domingo, 25 de diciembre de 2016

INSTANTS AGOSTATS

Imagen cogida de la red





INSTANTS AGOSTATS




Al caient dels penyals sempre els ulls indicibles i les seues extravagàncies.
Derruït el pudor, només ens queda el morat del gemec, els carrers i,
per descomptat, les seues endevinalles. Encunyem ganivets de torbs i trens
de dur abisme, lúgubres caminois on es perd una i altra vegada la innocència.
Boirines grises resplendeixen en la foguera.
Sostres d’estranyes paraules mosseguen la llengua. Càntirs ordeixen l’aigua.
Caminen les meues oïdes despullades de mars, clarors devastades mosseguen 
                                                                                                             els meus ulls,
i fumen l’entrecella de l’arc del cel.
Tot queda registrat en l’escenari perenne dels ossos.
En la llengua de rovell dels somnis, cap cos trepidant,
només el moviment oscil·lant de l’estàtic, les fulles cremades de l’enrenou,
i l’agonia arraulida del parpelleig i els asils per a làpides amuntegades.
—Contigu al sud de les gotasses dissoltes en alé i setmanes,
es troben els tambors somnàmbuls de la plenitud, la casa dels meus primers somnis,
el fibloneig espectral impulsat pel vent.
—Sí, contigu al petri, la navalla suïcida de la despulla, l’asfíxia escarlata 
levitant en l’aroma, l’excés d’abelles en el degoteig.
En l’incomptable que té l’ull, el vent penjat de les finestres i el seu sorollet.
Sempre pensem en els instants, i la seua líquida sonoritat de granit.
Però cadascú d’ells ens despulla del sucre de l’hivern.
Sempre un procura banyar-se, després, amb una miqueta de ruda per allò
de les corrosions del baf de mort, per allò dels colps de l’ànima…

Poema d'ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ



INSTANTES ASOLADOS




Al filo de los peñascos siempre los ojos indecibles y sus extravagancias.
Derruido el recato, solo nos queda lo amoratado del gemido, las calles y,
desde luego, sus acertijos. Acuñamos cuchillos de ventisca y trenes
de duro abismo, lúgubres veredas donde se pierde una y otra vez la inocencia.
Neblinas grises resplandecen en la hoguera.
Techos de extrañas palabras muerden la lengua. Cántaros urden el agua.
Andan mis oídos desnudos de mares, asoladas claridades muerden mis ojos,
y ahúman el entrecejo del arco iris.
Todo queda registrado en el escenario perenne de los huesos.
En la lengua de moho de los sueños, ningún cuerpo trepidante,
solo el movimiento oscilante de lo estático, las hojas quemadas del bullicio,
y la agonía acurrucada del pestañeo y los asilos para lápidas amontonadas.
—Contiguo al sur de los goterones disueltos en aliento y semanas,
están los tambores sonámbulos de la plenitud, la casa de mis primeros sueños,
el aguijoneo espectral impulsado por el viento.
—Sí, contiguo a lo pétreo, la navaja suicida del despojo, la asfixia escarlata 
levitando en el aroma, las demasiadas abejas en el goteo.
En lo incontable que tiene el ojo, el viento colgado de las ventanas y su ruidito.
Siempre pensamos en los instantes, y su líquida sonoridad de granito.
Mas, cada uno de ellos, nos despoja del azúcar del invierno.
Siempre uno procura bañarse, después, con un puchito de ruda por aquello
de las corrosiones del ijillo, por aquello de los golpes del alma…
Barataria, 2016