domingo, 23 de mayo de 2021

LA LLUM TAMBÉ ENS SUBVERTEIX│ LA LUZ TAMBIÉN NOS SUBVIERTE

 

Imagen Pinterest



LA LLUM TAMBÉ ENS SUBVERTEIX

 

 

La claridad renace como una grieta en la penumbra,

tal vez desciende del otro lado

de unas manos abiertas…

Amalia Iglesias

 

 

La llum també ens subverteix i presagia ombres, abismes de pèrdua.

O trenca amb els credos de la sospita i l’estrany ritual

dels escapularis, i la ranura que es desteix en l’irreconoscible.

Contra l’ull de l’univers que s’obri als nostres pits, la tendresa

del lletreig de les teues mans, la rosa antiga del primer somni del sospir

amb totes les promeses d’un alba construïda en el estremiment.

No sé si vivim profiats a la memòria de la nit i els seus amulets.

Potser caminem sense reconèixer-nos amb ferides de traïdora intempèrie,

amb oblits encesos d’agonies, com aquesta pàtria pobra i cega.

Hem sigut la gota de sang penjada del llindar.

També el laberint asclat de l’espill de tots els desempars.

Descendim amb l’humitat a lloms d’uns braços que se’n van;

però també, amb aquest caragol de campana de la nuesa.

Al final, que la meua veu s’enrede en el monticle encès del teu cos,

i que pervisca el batec, de cap a peus, de cos a cos.

Que només els jardins siguen pedrera i aliment de la nostra desmesura.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

LA LUZ TAMBIÉN NOS SUBVIERTE

 

 

La claridad renace como una grieta en la penumbra,

tal vez desciende del otro lado

de unas manos abiertas…

Amalia Iglesias

 

 

La luz también nos subvierte y presagia sombras, abismos de extravío.

O rompe con los credos de la sospecha y el extraño ritual

de los escapularios, y la ranura que se desteje en lo irreconocible.

Contra el ojo del universo que se abre en nuestros pechos, la ternura

del deletreo de tus manos, la rosa antigua del primer sueño del suspiro

con todas las promesas de un alba construida en el estremecimiento.

No sé si vivimos porfiados a la memoria de la noche y sus amuletos.

Tal vez caminamos sin reconocernos con heridas de alevosa intemperie,

con olvidos encendidos de agonías, como esta patria pobre y ciega.

Hemos sido la gota de sangre colgada del umbral.

También el laberinto astillado del espejo de todos los desamparos.

Descendemos con la humedad a cuestas de unos brazos que se marchan;

pero también, con ese caracol de campana de la desnudez.

Al final, que mi voz se enrede en el montículo encendido de tu cuerpo,

y que perviva el pálpito, de pies a cabeza, de cuerpo a cuerpo.

Que solo los jardines sean cantera y alimento de nuestra desmesura.

.

Del libro: ‘Fuego de llaves invisibles’, 2021

©André Cruchaga