viernes, 30 de abril de 2021

FESTÍ D’ANDRÒMINES│ FESTÍN DE CACHIVACHES

 

Imagen FB de Pere Bessó



FESTÍ D’ANDRÒMINES

 

 

A la par dels buits, el temps amb la seua memòria de sal i el refugi

de la memòria exposats a l’èter del magma dels malsons.

Davant de la finitud vessada dels objectes, tot l’inaudit que cap

en una cicatriu, l’ull ferotge en ple dia de les fotos quotidianes.

Al voltant de l’ombra, les traces corroïdes de les mans,

Les bacinetes portàtils dels somnis, els excusats de fusta esquerpa:

en l’arbre pintat del coneixement, saltes els carrers amb les seues portes

tancades, tancaments de ferro repetits com el batec.

En tota la raó no caben els espills nodrits d’imatges,

ni l’amenaça rigorosa de la nit, ni la innocència d’un pany.

Més enllà del núvol subterrani de la follia, la humitat

de les impureses, l’os petrificat de la deterioració, el cap desèrtic

dels somnis, el cuc podrit del sobrenatural.

En tots els carrers caminen éssers estranys, velocitats descompostes,

i un festí famolenc d’andròmines i empedrats de propaganda.

Al peu dels fanatismes, hi ha escenaris ocults i taules enguantades

de sinestres dentadures i anònims alfabets d’illetrats.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduít en català per PERE BESSÓ

.

 

FESTÍN DE CACHIVACHES

 

 

A la par de los vacíos, el tiempo con su memoria de sal y el refugio

de la memoria expuestos al éter del magma de las pesadillas.

Ante la finitud derramada de los objetos, todo lo inaudito que cabe

en una cicatriz, el ojo feroz en pleno día de las fotos cotidianas.

Alrededor de la sombra, las huellas corroídas de las manos,

las bacinicas portátiles de los sueños, los retretes de madera huraña:

en el árbol pintado del conocimiento, saltas las calles con sus puertas

cerradas, encierros de hierro repetidos como el pálpito.

En toda la razón no caben los espejos nutridos de imágenes,

ni la amenaza rigurosa de la noche, ni la inocencia de una cerradura.

Más allá de la nube subterránea de la locura, la humedad

de las impurezas, el hueso petrificado del deterioro, la cabeza desértica

de los sueños, el gusano podrido de lo sobrenatural.

En todas las calles caminan seres extraños, velocidades descompuestas,

y un festín hambriento de cachivaches y empedrados de propaganda.

Al pie de los fanatismos, hay escenarios ocultos y mesas enguantadas

de siniestras dentaduras y anónimos alfabetos de iletrados.

.

Del libro: ‘Fuego de llaves invisibles’, 2021

©André Cruchaga


EMPREMTES QUE DEIXA EL SOMNI│ HUELLAS QUE DEJA EL SUEÑO

 

Imagen FB de Pere Bessó



EMPREMTES QUE DEIXA EL SOMNI

 

 

Al paladar vessat damunt de la llosa del sufoc, la ferida mil•lenària

en el costat de la set, de vegades només retallada pel silenci.

Pertanyem a aquesta llança de sang darrere de la boira que espera claredat.

Als porus es precipiten els cavalls de música de l’audible

que té el laberint de les nostres al•lucinacions.

Mentre l’alè s’enrotlla en la seua pròpia incineració de caldera,

el ritu d’existir puja al tòrax i sega la corba dels anys.

A l’altura de l’abisme, la tempesta dislocada en el seu ferotge cos

d’argamasa, frontera tallada de la febre.

Al meu cor les empremtes d’aquell somni: el mateix somni que sovint

oneja com a botxí, en l’alta erupció del desig ingovernable.

De tot el que queda i part, abrigue la seducció de la joventut

i la seua obsessió subterrània, el no oblit com una fam perenne,

el ressò de la fisiologia del melic, dialèctica polida del foc.

La resta és l’espectre del cor del poema.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduít en català per PERE BESSÓ

.

 

HUELLAS QUE DEJA EL SUEÑO

 

 

En el paladar derramado sobre la losa del sofoco, la herida milenaria

en el costado de la sed, a veces solo cercenada por el silencio.

Pertenecemos a esa lanza de sangre tras la niebla que espera claridad.

En los poros se precipitan los caballos de música de lo audible

que tiene el laberinto de nuestras alucinaciones.

Mientras el aliento se enrolla en su propia incineración de caldera,

el rito de existir sube al tórax y siega la curva de los años.

A la altura del abismo, la tormenta dislocada en su feroz cuerpo

de argamasa, frontera sajada de la fiebre.

En mi corazón las huellas de aquel sueño: el mismo sueño que a menudo

ondea como verdugo, en la alta erupción del deseo ingobernable.

De todo lo que queda y parte, abrigo la seducción de la juventud

y su obsesión subterránea, el no olvido como un hambre perenne,

el eco de la fisiología del ombligo, dialéctica pulida del fuego.

Lo demás, es el espectro del corazón del poema.

.

Del libro: ‘Fuego de llaves invisibles’, 2021

©André Cruchaga