martes, 21 de abril de 2020

TOPOGRAFIA DE LA TRISTOR

Imagen FB de Pere Bessó





TOPOGRAFIA DE LA TRISTOR




No només són les ales corcades, sinó la pedra de tristesa, quasibé agra, que floreja com un difunt en els nostres pensaments. És, també, la fusta del caos, llotosa, que s’extasia en els àmbits de llum. A les finestres mudes de la faula, semblaria que el país ens llançara abans de temps al buit. Davant de l’esfondrament de l’avidesa, el disbarat i la seua misèria; i, a estones, el voltor de silenci que esgarrapa el cor. En l’esquerda desencadenada, l’edifici tísic de l’ànima i les seues recances.
.
. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




TOPOGRAFÍA DE LA TRISTEZA




No solo son las alas carcomidas, sino la piedra de tristeza, casi agria, que aflora como un difunto en nuestros pensamientos. Es también, la madera del caos, cenagosa, que se extasía en los ámbitos de luz. En las ventanas mudas de la fábula, pareciera que el país nos lanzara prematuramente al vacío. Ante el desmoronamiento de la avidez, el desatino y su miseria; y, a ratos, el buitre de silencio que rasguña el corazón. En la grieta desencadenada, el tísico edificio del alma y sus pesadumbres.

Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga

RAUXA

©Pintura de Franz Kline






RAUXA




Al lluny, les pigues fosques de l’horitzó i el crepuscle trencadís enmig del vent. A estones, el fum que sobrecarrega els ulls, o les trenes de pols de l’esbufec del tragí. A estones, també, arriben els clots del cel fins a la gola; a fora, l’hostilitat i els udolaments de lorfa orfandat. Sempre, però, el món de la teua sang i el muntonet d’emocions bategant fins ofegar-nos. A l’oïda, només l’ocell del teu alè i el niu de sons d’un llarg arravatament.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





ARREBATO




A la distancia, las pecas oscuras del horizonte y el crepúsculo quebradizo en medio del viento. A ratos, el humo que sobrecarga los ojos, o las trenzas de polvo del resoplido del trajín. A ratos, también, llegan los baches del cielo hasta la garganta; afuera, la hostilidad y los aullidos de la orfandad. Pero siempre, el mundo de tu sangre y el montoncito de emociones palpitando hasta ahogarnos. Al oído, solamente el pájaro de tu aliento y el nido de sonidos de un largo arrebato.
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga

©Pintura de Franz Kline