domingo, 29 de noviembre de 2015

DENTADA DE L’OMBRA

Imagen cogida del FB de Pere Bessó




DENTADA DE L’OMBRA




Exiliades les ossades de qualsevol murmuri, ens queda l’incessant batec
de les clavegueres i el seu fullatge de foc frenètic. Ens queda l’agulla
de la dentada, o l’udol del tió en el bombolleig de les lluernes.
Tantes boques per a menjar quines fams, les sabates desorientades guiant
els camins, el cos dur de la pedra cap quin èxtasi.
Purifiquem potser els focs de l’artifici? A qui li rescabalem l’alegria,
després de tantes carcanades i grisos vertiginosos? A vegades semblen 
insuportables els ressorts de la insolència,
les fogates als coixins oblidats de la memòria, el coàgul del vitrall
en els capcirons dels dits: ens hem fet indispensables per al miratge,
l’absurd és la línia paral·lela a les nostres temples, al fragor del balboteig
damunt de la nafra amarga de les entranyes.
Mai no fou tan cert l’ambre abissal dels llampecs, a aquest feix
de somnambulisme dilatant-se en el paladar del calendari, en el tros d’hòstia
del conjur, o en l’ull inversemblant del caos.
Hi ha la llum necessària per a guarir tantes dentades, els eclipsis subterranis
del buit? Em tem que només tenim cèntims a les butxaques i no l’aire
escaient per a la bonança dels ocells. I no el pilar ni la cornisa.
Sovint només masteguem les impaciències i les sepultures.
(Juguem a convertir-nos en l’embolcall sense devolució de tants estanys sinistres; 
darrere de l’avidesa, desapareixen uns altres senyals, llevat d’aquest laberint
en què passem construint o negant uns altres espills.)


Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




DENTELLADA DE LA SOMBRA




Exiliadas las osamentas de cualquier murmullo, nos queda el incesante latido
de las cloacas y su follaje de frenético fuego. Nos queda el alfiler
de la dentellada, o el aullido del tizón en el burbujeo de las luciérnagas.
Tantas bocas para comer qué hambres, los zapatos desorientados guiando
los caminos, el cuerpo duro de la piedra hacia qué éxtasis.
¿Purificamos acaso los fuegos del artificio? ¿A quién le resarcimos la alegría,
después de tantas osamentas y vertiginosos grises? A veces parecen 
insoportables los resortes de la insolencia,
las fogatas en las olvidadas almohadas de la memoria, el coágulo del vitral
en la punta de los dedos: nos hemos vuelto indispensables para el espejismo,
el absurdo es la línea paralela a nuestras sienes, al fragor del balbuceo
sobre la llaga amarga de las entrañas.
Nunca fue tan cierto el ámbar abisal de los relámpagos, a este haz
de sonambulismo dilatándose en el paladar del calendario, en el trozo de hostia
del conjuro, o en el ojo inverosímil del caos.
¿Hay la luz necesaria para curar tantas dentelladas, los eclipses subterráneos
del vacío? Me temo que sólo tenemos centavos en los bolsillos y no el aire
necesario para la bonanza de los pájaros. Y no el pilar ni la cornisa.
A menudo sólo masticamos las impaciencias y las sepulturas.
(Jugamos a convertirnos en la envoltura sin devolución de tantos estanques siniestros; 
tras la avidez, desaparecen otras señales, salvo este laberinto
en el que transcurrimos construyendo o negando otros espejos.)

Barataria, 2015