miércoles, 23 de septiembre de 2020

CLAROR DISGREGADA │ CLARIDAD DISGREGADA

Imagen FB de Pere Bessó




CLAROR DISGREGADA

 

 

Passem de la sintaxi de la llum a un rostre de paraules obscures.

Al cometa romput de les reminiscències, intuïm

la perversitat d’anar descalzos, sense més epifania, de sobte,

que les calamitats que propicia l’efímer.

Ja disgregada la claror, la duplicitat inexorable de les ombres,

o la nit que ens remet a un altre espill de madurs atris.

En l’erm de la foscor, també el desvetlament a borbolls.

Mai no clareja per bé que rentem els espills i cresquen

en la tempesta, enfiladisses darrere del ràfec dels núvols.

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

 

CLARIDAD DISGREGADA

 


 

Pasamos de la sintaxis de la luz, a un rostro de palabras oscuras.

En el cometa roto de las reminiscencias, intuimos

la perversidad de andar descalzos, sin más epifanía, de repente,

que las calamidades que propicia lo efímero.

Ya disgregada la claridad, la duplicidad inexorable de las sombras,

o la noche que nos remite a otro espejo de maduros atrios.

En el páramo de la oscuridad, también el desvelo a borbollones.

Nunca amanece por más que lavemos los espejos y arrecien

en la tormenta, enredaderas detrás del alero de las nubes.

.

Del libro: “Lejanías rotas”, 2020

©André Cruchaga


 

MALENCONIA │ MELANCOLÍA

Imagen FB de Pere Bessó



MALENCONIA

 

 

Y el alma es un ardor donde no hay penas
que sacudan el mar de nuestra suerte.
Odalys Leyva Rosabal

 

 

Davall del paraigües de fred, per cert, no cessa el rictus de la pena, ni el jonc que lliga mans i ànima: tot crema i esquinça, la teua tendresa en un tramvia de somnis, els ulls dolguts enmig del puzle d’una mar que ens reclama litorals de sucre. Camine lent, obcecat, a través d’un tren trencat i naufrague en la solapa d’espuma d’un capvespre enfosquit. Davant d’una finestra, és clar, buide totes les meues melangies, i aquells carrers íntims dels teus ulls i aquella boca de moll en les proximitats del cerç.

.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 


MELANCOLÍA

 

 

Y el alma es un ardor donde no hay penas
que sacudan el mar de nuestra suerte.
Odalys Leyva Rosabal

 

 

Debajo del paraguas de frío, por cierto, no cesa el rictus de la pena, ni el junco que ata manos y alma: todo arde y desgarra, tu ternura en un tranvía de sueños, los ojos dolidos en medio del puzle de un mar que nos reclama litorales de azúcar. Camino lento, obcecado, a través de un tren roto y naufrago en la solapa de espuma de un atardecer anochecido. Frente a una ventana, claro, vacío todas mis melancolías, y aquellas calles íntimas de tus ojos y aquella boca de muelle en las proximidades del cierzo.

.
Del libro: “Lejanías rotas”, 2020

©André Cruchaga


 

POLS DEL FOC │ PULSO DEL FUEGO

Imagen FB de Pere Bessó




POLS DEL FOC

 

 

Més enllà de la deu de riu ocult, ès el llibre dels teus ulls, aquestes ninetes de melodia que dicta el vent, la llum intensa que respira la brasa inacabada de l’ombra. Enllà dels boscos, hi ha la dolçor que arrossega una lluna primerenca al firmament. De vegades és miserable el fred a l’estany del meu pit. Després d’un sospir, calle els meus límits orbs que no abasten l’alba. El foc es revifa entre noms i illes, entre la carn i l’ànima. Tremolen els llampecs i el seu ocell ample de boca llunyana.

.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 


PULSO DEL FUEGO

 

 

Más allá del manantial de río oculto, está el libro de tus ojos, esas pupilas de melodía que dicta el viento, la luz intensa que respira la brasa inacaba de la sombra. Más allá de los bosques, existe la dulzura que arrastra una luna temprana sobre el firmamento. A veces es miserable el frío en el estanque de mi pecho. Tras un suspiro, callo mis ciegos límites que no alcanzan el alba. El fuego se aviva entre nombres e islas, entre la carne y el alma. Tiemblan los relámpagos y su extenso pájaro de boca lejana.

.
Del libro: “Lejanías rotas”, 2020

©André Cruchaga