es el del vidente nada es fortuito: cada señal se fue haciendo lava infatigable aprendizaje y hasta cansado heroísmo escribo porque así la penuria pasa a ser la otra cara de lo áureo jamás la ficción dejó de ser en mí cruz creciente hábito de llama y aunque no lo quiera ya nada me ata a quien no desnuda su conciencia: sangra el instante en sus mástiles sangran los nudos del aliento es música para morir en el aleteo aquí es donde tiene validez el acertijo y la balanza de lo sobrehumano —un día quizás estemos en la misma antesala donde ahondados los ojos miremos las ventanas inasibles que nos miran el norte o el sur el musgo sobre la roca sonando bajo la respiración del árbol el calor que nunca fue sino en el crepúsculo: me voy pero es que siempre me voy cuando el aullido del follaje lame mi pecho y en las ramas del tropiezo solo hay sal y dientes y pañuelos luego he de hundirme en el cieno de las palabras marchitas —sé que es inhumano— pero es que ante lo yerto ya no necesito de vientos ni de perfume de frondas ni de palabras que terminen de hendir esta hora oscura de la garganta todo pues queda dicho: en las diademas del insomnio habré de sostener la perplejidad sopla el viento la fosa toca fondo en mi espíritu quiero escapar y deshojar el infinito


Barataria, 2012
Del libro “BLUES”, 2012 (inédito).
© André Cruchaga