domingo, 12 de julio de 2015

DESMEMÒRIA DE TRANSEÜNT

Imagen cogida del FB de Pere Bessó




DESMEMÒRIA DE TRANSEÜNT




U mossega els camins llargs de la desmemòria. La línia zodiacal 
que enfila les sabates, les pedres que juguen en el racó de la consciència,
l’abís com una tempesta en marxa.
U oblida tots els cudols en aqueixa mística de despullar l’alfàbega.
Hi apareix buit el cànter de mitjanit i l’espill ramificat dels grills.
Un dia, entre molts dies, ens oblidem de la lucidesa i els seus convidats o,
senzillament, deixem que sagne la pell fins al menyspreable de l’aroma
de la mort: vinc de xerrar amb la meua manca de memòria, amb aqueixa
                                                                                                                            [altra realitat
del llim i el seu bram de cataclismes.
Vaig enmig de molts braços petrificats.
Res no recorde dels litorals i les seues gorges, del tro i els seus forats
de tenebra, de les pors que fan les portes en la seua darrera corpulència
d’ocells. (Faig camins de pols per a creuar, anònim, els amargs inferns de les fletxes, 
els ara com la fullaraca del sanglot.
Tots els presents de fam sorda, els paladars fenyits de la tendresa:
“U pensa que els dies d’un arbre són tots iguals”. Això pense quan vull oblidar-me de la broma; en tota una nit encaixen els molls
i els seus jardins; cauen les imatges fixes dels ulls.)

—En la meua desmemòria de transeünt, només resta el tacte per
                                                                                                                [a reaprendre la llum.
El crit no deixa de ser cert, el peu dur de les clavegueres: tu ho saps 
quan veus la meua cara perduda amb aqueix dolor perpetu d’ermàs i laberint…

 Poema d'ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





DESMEMORIA DE TRANSEÚNTE




Uno muerde los caminos largos de la desmemoria. La línea zodiacal 
que enhebra los zapatos, las piedras que juegan en el rincón de la conciencia,
el abismo como una tempestad en curso.
Uno olvida todos los guijarros en esa mística de desnudar la albahaca.
Asoma vacío el cántaro de medianoche y el espejo ramificado de los grillos.
Un día, entre muchos días, nos olvidamos de la lucidez y sus huéspedes o,
sencillamente, dejamos que sangre la piel hasta lo despreciable del aroma
de la muerte: vengo de platicar con mi falta de memoria, con esa otra realidad
del cieno y su brama de cataclismos.
Voy en medio de muchos brazos petrificados.
Nada recuerdo de los litorales y sus desfiladeros, del trueno y sus agujeros
de tiniebla, de los miedos que producen las puertas en su última corpulencia
de pájaros. (Ando caminos de polvo para cruzar, anónimo, los amargos infiernos 
de las flechas, los ahoras igual que la hojarasca del sollozo.
Todos los presentes de sorda hambre, los paladares hendidos de la ternura:
“Uno piensa que los días de un árbol son todos iguales”. Eso pienso cuando quiero olvidarme de la bruma; en toda una noche caben los muelles
y sus jardines; caen las imágenes fijas de los ojos.)

—En mi desmemoria de transeúnte, sólo queda el tacto para reaprender la luz.
El grito no deja de ser cierto, el pie duro de las alcantarillas: vos lo sabés 
cuando ves mi cara perdida con ese dolor perpetuo de páramo y laberinto…
Barataria, 10.VII.2015