viernes, 30 de octubre de 2020

CONFÍ DE SOLEDATS│ CONFÍN DE SOLEDADES

Imagen Pinterest




CONFÍ DE SOLEDATS

 

 

L’alba se’ns anticipa a la boira, potser el llit lacerat per l’insòlit de l’escòria al foc. Totes les confidències de la memoria ens deixen un sabor acre com el país que tenim amb les seues cataractes d’oblit, com la invalidesa d’una viola de pedra al voltant del pou de la boca. Enviduem infància i somnis com un mut altar d’ossos. Mai no  poguérem omplir la taula en una terra cansada de infàmies, en un territori amb visions fosques. Enmig d’aquest ferro que exhala unt, fel i màscares, un confí de soledats.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 


 

CONFÍN DE SOLEDADES

 

 

El alba se nos anticipa a la niebla, quizás el lecho lacerado por lo insólito de la escoria en el fuego. Todas las confidencias de la memoria nos dejan un sabor acre como el país que tenemos con sus cataratas de olvido, como la invalidez de un alhelí de piedra alrededor del pozo de la boca. Enviudamos infancia y sueños tal un mudo altar de huesos. Jamás pudimos llenar la mesa en una tierra cansada de infamias, en un territorio con visiones oscuras. En medio de ese hierro que exhala tizne, hiel y máscaras, un confín de soledades.

.

Del libro: “Lejanías rotas”, 2020

©André Cruchaga


 

miércoles, 28 de octubre de 2020

ALBA GREIXUDA│ ALBA GRASIENTA

 

© Obra de Willem de Kooning



ALBA GREIXUDA

 

 

Em farte de la nit mentre escolte el sorollet de soledat de les parets com un sanglot de música ensordida, les fosques ales del qual es conjuren amb el crit. A la dentadura greixosa de l’alba, el núvol carnós de les aigües entre les dents, el gust enronquit d’aquest llarg dia. El negror resplendeix en el sembradís de les dents, florit l’alè de les estàtues inermes: el fang descèn urgit de parpelles, ací on el fum és lent i embullat. —És enorme el llot negre de la calma, els signes invertits de l’alegria, el groc inflat de les fulles que cauen damunt de l’ombra de les meues mans.

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

 

ALBA GRASIENTA

 

 

Me harto de la noche mientras escucho el ruidito de soledad de las paredes como un sollozo de música ensordecida, cuyas oscuras alas se conjuran con el grito. En la dentadura grasienta del alba, la nube carnosa de las aguas entre los dientes, el sabor enronquecido de este largo día. El negror resplandece en el sembradío de los dientes, mohoso el aliento de las estatuas inermes: el barro desciende urgido de párpados, ahí donde el humo es lento y enmarañado. —Es enorme el cieno negro de la calma, los signos invertidos de la alegría, el amarillo hinchado de las hojas que caen sobre la sombra de mis manos.

.

Del libro: “Lejanías rotas”, 2020

©André Cruchaga

© Obra de Willem de Kooning


JOC D’IMPOSTURES│ JUEGO DE IMPOSTURAS

 

©alhambra-patronato.es/candil-piquera-despabiladera



JOC D’IMPOSTURES

 

 

El cresol llança el seu crit avariat de portes i llunyanies. Al voltant de la teua pell líquida, llarga tempesta, en la mirada apressada de les aigües profètiques. El meu cor, al capdavall, és estranya llança d’aclamacions, joc d’impaciències i ablucions al llindar de l’espill. Com un fil que avança el món, aquesta mena de dissidències, enmig de la forqueta de les impostures.

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

 

JUEGO DE IMPOSTURAS

 

 

El candil lanza su grito averiado de puertas y lejanías. Alrededor tu piel líquida, larga tempestad, en la apresurada mirada de las aguas proféticas. Mi corazón, al cabo, es extraña lanza de aclamaciones, juego de impaciencias y abluciones sobre el umbral del espejo. Como un hilo que anticipa el mundo, esta suerte de disidencias, en medio de la horqueta de las imposturas.

.

Del libro: “Lejanías rotas”, 2020

©André Cruchaga

© alhambra-patronato.es/candil-piquera-despabiladera


martes, 27 de octubre de 2020

VENT DE RETORN│ VIENTO DE REGRESO

 

Imagen Pinterest



VENT DE RETORN

 

 

Potser deixarem de caminar enmig d’aquest dolor intens que propicien les al·lucinacions, la nit i els seus ulls de carbó, els lladrucs confusos de les pupil·les en la gota de dentades del mussol. Potser serà unívoc, també, el dolor edificat de la pedra i el peix abissal d’un món caduc. Se’ns fa més íntima i distant la llunyania: tot, segons sembla, és un crit que escup el seu contagi i que desborda la sang com un dard. El cel no deixa de ser una excusa, un bri de sorra incalculable, un trem on cremen boques al compàs d’una llàgrima. I, és clar, la claredat, quan serà ací, no ens servirà de res.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

 

VIENTO DE REGRESO

 

 

Tal vez dejemos de caminar en medio de este dolor intenso que propician las alucinaciones, la noche y sus ojos de carbón, los ladridos confusos de las pupilas en la gota de dentelladas del búho. Acaso sea unívoco, también, el dolor edificado de la piedra y el pez abisal de un mundo caduco. Se nos hace más íntima y distante la lejanía: todo al parecer es un grito que escupe su contagio y que desborda la sangre como un dardo. El cielo no deja de ser una excusa, un apenas de arena incalculable, un temblor donde arden bocas al compás de una lágrima. Y claro, la claridad, cuando esté aquí, no nos servirá de nada.

.

Del libro: “Lejanías rotas”, 2020

©André Cruchaga


lunes, 26 de octubre de 2020

SEMPRE ACÍ│ SIEMPRE AQUÍ

 

Imagen Pinterest



SEMPRE ACÍ

 

 

El poema vol ser fèretre sobre la terra del teu pit. Potser làpida de suculentes paraules, una titla d’orgies en l’imminent. Potser un solitari mocador ras pel temps: tot deixa de ser quan ens tornem pescadors de la mort. Als nostres peus, els camins pedregosos i els durs esparvers trencats de l’esperança. Sempre ens seduiren els laberints dels molls i el desenfrè viscut de les paraules, el tebi ardiment dels ocells que repeteixen sempre el seu poder indicible. —Demà, o qualsevol dia, serà sempre ací, el bes a la teua pell, la traça de fusta dels teus ulls, l’illa de tendresa madurada a peu del solc.

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

 

SIEMPRE AQUÍ

 

 

El poema quiere ser féretro sobre la tierra de tu pecho. Quizás lápida de suculentas palabras, una tilde de orgías en lo inminente. Quizás un solitario pañuelo raído por el tiempo: todo deja de ser cuando nos convertimos en pescadores de la muerte. En nuestros pies, los caminos pedregosos y las duras atarrayas, rotas de la esperanza. Siempre nos sedujeron los laberintos de los muelles y el desenfreno vívido de las palabras, el tibio ardimiento de los pájaros que repiten siempre su poderío indecible. —Mañana, o cualquier día, estará siempre aquí, el beso sobre tu piel, la huella de madera de tus ojos, la isla de ternura madurada al pie del surco.

.

Del libro: “Lejanías rotas”, 2020

©André Cruchaga


domingo, 25 de octubre de 2020

ARA HO SÉ, OBERTA LA FERIDA│ AHORA LO SÉ, ABIERTA LA HERIDA

 

Imagen Pinterest




ARA HO SÉ, OBERTA LA FERIDA

 

 

Des de la distància la molsa dels atris i el tímid parrac de llum. Amb un crit de cresol precari, les orelles d’un ocell que es perd en la broma, mentre un rellotge de ninetes opaques i sal confusa, rosega l’espill moradenc dels somnis. Des d’una campana de crits són inútils les parpelles, o l’udolar del meu propi suïcidi. Ací hi ha canelobres bruts als altars: sempre és dubtós el mussol callat de la matinada, l’escapulari de peixos al pit, o el tatuatge de l’ofec amb la forma del teu sexe desitjat. El fred esdevingué una finestra gelada en la memòria, o lava, o ira a les meues mans.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

 

AHORA LO SÉ, ABIERTA LA HERIDA

 

 

Desde la distancia el musgo de los atrios y el tímido andrajo de luz. Con un grito de precario candil, las ojeras de un pájaro que se pierde en la bruma, mientras un reloj de pupilas opacas y confusa sal, roe el cárdeno espejo de los sueños. Desde una campana de gritos son inútiles los párpados, o el alarido de mi propio suicidio. Aquí hay sucios candelabros en los altares: siempre es dudoso el búho callado de la madrugada, el escapulario de peces en el pecho, o el tatuaje del ahogo con la forma de tu sexo deseado. El frio se volvió una ventana helada en la memoria, o lava, o ira en mis manos.

.

Del libro: “Lejanías rotas”, 2020

©André Cruchaga


REMOLÍ│ TORBELLINO

 

Imagen Pinterest



REMOLÍ

 

 

Ningú no dorm en un rampell de minuts, entre somni i vigília, les vèrtebres desbocades de la bogeria, un ocell penedit als cantons de l’hivern, una ciutat que somiem en els embornals: només una escletxa per a veure l’univers, l’abisme amb el seu esclat de voràgine, la brasa vívida feta cendra. Sempre ens toca assentir amb la gola el martiri del parrac a la boca, i, potser també, mossegar la tendresa freda del cel. Ara sé que som tan petits enmig de la gruta seminal de la mar…

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

 

TORBELLINO

 

 

Nadie duerme en un arrebato de minutos, entre sueño y vigilia, las vértebras desbocadas de la locura, un pájaro arrepentido en las esquinas del invierno, una ciudad que soñamos en las alcantarillas: solo una rendija para ver el universo, el abismo con su destello de vorágine, la brasa vívida hecha ceniza. Siempre nos toca asentir con la garganta el martirio del andrajo en la boca, y acaso, también, morder la ternura fría del cielo. Ahora sé que somos tan pequeños en medio de la gruta seminal del mar.

 

Del libro: “Lejanías rotas”, 2020

©André Cruchaga


sábado, 24 de octubre de 2020

ROSA DE FERRO│ ROSA DE HIERRO

 

Imagen Pinterest



ROSA DE FERRO

 

 

Camine sobre las latituds de la gebrada: una rosa de ferro mossega els meus somnis, uns ulls de tren apressat, creuen els rails de paper de les meues ulleres. Al pit torna el vent de llavors, la sang d’aquella branca reunida en les lliçons diàries de la terra. Algunes contorsions reviuen la cicatriu que deixà la primavera, el coàgul del carrer brodat de pedres, la sal que deixara una llàgrima, el dolor d’una porta de crits. Sense armadura, la queixalada del parrac en la meua carn, el camí inflexible d’una tempesta: el temps que ens aturà i alçà adustes fronteres.

.

. POEMA d’ANDRÉ CRUCHAGAtraduït en català per PERE BESSÓ

 

 

ROSA DE HIERRO

 

 

Camino sobre las latitudes de la escarcha: una rosa de hierro muerde mis sueños, unos ojos de apresurado tren, cruzan los rieles de papel de mis ojeras. Al pecho vuelve el viento de entonces, la sangre de aquella rama reunida en las lecciones diarias de la tierra. Algunas contorsiones reviven la cicatriz que dejó la primavera, el coágulo de la calle bordada de piedras, la sal que dejara una lágrima, el dolor de una puerta de gritos. Sin armadura, la dentellada del harapo en mi carne, el camino inflexible de una tormenta: el tiempo que nos detuvo y levantó adustas fronteras.

.

Del libro: “Lejanías rotas”, 2020

©André Cruchaga




DESIGNI DE L’HORITZÓ│ DESIGNIO DEL HORIZONTE

 

Imagen Pinterest




DESIGNI DE L’HORITZÓ

 

 

Siempre en mi vida fueron demasiadas las cosas;…

Jorge Luis Borges

 

 

Tant de silenci es trencà voraçment en l’arna fins a esdevindre dol: cada dia s’acumulà el dolor fent-se més curt el camí, o queixalada el fum dens del batec. Mai no tingué cabuda la sencillesa, però sí, el designi inflexible de les runes, la sal relliscosa a la gola. Del riure, passàrem a un vestit fosc, a la vessant més grisa acumulada als ulls, a la dentadura trencada de l’aroma. —I, és clar, el pit es tornà pedra, i enmig d’esquerdes es pergué la nuesa vermella del poema. On és ara el dia que em llevà la tendresa? (Resta a la boca una ranera de forats i una porta esclenxada d’ombres.)

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

 

DESIGNIO DEL HORIZONTE

 

 

Siempre en mi vida fueron demasiadas las cosas;…

Jorge Luis Borges

 

 

Tanto silencio se quebró vorazmente en la polilla hasta convertirse en luto: en cada día se acumuló el dolor haciéndose más pequeño el camino, o dentellada el humo denso del pálpito. Nunca tuvo cabida la sencillez, pero sí, el designio inflexible del escombro, la sal resbaladiza en la garganta. De la risa, pasamos a un traje oscuro, a la más gris ladera acumulada en los ojos, a la dentadura rota del aroma. —Y claro, el pecho se convirtió en piedra, y entre grietas se perdió la desnudez roja del poema. ¿Dónde está ahora el día que me quitó la ternura? (Queda en la boca un estertor de agujeros y una puerta desgreñada de sombras.)

.

Del libro: “Lejanías rotas”, 2020

©André Cruchaga

©Imagen Pinterest



viernes, 23 de octubre de 2020

TOT El MEU CLAM│ TODO MI CLAMOR

©Pintura de Wassily Kandinsky



TOT El MEU CLAM

 

 

Als muscles, l’ombra de tot el clam que ens buida: silenci i ulls es confonen en el canelobre líquid de les algues. Així comence a caminar sense puntuació ni tendresa, sense aquest riuet de la teua pell que al seu contorn fecunda tremolors i mans. Al peu del bosc, s’escolta tot: l’aspre, les paraules, el desgel groc penjat del pit, la tèbia soledat invisible en la meua tardor i, de tant en tant, l’espera: un tren inabastable m’espera en la distància, potser un arbre polsegós on es puga llegir la cendra d’algun telegrama, o el nus d’un carrer entre gossos que udolen a la fam.

.

Poema d’ ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

 

TODO MI CLAMOR

 

 

Sobre los hombros, la sombra de todo el clamor que nos vacía: silencio y ojos se confunden en el candelabro líquido de las algas. Así comienzo a caminar sin puntuación ni ternura, sin ese pequeño río de tu piel que en su contorno fecunda temblores y manos. Al pie del bosque, todo se escucha: lo áspero, las palabras, el deshielo amarillo colgado del pecho, la tibia soledad invisible en mi otoño, y, de vez en cuando la espera: un tren inabarcable me espera en la distancia, quizás un árbol polvoriento donde se pueda leer la ceniza de algún telegrama, o el nudo de una calle entre perros que le aúllan al hambre.

.

Del libro: “Lejanías rotas”, 2020

©André Cruchaga

©Pintura de Wassily Kandinsky



 

SALVACIÓ DE LA CONSCIÈNCIA│ SALVACIÓN DE LA CONCIENCIA

© Obra de Wassily Kandinsky



SALVACIÓ DE LA CONSCIÈNCIA

 

 

A Enrique Ortiz Aguirre

 

Espero en mi conciencia lo que digo:

mi salvación, que es lo que más deseo.

Luis de Góngora

 

 

Al peu del buit carbonitzat del temps, colpeja la mort en cendra sanglotant: un riu d’aigües trencades cova dents de sal a la gola. No sé si hi ha raó en l’ull de l’alba, o és només un os que s’acosta a la boca, o una roca de sang crucificada en el pit. Encadenada l’existència manca d’il·luminacions i més la consciència, únic niu davant de les tenebres. Hi ha alguna cosa que de genolls venç: despertar no en la càrcer, sinó en farina de bandera dreçada, o en finestra amb moltes alegries. Sobre la duresa de matí, una rosa de bucs mostrant-nos el seu hivern d’arbre infinit.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

 

SALVACIÓN DE LA CONCIENCIA

 

 

A Enrique Ortiz Aguirre

 

Espero en mi conciencia lo que digo:

mi salvación, que es lo que más deseo.

Luis de Góngora

 

 

Al pie del hueco carbonizado del tiempo, golpea la muerte en ceniza sollozante: un río de aguas rotas incuba dientes de sal en la garganta. No sé si hay razón en el ojo del alba, o es solo un hueso que se aproxima a la boca, o una roca de sangre crucificada en el pecho. Encadenada la existencia carece de iluminaciones y más la conciencia, único nido frente a las tinieblas. Hay algo que de rodillas vence: despertar no en la cárcel, sino en harina de bandera erguida, o en ventana con muchas alegrías. Sobre la dureza de mañana, una rosa de colmenas mostrándonos su invierno de árbol infinito.

.

Del libro: “Lejanías rotas”, 2020

©André Cruchaga

© Obra de Wassily Kandinsky


 

jueves, 22 de octubre de 2020

SILENCIS PRESSENTITS│ SILENCIOS PRESENTIDOS

 

© Pintura de Franz Kline



SILENCIS PRESSENTITS

 

 

Dansem al voltant del murmuri del vent: entre abisme i meditació esclaten els rostres derrocats de la consciència. (Aprenguí que no hi ha pedra benèvola al costat de tota la boira d’una llàgrima, ni llum en una paret d’ombres, ni mapes en una geografia confusa.) Vivim pressentint silencis i aquestes vastes paranoies com fogonades incertes en l’estret lloc que encara ens queda de l’ànima. —En la redonesa del tacte només un cos de terra dins d’una una tomba cega.

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

 

SILENCIOS PRESENTIDOS

 

 

Danzamos alrededor del murmullo del viento: entre abismo y meditación estallan los rostros derribados de la conciencia. (Aprendí que no hay piedra benévola junto a toda la niebla de una lágrima, ni luz en una pared de sombras, ni mapas en una geografía confusa.) Vivimos presintiendo silencios y esas vastas paranoias como fogonazos inciertos en el estrecho lugar que aún nos queda del alma. —En la redondez del tacto solo un cuerpo de tierra dentro de una tumba ciega.

.

Del libro: “Lejanías rotas”, 2020

©André Cruchaga

© Pintura de Franz Kline




miércoles, 21 de octubre de 2020

BAPTISME DEL POL·LEN│ BAUTISMO DEL POLEN

 

Imagen Pinterest




BAPTISME DEL POL·LEN

 

 

Tornar a l’ala sempre fa la sensació d’un vil·là arrossegat pel vent: recordar-te és llevar-li els cadenats al temps, revelar la paraula humida que jau en el llindar de l’alè, entre íntims imaginaris i diària floració. Si bé en la memòria hi ha pèrdues, vaig darrere de la finestra atàvica de la teua plenitud en l’espill del ràfec. —En aquest lloc m’instal·le amb tot el buirac de les meues finestres, ací on s’oficia cap a dins el sagrat baptisme del pol·len. Cada vegada més la meua humanitat busca aquest dia inèdit que engolesca la gota possessa del cordó umbilical.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ


 

BAUTISMO DEL POLEN

 

 

Regresar al ala, siempre da la sensación de un vilano arrastrado por el viento: recordarte es quitarle los candados al tiempo, revelar la palabra húmeda que yace en el umbral del aliento, entre íntimos imaginarios y diaria floración. Si bien en la memoria hay extravíos, persigo la ventana atávica de tu plenitud en el espejo del alero. —En ese sitio me instalo con todo el carcaj de mis ventanas, ahí donde se oficia hacia dentro, el sagrado bautismo del polen. Cada vez mi humanidad busca ese día inédito que engulla la gota posesa del cordón umbilical.

.

Del libro: “Lejanías rotas”, 2020

©André Cruchaga


LLIÇÓ PÒSTUMA│ LECCIÓN PÓSTUMA

Imagen Pinterest




LLIÇÓ PÒSTUMA

 

 

Una cortina de boira reclama la claredat, un silenci de sensacions buides i mudes: condemnat a núvols acovardides, fa mal el llit de pedra dels cansaments, el vòmit de la soga del penjament, el paisatge de la fam que es mostra desdenyós. Res no suposa un sostre per a calmar el fred als ulls; sota la pluja, la destral de la desesperança esfondra els braços fins a la por. L’única cosa certa són les espines que encara perviuen en la cicatriu d’una ferida virulenta. (A poc a poc, es dissipa el paladeig sec de la fullaraca en el pal de foc de les paraules. Abans de veure els porus de la finestra, em devantege als teus en la obsidiana del jaguar.)

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

 

LECCIÓN PÓSTUMA

 

 

Una cortina de niebla reclama la claridad, un silencio de sensaciones vacías y mudas: condenado a nubes acobardadas, duele el lecho de piedra de los cansancios, el vómito de la soga del ahorcamiento, el paisaje del hambre que se muestra desdeñoso. Nada supone un techo para calmar el frío en los ojos; bajo la lluvia, el hacha de la desesperanza derrumba los brazos hasta el miedo. Lo único cierto son las espinas que aún perviven en la cicatriz de una herida virulenta. (Poco a poco, se disipa el paladeo seco de la hojarasca en el palo de fuego de las palabras. Antes de ver los poros de la ventana, me antecedo a los tuyos en la obsidiana del jaguar.)

.

Del libro: “Lejanías rotas”, 2020

©André Cruchaga


 

domingo, 18 de octubre de 2020

PERTORBACIÓ PRESENT│ PERTURBACIÓN PRESENTE

 

©Pintura de FRANZ KLINE



PERTORBACIÓ PRESENT

 

 

Podem caminar per aquest llarg tren del xiu-xiu i engolir les glopades de fum somnolentes del paisatge. Ací no hi ha canelobres, ni rellotges que travessen el pit, només la dentadura d’una música convulsa. —Se’ns refreda la boca a la boca de la nit: és bestial l’ull conventual en els lladrucs dels automòbils que irrompen en la paret dels nostres cossos. Sense la teua presència, vindrà cap a mi el despullament de la mort i la mutilació dels braços que conec.

.

. Poema ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

 

PERTURBACIÓN PRESENTE

 

 

Podemos caminar en este largo tren del susurro y tragar las bocanadas de humo, soñolientas del paisaje. Aquí no hay candelabros, ni relojes que atraviesen el pecho, solo la dentadura de una música convulsa. —Se nos enfría la boca en la boca de la noche: es bestial el ojo conventual en los ladridos de los automóviles que irrumpen en la pared de nuestros cuerpos. Sin tu presencia, vendrá hacia mí la desnudez de la muerte y la mutilación de los brazos que conozco.

.

Del libro: “Lejanías rotas”, 2020

©André Cruchaga

©Pintura de FRANZ KLINE


sábado, 17 de octubre de 2020

RAPTE EN CLAU│ RAPTO EN CLAVE

 

Imagen FB de Pere Bessó




RAPTE EN CLAU

 

 

Mentre ronca el solc del dubte, una el·lipsi de cascos fa evident el silenci: ni l’un ni l’altre obri el cofre del pit, la tirania de sorolls en l’entranya, l’animal dissonant que articula vendavals. I, és clar, mai no ha estat fàcil sostindre l’harmonia, descalça entre els fòtils de les paraules, com un sol de mitjanit als meus ulls buits. Escolte, només, els remordiments que neguen la pau, o deixen inconclusa, aquella epifania de volar al voltant dels teus ulls cada dia. Mozart ens donà amb la seua Flauta Mágica”, els incomptables aromes de l'aire, o el rapte en clau del batec amb les seues impaciències.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

 

RAPTO EN CLAVE

 

 

Mientras ronca el surco de la duda, una elipsis de cascos hace evidente el silencio: ni uno ni otro abre el cofre del pecho, la tiranía de ruidos en la entraña, el animal disonante que articula vendavales. Y claro, nunca ha sido fácil sostener la armonía, descalza entre los tiliches de las palabras, como un sol de medianoche en mis ojos vacíos. Escucho, solamente, los remordimientos que niegan la paz, o dejan inconclusa, aquella epifanía de volar alrededor de tus ojos cada día. Mozart nos dio, con su “Flauta Mágica”, los incontables aromas del aire, o el rapto en clave del pálpito con sus impaciencias.

.

Del libro: “Lejanías rotas”, 2020

©André Cruchaga