martes, 27 de mayo de 2014

FLOR ROTUNDA

Imagen cogida del Fb de Pere Bessó




FLOR ROTUNDA




La rosa negra de l’afeixugament com a premonició del descens final.
En quin ull cap la innocència i la noció de l’imponderable?
Entre els peixos coagulats del cos, la flor que pereix com una brasa:
pertot la nit petrifica la concavitat de les sabates;
entre l’insomni i el buit que deixen les acefalies, el calendari
tortuós dels pretèrits.
En el descolorament de les parpelles, la salmorra amb la seua ara groga.
Mentre pense en la descaradura dels meus oblits, creix la flor rotunda
i abissal de la carn de la joia del més enllà…
(Al costat del profús de l’alé, aqueixes raneres mudes del reremón,
la perplexitat davant de les despulles revelades.)

“Flor rotunda” d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ






FLOR ROTUNDA




La rosa negra del agobio como premonición del descenso final.
¿En qué ojo cabe la inocencia y la noción de lo imponderable?
Entre los peces coagulados del cuerpo, la flor que fenece como una brasa:
dondequiera, la noche petrifica la concavidad de los zapatos;
entre el insomnio y el hueco que dejan las acefaleas, el calendario
tortuoso de los pretéritos.
En el descolor de los párpados, la salmuera con su altar amarillo.
Mientras pienso en la desfachatez de mis olvidos, crece la flor rotunda
y abisal de la carne del júbilo del más allá…
(Junto a lo profuso del aliento, esos estertores mudos del trasmundo,
la perplejidad ante los despojos revelados.)
Barataria, 25.V.2014

lunes, 26 de mayo de 2014

DIALECTE

Imagen cogida de la red




DIALECTE




Torne a l’eco i a la volença d’aquella edat perduda. L’ocell del temps
i els carrers em persegueixen: finestres, portes, molls i sabates —embarcadors
de la mateixa pluja del descaminament.
Hui, si més no, ja conec el cantó profètic de la misèria, les paradoxes
que comporten riure o tindre gana, la indiferència dels pits contrits,
aquesta sort infinita de les distàncies.
(En el tragí, s’aprén a sobrevolar els discursos i a reinventar-se
des del fangar de la nit. El millor antídot és desaparèixer
d’aqueixes llargues files de la impaciència.)

Més enllà dels paroxismes, cadascú té la seua pròpia recompensa.

“Dialecte” [‘Dialecto’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ





DIALECTO




Vuelvo al eco y a la querencia de aquella edad perdida. El pájaro del tiempo
y las calles me persiguen: ventanas, puertas, muelles y zapatos —embarcaderos
de la misma lluvia del extravío.
Al menos hoy, ya conozco la esquina profética de la miseria, las paradojas
que conlleva reír o tener hambre, la indiferencia de los pechos contritos,
esta suerte infinita de las distancias.
(En el tránsito, uno aprende a sobrevolar sobre los discursos y a reinventarse
desde la ciénaga de la noche. El mejor antídoto es desaparecer
de esas largas filas de la impaciencia.)

Más allá de los paroxismos, cada quien tiene su propia recompensa.

Barataria, 19.V.2014


sábado, 24 de mayo de 2014

COLPS DE PIT

Imagen cogida de ieslagunatollon.blogspot.com





COLPS DE PIT




A canvi de res la respiració dels pins: eixir il•lés després de tot.
(Reste amb els meus llibres vells, aqueixos llibres amb la dentadura gastada 
de les fulles, grocs de tanta complicitat.)

Pense en les antípodes, al capdavall. En els trens marcits 
del desconhort i les consegüents adversitats.
Així com certes plugetes, la multitud grisa de l’horitzó.
On enllumenen els meus ulls orbs, l’espill de tant veure cap a dintre?
L’unt resulta ser sempre la primícia del torrent: m’ensordeixen
tots els absurds, l’estrèpit arrancat a les cebes, a aquest ultramar de taula i finestra. 
Com endinsar-nos a l’entelat dels rellotges i sanar els refredats 
del temps? Ja em diràs amb les teues mans com és el mapamundi de les punxades,
com l’arna de la nit ens ofega amb el seu ferment endurit.
Camine així, perquè m’acostumí als camins de la mort…

“Colps de pit” [‘Golpes de pecho’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ





GOLPES DE PECHO




A cambio de nada la respiración de los pinos: salir ileso después de todo.
(Permanezco junto a mis viejos libros, esos libros con la dentadura gastada 
de las hojas, amarillos de tanta complicidad.)

Pienso en las antípodas, después de todo. En los trenes marchitos 
del desconsuelo y las consiguientes adversidades.
Al igual que ciertas lloviznas, la multitud gris del horizonte.
¿En dónde alumbran mis ojos ciegos, el espejo de tanto ver hacia dentro?
El tizne resulta ser siempre la primicia del torrente: me ensordecen
todos los absurdos, el estruendo arrancado a las cebollas, a este ultramar
de mesa y ventana. 
¿Cómo adentrarnos a lo empañado de los relojes y curar los resfríos 
del tiempo? Ya me dirás con tus manos cómo es el mapamundi de las punzadas,
cómo la colmena de la noche nos ahoga con su fermento endurecido.
Camino así, porque me acostumbré a los caminos de la muerte…

Barataria, 24.V.2014

viernes, 23 de mayo de 2014

SAVIESA

Imagen cogida de la red




SAVIESA




Hi hagué un temps en què l’ombra, posseïda, mancada, cremà en excessos.
Ara aqueixa sombra desafia qualsevol pensament.
Tota la ignominia, —entenga’s— s’esmicolà en la seua motlura.
Ara sóc lliure, encara que nade sempre a contracorrent.

“SAVIESA” [‘Sabiduría’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ





SABIDURÍA




Hubo una época en que la sombra, posesa, menesterosa, ardió en excesos.
Ahora esa sombra desafía cualquier pensamiento.
Toda la ignominia, —entiéndase— se hizo añicos en su moldura.
Ahora soy libre, aunque nade siempre contracorriente.

Barataria, 20.V.2014

jueves, 22 de mayo de 2014

VIATGE PÒSTUM

Imagen cogida de la red




VIATGE PÒSTUM



Que la llum afone la seua imatge en la meua làpida. Animada i alhora visible.
Més enllà de l’anònim i l’oblit, sóc ciutadà d’aquest país.
Posa una rosa sense baldes damunt de la meua creu, només un pètal cap a l’horitzó,
com tu un carrer que desafie el temps.
Que la set siga sempre la de l’au clarivident; la teua nuesa, fam
per als meus ulls, per a les meues mans, nahual de la meua arbreda.
—Tu també ets el camí en la meua foscor, la meua llum, molsa roja damunt
de la pedra, l’alba en els meus fantasmes cecs.
(La carn sempre aguaita els arrels dolents de l’alé, aqueix altre vol
que crema les carcanades: el pols com una llengua sacsada per persianes.
Ho dic ara davant de l’antesala de l’alba.)


“Viatge pòstum” [‘Viaje póstumo’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ




VIAJE PÓSTUMO



Que la luz hunda su imagen en mi lápida. Animada y visible al mismo tiempo.
Más allá de lo anónimo y el olvido, soy ciudadano de este país.
Pon una rosa sin aldabas sobre mi cruz, un pétalo tan solo hacia el horizonte,
como vos una calle que desafíe al tiempo.
Que la sed sea siempre la del ave clarividente; tu desnudez, hambre
para mis ojos, para mis manos, nahual de mi arboleda.
—Vos también sos el camino en mi oscuridad, mi luz, rojo musgo sobre
la piedra, el alba en mis fantasmas ciegos.
(La carne siempre atisba las dolientes raíces del aliento, ese otro vuelo
que quema las osamentas: el pulso como una lengua sacudida por persianas.
Lo digo ahora frente a la antesala del alba.)


Barataria, 21.IV.2014

miércoles, 21 de mayo de 2014

TROBADA

Imagen cogida del FB de Pere Bessó




TROBADA



I damunt de les aigües, albirem l’alta onada del mar en el sense fi.
Alguna vegada caminem damunt de l’escuma ensordidora, sense adonar-nos llavors de la forma de la sal i els camins: aqueixos camins descoberts,
sense parets, com torxes en el pensament.
(El captaire ens torna les seues llàgrimes, aquella nit de rius somnàmbuls,
Aquell forrellat de l’ombra clavat en les ninetes.)

—Tu em sobrevius escalant la meua mateixa irrealitat, al costat del gos
espellifat de les escletxes, com un altre joc en els espills de les sabates.
Cada dia ens trobem fent-li carasses al futur: 
la pel·lícula en blanc i negre ens fa reinventar uns altres paisatges.
Vindrà l’horitzó a socórrer-nos de la golfa del cruixit, de tanta
gangrena acumulada? Ja ho veurem quan acreixerà la pluja
i el país canviarà d’ulleres i paraules i encensers…

“Trobada” [‘Encuentro’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ




ENCUENTRO




Y sobre las aguas, avistamos el alto oleaje del mar en el sinfín.
Alguna vez caminamos sobre la espuma ensordecedora, sin entonces
percatarnos de la forma de la sal y los caminos: esos caminos descubiertos,
sin paredes, como antorchas en el pensamiento.
(El mendigo nos devuelve sus lágrimas, aquella noche de ríos sonámbulos,
aquel cerrojo de la sombra clavado en las pupilas.)

—Vos me sobrevivís escalando mi propia irrealidad, junto al perro
desvencijado de las rendijas, como otro juego en los espejos de los zapatos.
Cada día nos encontramos haciéndole muecas al futuro: 
la película en blanco y negro nos hace reinventar otros paisajes.
¿Vendrá el horizonte a socorrernos del desván del crujido, de la tanta
gangrena acumulada? Ya lo veremos cuando arrecie la lluvia
y el país cambie de gafas y palabras e incensarios…
Barataria, 16.V.2014

martes, 20 de mayo de 2014

OBERTURA

Imagen cogida del FB de Pere Bessó




OBERTURA



En algun lloc de la porta, el silenci vil de la gespa i el gerani 
d’antany, inenarrable quan el paisatge és estrany i posseït.
(Porte calendaris encallats en la sospita d’algun port; de sobte,
només l’obertura sense reemplaçament de la gàbia. Només la bulla dels carrers.)
—Ja em diràs si és possible evadir els forats de l’alé, el crit de l’ombra,
Els darrers paradisos de la saliva.
Alguna abertura hi haurà per a seduir la rosada: hi ha fam i set en el meu cadàver
prostituït, ¿recordes els estranys fiblons del fatu?
En la forma abnegada de les titelles no encaixa la nostra demència,
Si de cas les clavegueres del pànic, algun ultratge contra les begonies i els clavells.
Tu senzillament busques —en la pissarra de la salmorra—, netejar
la consciència, tancar les clivelles del fum dels cendrers…

“Oberura” [‘Abertura’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ 




ABERTURA




En algún lugar de la puerta, el silencio rastrero del césped y el geranio 
de antaño, inenarrable cuando el paisaje es extraño y poseso.
(Llevo calendarios atascados en la sospecha de algún puerto; de pronto,
solo la abertura sin reemplazo de la jaula. Solo la juerga de las calles.)

—Ya me dirás si es posible evadir los agujeros del aliento, el grito de la sombra,
los postreros paraísos de la saliva.
Alguna abertura habrá para seducir al rocío: hay hambre y sed en mi cadáver
prostituido, ¿recuerdas los extraños aguijones de lo fatuo?
En la abnegada forma de las marionetas, no cabe nuestra demencia,
si acaso las cloacas del pánico, algún ultraje contra las begonias y los claveles.
Vos, simplemente buscás —en la pizarra de la salmuera—, limpiar
la conciencia, cerrar las grietas del humo de los ceniceros…

Barataria, 17.V.2014

lunes, 19 de mayo de 2014

RAJOLES

Imagen cogida de la red




RAJOLES




Recull les rajoles madures de la boirina, l’eco plural de l’oasi
i totes les nits plegades en els meus ulls. (A voltes ens oblidem de les gavines
i reclamem a l’angoixa per la vigília dissolta en les nostres mans.)

Hi ha tant a dir després de tot: com el pamflet del temps
i el seu afany enrarit. Tot el que ens és inassolible.
En el mercat, els utilitarismes i els ressorts dels guanys, (jo imprecís
i mimètic)
enmig de les engrunes de l’oferta i la demanda.
Necessite un altre nom com ara un llargmetratge de buits….

"Rajoles" ['Baldosas'] d'ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ




BALDOSAS




Recojo las baldosas maduras de la neblina, el eco plural del oasis
y todas las noches juntas en mis ojos. (A veces nos olvidamos de las gaviotas
y le reclamamos a la angustia por la vigilia disuelta en nuestras manos.)

Hay tanto que decir, después de todo: como el panfleto del tiempo
y su enrarecido afán. Todo lo que nos es inasible.
En el mercado, los utilitarismos y los resortes de las ganancias, (yo impreciso
y mimético)
entre las migajas de la oferta y la demanda.
Necesito otro nombre como un largometraje de vacíos….

Barataria, 03.IV.2014

domingo, 18 de mayo de 2014

MENTRE CAMINE

Imagen cogida del FB de Pere Bessó




MENTRE CAMINE




Oblide el cadàver de la nit i les seues meretrius. Oblide les sirenes
i els ocells atroços que mosseguen els ulls.
Mentre camine, renillen els fèretres sota la deshora de les advocacions
convalescents dels hospitals. (En algun lloc, tu, impassible darrere
de l’arbre immens dels artificis.)

En alguna tarima les masturbacions excedeixen el normal o esdevenen
espectrals davant de l’espill. (En tot cas m’he llevat el nom 
per a caminar damunt de les fumaroles de la pols.)
Al fons de la porta de la immolació la carpa o el suïcidi…

“Mentre camine” [‘Mientras camino’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ




MIENTRAS CAMINO




Olvido el cadáver de la noche y sus meretrices. Olvido las sirenas
y los atroces pájaros que muerden los ojos.
Mientras camino, relinchan los féretros bajo la deshora de las advocaciones
convalecientes de los hospitales. (En algún lugar, vos, impasible detrás
del árbol inmenso de los artificios.)
En alguna tarima las masturbaciones exceden a lo normal o resultan
espectrales frente al espejo. (En todo caso me he quitado el nombre 
para caminar sobre las fumarolas del polvo.)
Al fondo de la puerta de la inmolación la carpa o el suicidio…

Barataria, 14.V.2014

sábado, 17 de mayo de 2014

ASFALT

Imagen cogida del FB de Pere Bessó




ASFALT




A Romulus Iulian Olariu.




A la vorera dels albellons, l’acordió negre del teló del temps.
Sempre tire a faltar les meues sabates velles en aquest resplendor
quasi inexpressiu: ulls i peus, aleshores, difícils ocells en aquest cos
fix, sense ventricles.
Dilatada la pròpia ombra en el miratge, el bosc desfet,
El buit ardent dels presagis. (Més enllà d’aquesta via fosca, ens queda
encarnada en l’ull, l’absència i els serveis.)
“Asfalt” d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ





ASFALTO



A Romulus Iulian Olariu.



Al borde de las alcantarillas, el acordeón negro del telón del tiempo.
Siempre echo de menos mis zapatos viejos en este resplandor
casi inexpresivo: ojos y pies, entonces, difíciles pájaros en este cuerpo
fijo, sin ventrículos.
Dilatada la propia sombra en el espejismo, el bosque deshecho,
el vacío ardiente de los presagios. (Más allá de esta vía oscura, nos queda
encarnada en el ojo, la ausencia y los lavabos.)

viernes, 16 de mayo de 2014

EDATS

Imagen cogida del FB de Pere Bessó




EDATS




Quantes edats caben en el present? —Per cert ja he viscut estelles
procaces de dorments i estacions, dies de sols ofegats en el pit.
Quants dies de mort tenen els cabells i l’ull de l’apetit o el tedi?
Dec pensar en la llengua del sexe i els seus manegaments feixucs,
en l’espill que adverteix les cavitats, en la forma impura dels sentits.
(En la closca del calendari, no hi ha nahual que revife l’òvul
i l’esperma per a tornar al temps viscut.)

Només sé que en el confí, seguem metalls subterranis: udola la tempesta
Mentre tot se’ns mor. Finalment, queda ben poc de la ciutat
que fundàrem, encara que resten immòbils les estàtues i cementeris.

Edats” [‘Edades’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ. Imatge de HANS BALDUNG





EDADES




¿Cuántas edades caben en el presente? —Por cierto ya he vivido procaces
astillas de durmientes y estaciones, días de soles ahogados en el pecho.
¿Cuántos días de muerte tienen los cabellos y el ojo del apetito o el tedio?
Debo pensar en la lengua del sexo y sus torpes amaños,
en el espejo que advierte las cavidades, en la forma impura de los sentidos.
(En la caparazón del calendario, no hay nahual que reavive el óvulo
y la esperma para retornar al tiempo vívido.)

Solo sé que en el confín, segamos metales subterráneos: aúlla la tormenta
mientras se nos muere todo. Al final, queda muy poco de la ciudad
que fundamos, aunque permanezcan inmóviles las estatuas y cementerios.

Barataria, 02.V.2014

jueves, 15 de mayo de 2014

LAVABO

Imagen cogida del FB de Pere Bessó




LAVABO




Este fermento de ebriedad, ha dado un salto hacia mis fuerzas, y auspicia,
bajo todos los climas y las horas, un gran concierto frío y una erosión inobjetable.
Julio Llinas




Després de tot els lavabos Aquil•les i la Tortuga el camí l’existència o no dels rellotges la claror invisible que es converteix en àngel és profunda la intimitat de no assolir mai l’ull del somni on la nit pigmenta el pelatge de la lluna i el pit salta com una granota bramant damunt de les fulles i lianes de la intempèrie udole en presència dels rostolls aguse l’olfacte mitològic dels espills el ramat d’escopetes de la clarividència quan muir i no muir muir irascible foll sense jubilar les voravies gruny davant de la contemporaneïtat dels juraments: l’únic que em manté dempeus és la direcció del cataclisme el nosaltres com ferralla aparcada en el predi de les ombres ( “si algú passava per aquest pont d’una part a l’altra, ha de jurar primer a on i a què va; i si jurava veritat, deixen-li passar; i si deia mentida, muira per això penjat en la forca que s’hi mostra, sense cap remissió” [...] “Succeí, doncs, que prenent jurament a un home, jurà i digué que pel jurament que feia, que anava a morir en aquella forca que allí era, i no cap altra cosa. Repararen els jutges en el jurament, i digueren: “si a aquest home el deixem passar lliurement, mentí en el seu jurament, i, conforme a llei, deu morir; i si el pengem, ell jurà que anava a morir en aquella forca, i, havent jurat veritat, per la mateixa llei deu ser lliure”. ) sovint és només qüestió d’esperar els dies bixestos per a acurtar el calendari comptar menys penjar els anys en les parets beure al revés la tempesta l’aigua ploguda el regalim humit del grafit de la nit: tot és com sembla cap muntanya no es petrifica en els ulls llevat de la caducitat que la trobem en qualsevol part allà on els sistemes polítics ofeguen el fullatge i acaben de rompre els plats trencats ¿a qui beatifiquem després de les estrelles? ¿a qui erigim en estàtua sense haver atés Rimbaud San Francesc d’Assís sense haver culminat l’estatus de manyà? sempre l’irresoluble és una cosmovisió de la manca de cobertor o la fam de la pell boirosa en una cuina de llenya no hi ha per què culpar l’espill de l’escriptura dolenta tota escriptura és malèvola perversa maligna com una truita de formatge però deixada ací dies i dies fins que s’endureix dec confessar-ho: hi ha paraules que em fan mala digestió una finestra és un taxi o un tren un arbre de sobte invita al supermercat cec esplèndidament cec entre tants espectadors del Hades mut del circ de les rifes i les rebaixes de l’amor de la infantesa que juga amb teranyines ben a propet convalescent dels hospitals davant de les meues sabates la planura dels enderrocs el confí de la ciutat amb levita William Blake en la locomoció de les formigues i un altre que sense nomenar-lo hi ha en moltes escriptures alienes per a entendre les ares dec calar-hi candeletes de tots els colors possibles a Sant Antoni de xiquet jo era l’infant d’Atotxa després només em convertí en figura animada de certes ebrietats ara ja per a què no em cal verges per qüestions pràctiques i economia preferesc el zumzeig del llençol degollat de la intempèrie per bé que cada dia dega llevar les larves que pugen a les temples s’esdevé que el desvetlament té la seua pròpia epistemologia tu la meua matèria ascendint l’engonal tu enroscada en l’arbre dels meus gemecs…

“Lavabo” d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ





LAVABO




Este fermento de ebriedad, ha dado un salto hacia mis fuerzas, y auspicia,
bajo todos los climas y las horas, un gran concierto frío y una erosión inobjetable.
Julio Llinas




Después de todo los lavabos Aquiles y la Tortuga el camino la existencia o no de los relojes la claridad invisible que se convierte en ángel es profunda la intimidad de no llegar nunca al ojo del sueño donde la noche pigmea el pelaje de la luna y el pecho salta como una rana en brama sobre las hojas y bejucos de la intemperie aúllo en presencia de los rastrojos aguzo el olfato mitológico de los espejos la manada de escopetas de la clarividencia cuando muero y no muero muero irascible loco sin jubilar las aceras gruño ante la contemporaneidad de los juramentos: lo único que me mantiene en pie es la dirección del cataclismo el nosotros como chatarra aparcada en el predio de las sombras ( “si alguno pasare por este puente de una parte a otra, ha de jurar primero adónde y a qué va; y si jurare verdad, déjenle pasar; y si dijere mentira, muera por ello ahorcado en la horca que allí se muestra, sin remisión alguna” [...] “Sucedió, pues, que tomando juramento a un hombre, juró y dijo que para el juramento que hacía, que iba a morir en aquella horca que allí estaba, y no a otra cosa. Repararon los jueces en el juramento, y dijeron: “si a este hombre le dejamos pasar libremente, mintió en su juramento, y, conforme a la ley, debe morir; y si le ahorcamos, él juró que iba a morir en aquella horca, y, habiendo jurado verdad, por la misma ley debe ser libre”. ) a menudo es solo cuestión de esperar los días bisiestos para acortar el calendario contar menos colgar los años en las paredes beber al revés la tormenta el agua llovida el chorrito húmedo del grafito de la noche: todo es como parece ninguna montaña se petrifica en los ojos salvo la caducidad que la encontramos en cualquier parte ahí donde los sistemas políticos ahogan el follaje y acaban de romper los platos rotos ¿a quién beatificamos después de las estrellas? ¿a quién erigimos en estatua sin haber alcanzado a Rimbaud a San Francisco de Asís sin haber culminado el estatus de cerrajero? siempre lo irresoluble es una cosmovisión de la falta de cobija o el hambre de la piel nublada en una cocina de leña no hay por qué echarle la culpa al espejo de la mala escritura toda escritura es aviesa perversa malvada como una tortilla con queso pero dejada ahí días enteros hasta que se endura debo confesarlo: hay palabras que me dan mala indigestión una ventana es un taxi o un tren un árbol de pronto invita al supermercado ciego espléndidamente ciego entre tantos espectadores del Hades mudo del circo de las rifas y las rebajas del amor de la infancia que juega con telarañas muy cerquita convaleciente de los hospitales delante de mis zapatos la planicie de las ruinas el confín de la ciudad con levita William Blake en la locomoción de las hormigas y otro que sin nombrarlo existe en muchas escrituras ajenas para entender los altares debo encenderle candelitas de todos los colores posibles a San Antonio de niño yo era el niño de Atocha después solo me convertí en figura animada de ciertas ebriedades ahora ya para qué no necesito vírgenes por cuestiones de practicidad y economía prefiero el zumbido de la sábana degollada de la intemperie aunque cada día deba quitar las larvas que suben a las sienes sucede que el desvelo tiene su propia epistemología vos mi materia ascendiendo las ingles vos enroscada en el árbol de mis gemidos…
Barataria, 14.V.2014

miércoles, 14 de mayo de 2014

NOMÉS PRESENT

Imagen cogida del FB de Pere Bessó




NOMÉS PRESENT




Gastem els somnis i els ulls, qui ens lleva la fam assassina?
(Només ens fa falta una utopia eqüestre per a cavalcar el cor de l’horitzó.)
Hem de reconstruir els somnis dolços amb encensos.
Si algú busca els arcans, que ho faça en el teatre ordinari de la història.
Ja de si mateix l’exudació de l’amarant és insòlita en la vinyeta de les idees:
donem al mar els batecs i no a les illes.

“Només present” [‘Solo presente’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ





SOLO PRESENTE



Gastamos los sueños y los ojos, ¿Quién nos quita el hambre asesina?
(Solo nos falta una utopía ecuestre para cabalgar el corazón del horizonte.)
Los dulces sueños hay que reconstruirlos con sahumerios.
Si alguien busca los arcanos, que lo haga en el teatro ordinario de la historia.
Ya de por sí la exudación del amaranto es insólita en la viñeta de las ideas:
démosle al mar los latidos y no a las islas.

Barataria, 13.V.2014

martes, 13 de mayo de 2014

DISTÀNCIA

Imagen cogida del FB de Pere Bessó




DISTÀNCIA




Quàntes llunes d’ací a les substàncies de l’olfacte? —Ja no importa jubilar-nos
en el camí: en tota distància, la fam d’horitzons i les vessants 
que ens dóna el cataclisme de les senderes.
(Un és cor i ardor enmig de tants claus, carn fugaç
en l’explosió de l’alé, esquerda que dibuixa el record i el pudor.)

En la ficció, l’ebrietat i les seues fantasies, els perdigons en les temples.
És que no es poden acurtar les distàncies restant dies a les pors,
llavant les paraules fosques,
esmolant el dic del rellotge, mossegant el fil de l’ànsia?
Què en diu, després de tot, la set implacable del vent?
—Ja per a la meua edat es fan estranyes les llavors: hui només puc respirar
l’inaprehensible i certificar l’aroma negre de les parets…

"Distància" d'ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ






DISTANCIA




¿Cuántas lunas de aquí a las sustancias del olfato? —Ya no importa jubilarnos
en el camino: en toda distancia, el hambre de horizontes y las vertientes 
que nos da el cataclismo de los senderos.
(Uno es corazón y ardor en medio de tantos clavos, carne fugaz
en la explosión del aliento, grieta que dibuja el recuerdo y el pudor.)
En la ficción, la ebriedad y sus fantasías, los perdigones en las sienes.
¿Es que no se pueden acortar las distancias restándole días a los miedos,
lavando las palabras oscuras,
afilando el dique del reloj, mordiendo el filo del ansia?
¿Qué dice, después de todo, la sed implacable del viento?
—Ya para mi edad resultan extrañas las semillas: por hoy solo puedo respirar
lo inasible y certificar el aroma negro de las paredes…

Barataria, 11.V.2014

lunes, 12 de mayo de 2014

SILUETA

Imagen cogida de mirartegaleria.com





SILUETA




La llum, allà, on creixen les ninetes. (Damunt del llençol, la superfície
del teu cos, la rosada que furga entre els minuts.)
Acabe d’adonar-me que l’alé és el temps pòstum del meu món.

“Silueta” d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ




SILUETA




La luz, allí, donde crecen las pupilas. (Sobre la sábana, la superficie
de tu cuerpo, el rocío que hurga entre los minutos.)
Recién me doy cuenta que el aliento es el tiempo póstumo de mi mundo.

Barataria, 03.V.2014