DEVENIR DE LES MAREES
Hostes i finestres emmudeixen després
del fred coagulat
de la sang del xai circmnscrit als
braços.
M’imagine els ulls escapant de l’erm,
dels ossos
sense drenar-se de la nostàlgia, de
l’espill que ens devora mentre
dormim, de l’empenya dels buits de
les paraules.
Al paladar la fenedura de les hores,
els equilibris polsants
de les paraules, la diàspora en una
centella de tenebres.
Em repugnen els vaixells que es
perden en alta mar,
sense detindre’s malgrat les esperes
als molls.
Cada vegada són més incertes les
turbulències del cos, després de creuar
els vents que reclamen la seua pròpia
veu i el seu camí.
Sempre resulten imprescindibles els
primers ocells del dia,
les gavines del deler als mossos del
batec de l’escuma.
Darrere de qualsevol divagació,
resten al pit els buits
incendiats d’un camí transitat per la
tristor
d’un crit de quequejos dins del seu
propi analfabetisme.
Sovint el corc i les tempestes
sobrepoblen la terra
dels afeixugaments sense que es
cremen els amulets del xiuxiueig.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en
català per PERE BESSÓ
.
.
DEVENIR DE LAS MAREAS
Huéspedes y ventanas enmudecen tras
el frío coagulado
de la sangre del cordero circunscrito
a los brazos.
Me imagino los ojos escapando de lo
yermo, de los huesos
sin drenarse de la nostalgia, del
espejo que nos devora mientras
dormimos, del empeine de los vacíos
de las palabras.
En el paladar la hendidura de las
horas, los equilibrios pulsantes
de las palabras, la diáspora en una
centella de tinieblas.
Me repugnan los barcos que se pierden
en alta mar,
sin detenerse pese a las esperas en
los muelles.
Cada vez son más inciertas las
turbulencias del cuerpo, tras cruzar
los vientos que reclaman su propia
voz y su camino.
Siempre resultan imprescindibles los
primeros pájaros del día,
las gaviotas del ahínco en las
mordidas del pálpito de la espuma.
Detrás de cualquier divagación, quedan
en el pecho
los huecos incendiados de un camino
transitado por la tristeza,
de un grito de tartamudeos dentro de
su propio analfabetismo.
A menudo la carcoma y las tormentas
sobrepueblan la tierra
de los agobios sin que se quemen los
amuletos del susurro.
.
De ‘Como quien pide luz o pide agua’,
2021.2022
©André Cruchaga
