lunes, 27 de octubre de 2014

FRED DE LA INFÀNCIA

Imagen cogida de la red




FRED DE LA INFÀNCIA




Em plou la infància quan ressuscita la meua boca en la intempèrie del llençol.
Mentre que l’edat es xopa de records, torna el fred en l’ala del cerç.
Duc santes rites esperant en la sang, pins grocs en el meu olfacte,
molins de canya vella de sucre, panolles d’ulls obrint-se als braços.
Mai no fou fàcil el rellotge o el mercat sense sabates (la pobresa sempre hi fou,
cega, amb la seua rialleta de desempar, amb el seu ensopiment de granit.)

Quantes vegades li preguntí per la fam o la set? 
Quantes branques fosques en trencar l’alba, amb polls i ungles brutes?
—mai no aconseguí respostes sinó en els records: en la llàgrima oberta 
del cresol, la cocció de les formigues com una altra ombra, aqueix aire indesxifrat
del destí que de penes arriba a decantar-se.
En el flanc de la respiració, els imperatius misteriosos del sanglot.
Tot és, per cert, història i mitjanit de trens.
.
"Fred de la infància" ['Frío de la infancia'] d'ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ






FRÍO DE LA INFANCIA
.



Me llueve la infancia cuando resucita mi boca en la intemperie de la sábana.
Mientras la edad se empapa de recuerdos, vuelve el frío en el ala del cierzo.
Llevo veraneras esperando en la sangre, pinos amarillos en mi olfato,
trapiches de vieja azúcar, panelas de ojos abriéndose a los brazos.
Nunca fue fácil el reloj o el mercado sin zapatos (la pobreza siempre estuvo allí,
ciega, con su risita de desamparo, con su modorra de granito.)

¿Cuántas veces le pregunté por el hambre o la sed? 
¿Cuántas ramas oscuras al amanecer, con piojos y uñas sucias?
—Nunca obtuve respuestas sino en los recuerdos: en la lágrima abierta 
del candil, el hervor de las hormigas como otra sombra, ese aire indescifrado
del destino que uno apenas alcanza a trasegar.
En el costado de la respiración, los imperativos misteriosos del sollozo.
Todo es, por cierto, historia y medianoche de trenes.
Barataria, 26.X.2014 

sábado, 18 de octubre de 2014

CAPTAIRE

Imagen cogida de la red




CAPTAIRE




Allà, entre els miratges i el foc nàufrag, les substàncies pudentes
de l’estranyesa: amerat d’escòria té com a horitzó els carrrerons
i l’incomprensible de la nit a les voravies.

“Captaire” [‘Mendigo’] d’ANDREI CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ
.





MENDIGO




Allí, entre los espejismos y el fuego náufrago, las sustancias malolientes
de la extrañeza: empapado de escoria tiene de horizonte los callejones
y lo incomprensible de la noche en las aceras.
Barataria, 17.X.2014

jueves, 16 de octubre de 2014

CULTURA DE L’ASFÍXIA

Imagen de Igor Amilkovic





CULTURA DE L’ASFÍXIA




Després, el silenci com una respiració sense cos que creix des de la nit
fins a la nit: en la gola, la pols corbada dels propis records.
Entre els discursos, m’estime més el cansament dels bars (hi ha certs tòpics
que són això: clixé, artifici, bajanada.)
Preferesc els purgants i la vida mortuòria
 de la misèria, les baralles de carrer dels gossos
i aqueixes perversions estranyes que produeix l’evocació a tantes bestieses
dels improperis.
M’he perdut en els estables i en les gosseres. 
Als soterranis es lliuren batalles ferotges.
El cansanci desperta en el bategar dels ossos; visc, per cert, en el confí.
Calle. Hi ha simbolismes dels quals no ens podem fiar.

(No gose ejacular en l’insomni, ni en els cancells de la història. ¿Qui té net l’alé després de tants anys perduts? Ací perdérem la innocència i l’arc del cel de la primera nuesa. Onegen en la seua aventura les panderoles. Fou derrota la soledat que guanyàrem? Me fimbres el paladar damunt la taula del melic, sagnen els treballs del temps. En la pell, el calor àvid de la carn. La ferida ens ha amputat tot allò en què crèiem.)

“Cultura de l’asfíxia” [‘Cultura de la asfixia’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït del castellà al català per PERE BESSÓ

.


CULTURA DE LA ASFIXIA




Después, el silencio como una respiración sin cuerpo que crece desde la noche
hasta la noche: en la garganta, el polvo encorvado de los propios recuerdos.
Entre los discursos, prefiero el cansancio de los bares (hay ciertos clisés
que son eso: clisé, artificio, perogrullada.)
Prefiero los purgantes y la vida ¨
mortuoria de la miseria,
las riñas callejeras de los perros
y esas extrañas perversiones que produce la evocación a los tantos sinsentido
de los improperios.
Me he perdido en los establos y en las perreras. 
En los sótanos se libran batallas feroces.
El cansancio despierta en el pálpito de los huesos; vivo, por cierto, en el confín.
Callo. Hay simbolismos de los cuales uno no se puede fiar.

(No me atrevo a eyacular en el desvelo, ni en los canceles de la historia. ¿Quién tiene limpio el aliento después de tantos años perdidos? Aquí perdimos la inocencia y el arcoíris de la primera desnudez. Ondean en su aventura las cucarachas. ¿Fue derrota la soledad que ganamos? Me cimbras el paladar sobre la mesa del ombligo, sangran los trabajos del tiempo. En la piel, el calor ávido de la carne. La herida nos ha amputado todo en lo que creíamos.)
Barataria, 13.X.2014

sábado, 11 de octubre de 2014

.NOSTÀLGIA ESPARSA

Imagen cogida de la red





.
NOSTÀLGIA ESPARSA




Al llençol de les torxes, els ossos dispersos dels pals.
Els ulls deleren la senzillesa de les ales, l’ebriesa de les sirenes.
Colore totes les dispersions del deliri.
En la sal de l’origen, els dies sempre pujant fins al coll.
Només pense en el fil del foc i la seua empremta d’albir invisible, als nínxols
líquids de la penca i els dejunis al peu dels arbustos.
Aquesta vegada tots els objectes sucumbeixen en l’avidesa del alambí.
En els rebaixos del cel, els espills dilueixen el jardí dels núvols.
Sobre la superfície de les ombres el record del teulat amb les teues cuixes
prestes al crit: era el meu refugi on botava l’arc del cel,
les seues solapes cremades pel tabac.
Per cert que mai no hi hagué darrera vegada: mai el vendaval desfeu les finestres
solars del llarg camí de serradores. Els braços continuen allí, com finestrons,
damunt de les velles bigues de la taverna. La ciutat és tortura en la meua veu.
El somni, només un instant en l’argila del dia.
.
“Nostàlgia esparsa” [‘Nostalgia dispersa’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ





NOSTALGIA DISPERSA




En la sábana de las antorchas, los huesos dispersos de los mástiles.
Los ojos anhelan la sencillez de las alas, la embriaguez de las sirenas.
Coloreo todas las dispersiones del delirio.
En la sal del origen, los días siempre ascendiendo hasta el cuello.
Solo pienso en el filo del fuego y su huella de invisible albedrío, en los nichos
líquidos del témpano y los ayunos al pie de los arbustos.
Esta vez todos los objetos sucumben en la avidez del alambique.
En las mochetas del cielo, los espejos diluyen el jardín de las nubes.
Sobre la superficie de las sombras el recuerdo del tejado con tus muslos
prestos al grito: era mi refugio donde saltaba el arcoíris,
sus solapas quemadas de tabaco.
Por cierto que nunca hubo última vez: jamás el vendaval deshizo las ventanas
solares del largo camino de aserraderos. Los brazos siguen allí, como postigos,
sobre la viejas vigas del tabanco. La ciudad es tortura en mi voz.
El sueño, sólo un instante en la arcilla del día.
Barataria, 09.X.2014

viernes, 10 de octubre de 2014

FERMENTACIÓ

Imagen cogida del FB de Pere Bessó





FERMENTACIÓ




El rent insadollable davall dels llençols. Cremen les cambres
que es desprenen dels records, la intempèrie coagulada en els fèretres.
Udolen els sexes viscosos en els límits de les escaletes: 
Hi haurà un catecisme per a resar-li a la llunyania, abans que no ens embalsamen
els espectres de l’altre dia? —necessitem afaitar aquesta fermentació
en el borrissol púbic de les lluernes.
Per cert, la suor sent aqueix orgasme de les funeràries.
En la foguera del vinagre dormita el cel fals de l’entrecella, els vertigens
tropicals del paisatge,
les carícies iròniques de les mosques, la ciutat amb els seus mossos bellugadissos.
En la cistella del dia, no caben tots els bordells del vent.
Si alguna cosa resta a la vora del mar, és la tempesta ja sense torxa dels dies.
En el canelobre de la memòria, el remolí de les paraules que no es digueren.
També la roba amortallada, resquill insepult de l’aroma.
.
“Fermentació” d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ






FERMENTACIÓN




La levadura insaciable debajo de las sábanas. Arden las habitaciones
que se desprenden de los recuerdos, la intemperie coagulada en los féretros.
Aúllan los sexos viscosos en los límites de las escaleras: 
¿Habrá un catecismo para rezarle a la lejanía, antes de que nos embalsamen
los espectros del otro día? —necesitamos afeitar esta fermentación
en el vello púbico de las luciérnagas.
Por cierto, el sudor sabe a ese orgasmo de las funerarias.
En la hoguera del vinagre dormita el cielo falso del entrecejo, los vértigos
tropicales del paisaje,
las caricias irónicas de las moscas, la ciudad con sus mordiscos movedizos.
En el guacal del día, no caben todos los lupanares del viento.
Si algo queda en las orillas del mar, es la tormenta ya sin antorcha de los días.
En el candelabro de la memoria, el remolino de las palabras que no se dijeron.
También la ropa amortajada, esquirla insepulta del aroma.
Barataria, 08.X.2014

jueves, 9 de octubre de 2014

MASSA LLUNYANIA

Imagen cogida del FB de Pere Bessó





                                           MASSA LLUNYANIA




Massa llunyania entre l’espill i la indulgència: esquívoles les retrospectives
i les persianes del sospir. L’ull en el taüt de la nit, registra de biaix
els camins i aquella ombra íntima que s’alça sobre els quadrons.
Excepte la biblioteca de les meues culpes, tot és ja paràbola múltiple.
Mai no arribaren fins ací els àngels de l’alba.
Des d’aquesta banda de l’onada, el núvol més enllà dels silencis.
Sí, és la ironia com un tren condemnat a perdre’s sobre els dorments.
Sí, els núvols de les línies sortides dels raïls, la boca absurda del cel.
Sempre sóc fugida canviant, vagó d’aleteig sense comensals.
No puc retornar a la llum: allí, els rellotges ressaguers, Llàtzer i els peixos
sense camí, descarnat el meu tacte per a tocar els records.
Només la meua oïda fa gorg dels ecos de les bugaderies: àvida la boca;
                                                                                                                       [tempestuosa
la mirada davant del grilló de l’enyorança…

“Massa llunyania” [‘Demasiada lejanía’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ





DEMASIADA LEJANÍA




Demasiada lejanía entre el espejo y la indulgencia: esquivas las retrospectivas
y las persianas del suspiro. El ojo en el ataúd de la noche, registra de soslayo
los caminos y aquella sombra íntima que se alza sobre los cuartones.
Excepto la biblioteca de mis culpas, todo es ya múltiple parábola.
Jamás llegaron hasta aquí los ángeles del alba.
Desde este lado del oleaje, la nube más allá de los silencios.
Sí, es la ironía como un tren condenado a perderse sobre los durmientes.
Sí, las nubes de las líneas idas de los rieles, la boca absurda del cielo.
Siempre soy huida cambiante, vagón de aleteo sin comensales.
No puedo regresar a la luz: allí, los relojes rezagados, Lázaro y los peces
sin camino, descarnado mi tacto para tocar los recuerdos.
Solo mi oído remansa los ecos de las lavanderías: ávida la boca; tormentosa
la mirada frente al grillete de la añoranza…
Barataria, 06.X.2014

miércoles, 8 de octubre de 2014

ROVELL

Imagen cogida de la red




ROVELL




Cap als forcons falsos que sostenen l’alé, el rovell cavant
en la gola tots els mapes de la salmorra.
(Algú em parla de l’art poètica de les pedres) amb intencions 
de furgar en la meua pobresa i en els grisos que deixa l’escòria.
Qualsevol dia, sense més penediments, li escriuré una carta al florit,
a l’abisme, als recers, potser també a l’arc del cel. Hi ha grans perversions
com ara la ferocitat del corc; (en aquest hivern de malifetes, per a què
els contes de fades si la nit envaeix els espills. Res no és alíger.)

Només necessite un port interminable per amollar tota la cendra. 
En el fàstic, busquem l’eixida, —en eixe carrer cremat de la tristesa.
Tot i enmig de tants déus embriacs i cenacles.
Després de tot, la trama no és només en carrers i càrcers, sinó en els centres
del poder real, allí s’especula ciència i parany, (disposen del món)
toda la malvestat que ens plou fins fer-nos veure com éssers reals.
.
“Rovell” [‘Herrumbre’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





HERRUMBRE




Hacia los horcones falsos que sostienen el aliento, la herrumbre cavando
en la garganta todos los mapas de la salmuera.
(Alguien me habla del artepoética de las piedras) con intenciones 
de hurgar en mi pobreza y en los grises que deja la escoria.
Un día de estos, sin más remordimientos, le escribiré una carta al moho,
al abismo, a las guaridas, quizá también al arcoíris. Hay grandes perversiones
como la ferocidad de la carcoma; (en este invierno de desafueros, para qué
los cuentos de hadas si la noche invade los espejos. Nada es alígero.)
Solo necesito un puerto interminable para arrojar toda la ceniza. 
En el hastío, buscamos la salida, —en esa calle quemada de la tristeza.
Aun en medio de tantos dioses embriagados y cenáculos.
Después de todo, la trama no está solo en calles y cárceles, sino en los centros
del poder real, allí se especula ciencia y artimaña, (disponen del mundo)
toda la maldad que nos llueve hasta hacernos ver como seres reales.
Barataria, 05.X.2014

jueves, 2 de octubre de 2014

EXORCISME

Imagen cogida del FB de Pere Bessó





EXORCISME




Desfaig la llum, les fotografies, els llibres, l’encens, el tamborinet de foc
de l’horitzó; maleesc l’ocellet imprudent de l’arbre dreçat.
Esborre les empremtes de l’alé que em deixes amb dolcets de menta; desafie
els dies il•luminats, el trencament de les vestidures de l’entranya, (sempre és estrany
el malecó i el tinter) el sexe no disssolt en el escalfred,
les formigues cabotejant en el mapa de l’himen remuntat. 
(Em sometesc a la cirurgia dels somnis, suprimesc el desitjable en el combat.)
Després, deixe que avance l’oblit. Faig de la malenconia un drap invisible.
—Mentre el punyal es revela en els cantons de les ombres, el fum 
de les andanes evapora les devastacions, (aquella tempesta que durà llargs
anys)
fins a l’inhòspit del rovell.
En el tràngol del corpori, cadascú entra en un món desconegut.
Potser demà uns altres fantasmes en la flor de la cendra.

Exorcisme” [Exorcismo’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




EXORCISMO




Deshago la luz, las fotografías, los libros, el incienso, el taburete de fuego
del horizonte; maldigo al pajarito imprudente del árbol erguido.
Borro las huellas del aliento que me dejas con dulcitos de menta; desafío
los días iluminados, la rotura de las vestiduras de la entraña, (siempre es extraño
el malecón y el tintero) el sexo no disuelto en el escalofrío,
las hormigas cabeceando en el mapa del himen remontado. 
(Me someto a la cirugía de los sueños, suprimo lo deseable en el combate.)
Después, dejo que avance el olvido. Hago de la melancolía un trapo invisible.
—Mientras el puñal se desvela en las esquinas de las sombras, el humo 
de los andenes evapora las devastaciones, (aquella tempestad que duró largos
años)
hasta lo inhóspito de la herrumbre.
En el trance de lo corpóreo, cada quien entra a un mundo desconocido.
Mañana quizá otros fantasmas en la flor de la ceniza.
Barataria, 15.VIII.2014

miércoles, 1 de octubre de 2014

APLOM

Imagen cogida del FB de Pere Bessó




APLOM




En el foc reposat de les aigües, també s’aquieta el moll dels noms:
hi ha tants retrats en l’anyil de la branca de l’arbre, que de sobte,
és necessària una introspecció exhaustiva. M’ho diu el pols de la memòria.
(Res no desdiu el curs de la fatalitat i la seua escuma pudenta.)
Un sol pensament crema en la tinta de la flama: a certa edat, l’alba, també,
s’ha tornat aigua calma,
potser perquè els cansaments fan el seu propi castell més enllà dels periòdics
i la ciutat ofegada pel trànsit. (En el psalm del ros, tanmateix,
resulta estimulant l’ocell sense paraigües que ix dels inventaris de la pluja.)

En el cadàver dels meus braços se sostenen els taüts del zodíac.
En les butxaques, dissortadament, el xancre de la usura i les intoxicacions
de l’enteniment o aquesta voluntat de posar ungüent a les carícies.
Malgrat tot, encara ens resta neta la roba. (Ja no ens acovarda
el tambor de la tempesta, ni l’ull darrere un altre ull que desentranye i descoagule)…


“Aplom” [‘Aplomo’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ



APLOMO




En el fuego reposado de las aguas, también se aquieta el muelle de los nombres:
hay tantos retratos en el índigo de la rama del árbol, que de pronto,
es necesaria una introspección exhaustiva. Me lo dice el pulso de la memoria.
(Nada desdice el curso de la fatalidad y su pútrida espuma.)
Un solo pensamiento arde en la tinta de la flama: a cierta edad, el alba, también,
se ha tornado agua mansa,
quizá porque los cansancios hacen su propio castillo más allá de los periódicos
y la ciudad asfixiada por el tráfico. (En el salmo del rocío, sin embargo,
resulta estimulante el pájaro sin paraguas que sale de los inventarios de la lluvia.)

En el cadáver de mis brazos se sostienen los ataúdes del zodíaco.
En los bolsillos, por desgracia, el chancro de la usura y las intoxicaciones
del entendimiento y esta voluntad de ponerle ungüento a las caricias.
Pese a todo, aún permanece limpia nuestra ropa. (Ya no nos amedrenta 
el tambor de la tormenta, ni el ojo tras otro ojo que desteja y descuaje)…
Barataria, 27.IX.2014