sábado, 11 de octubre de 2014

.NOSTÀLGIA ESPARSA

Imagen cogida de la red





.
NOSTÀLGIA ESPARSA




Al llençol de les torxes, els ossos dispersos dels pals.
Els ulls deleren la senzillesa de les ales, l’ebriesa de les sirenes.
Colore totes les dispersions del deliri.
En la sal de l’origen, els dies sempre pujant fins al coll.
Només pense en el fil del foc i la seua empremta d’albir invisible, als nínxols
líquids de la penca i els dejunis al peu dels arbustos.
Aquesta vegada tots els objectes sucumbeixen en l’avidesa del alambí.
En els rebaixos del cel, els espills dilueixen el jardí dels núvols.
Sobre la superfície de les ombres el record del teulat amb les teues cuixes
prestes al crit: era el meu refugi on botava l’arc del cel,
les seues solapes cremades pel tabac.
Per cert que mai no hi hagué darrera vegada: mai el vendaval desfeu les finestres
solars del llarg camí de serradores. Els braços continuen allí, com finestrons,
damunt de les velles bigues de la taverna. La ciutat és tortura en la meua veu.
El somni, només un instant en l’argila del dia.
.
“Nostàlgia esparsa” [‘Nostalgia dispersa’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ





NOSTALGIA DISPERSA




En la sábana de las antorchas, los huesos dispersos de los mástiles.
Los ojos anhelan la sencillez de las alas, la embriaguez de las sirenas.
Coloreo todas las dispersiones del delirio.
En la sal del origen, los días siempre ascendiendo hasta el cuello.
Solo pienso en el filo del fuego y su huella de invisible albedrío, en los nichos
líquidos del témpano y los ayunos al pie de los arbustos.
Esta vez todos los objetos sucumben en la avidez del alambique.
En las mochetas del cielo, los espejos diluyen el jardín de las nubes.
Sobre la superficie de las sombras el recuerdo del tejado con tus muslos
prestos al grito: era mi refugio donde saltaba el arcoíris,
sus solapas quemadas de tabaco.
Por cierto que nunca hubo última vez: jamás el vendaval deshizo las ventanas
solares del largo camino de aserraderos. Los brazos siguen allí, como postigos,
sobre la viejas vigas del tabanco. La ciudad es tortura en mi voz.
El sueño, sólo un instante en la arcilla del día.
Barataria, 09.X.2014