martes, 20 de enero de 2015

ALÇADA DEL TRÀNSIT

Imagen cogida de la red




ALÇADA DEL TRÀNSIT




Puge l’escala de set de l’altura: de vegades, en les meues mans, floreixen 
les xeringues de l’estretor de mires i el sucre d’un altell inoblidable. 
En el camí de terra solta, les sinalefes indefinides de les filferrades
mosseguen l’espantall dels meus ulls fins esquinçar les ninetes.
He aprés a negociar amb la vida i la mort: la fam em parla
amb els seus intestins grocs; em retrata en el dubte i les pors, però el vent
és inajornable, el riu de peixos del galop.
Baixe a les crines fluvials del bulliment; respiren les setmanes transcorregudes:
De vegades em canse d’inventaris i camins. Em canse de jugar als braços
que no em pertanyen,
em canse de la meua gola i de l’alé,
em canse d’aqueixa pedra amb què m’ensopegue tots els dies.
Tanmateix, és el meu deure continuar anotant uns altres noms, canviar d’oblits
i sabates, cap al dia amb els seus arrels intactes.
(Enllà, en la casa dels records, la flassada restant dels somnis: el destí
sempre es fa de jocs invisibles que es van desxifrant segons
les aigües de l’espill. A la distància, una altres ulls penitents i nus.)

“Alçada del trànsit” [‘Altura del tránsito’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ





ALTURA DEL TRÁNSITO




Subo en la escalera de sed de la altura: a veces, en mis manos, florecen 
las jeringas de lo cerril y el azúcar de un desván inolvidable. 
En el camino de tierra suelta, las sinalefas indefinidas de las alambradas,
muerden al espantapájaros de mis ojos hasta rasgar las pupilas.
He aprendido a negociar con la vida y la muerte: el hambre me habla
con sus intestinos amarillos; me retrata en la duda y los miedos, pero el viento
es inaplazable, el río de peces del galope.
Bajo a las crines fluviales del hervor; respiran las semanas transcurridas:
a veces me canso de inventarios y caminos. Me canso de jugar a los brazos
que no me pertenecen,
me canso de mi garganta y del aliento,
me canso de esa piedra con la cual tropiezo todos los días.
Sin embargo, es mi deber seguir anotando otros nombres, cambiar de olvidos
y zapatos, hacia el día con sus raíces intactas.
(Allá, en la casa de los recuerdos, la cobija quedada de los sueños: el destino
siempre está hecho de juegos invisibles que uno va descifrando según
las aguas del espejo. A la distancia, otros ojos penitentes y desnudos.)

Barataria, 17.I.2015