jueves, 29 de enero de 2015

BADALL DE LA NIT

Imagen cogida de FB de Pere Bessó





BADALL DE LA NIT




Pense en el capoll de la intimitat, en aqueixa altra cara sepulcral del bon samarità.
Un mai no es mor del tot al terra d’aquesta pàtria impossible.
(El problema és l’artritis amb aqueixa dosi d’eternitat.)
Després de l’apoplexia dels jardins, només ens han romàs els feixos de llenya 
seca del somni, aqueix altre zodíac de smog.
Les teranyines tendeixen a reencarnar l’alfabet: sempre hi ha deixebles
per a aquest pols cec. Sempre hi haurà qui buide catacumbes i es mossegue 
els engonals de manera vergonyant. De penes l’eternitat de la nit,
d’ençà el rovell als sentits.
En l’arbre de l’ànima, —em dius—, encaixen tots els escepticismes.
Llavors, —pense—, hauré de viure de manera perenne l’infern i la seua febre
de tempesta apocalíptica.
Abans, certes indolències, la capçana retorçada de la saliva, el desmai
irreparable i el despull, la romeguera immutable en les finestres.
No són efímeres aquestes ombres que aletegen en l’alé com aus malastrugues.
D’aquest temps només heretem ossos i làpides i salmorra.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ





BOSTEZO DE LA NOCHE




Pienso en el capullo de la intimidad, en esa otra cara sepulcral del buen samaritano. 
Uno nunca termina de morir en el suelo de esta patria imposible.
(El problema es la artritis con esa dosis de eternidad.)
Después de la apoplejía de los jardines, solo nos han quedado los chiriviscos
del sueño, ese otro zodíaco de smog.
Las telarañas tienden a reencarnar el alfabeto: siempre hay discípulos
para este pulso ciego. Siempre hay quien vacíe catacumbas y se muerda
las ingles de manera vergonzante. La eternidad es apenas bostezo de la noche,
de ahí la herrumbre en los sentidos.
En el árbol del alma, —me dices—, caben todos los escepticismos.
Entonces, —pienso—, habré de vivir perennemente el infierno y su fiebre
de tormenta apocalíptica.
Antes ciertas indolencias, el yagual retorcido de la saliva, el desmayo irreparable 
y el despojo, la zarza inmutable en las ventanas.
No son efímeras estas sombras que aletean en el aliento como aves agoreras.
De este tiempo, únicamente heredamos huesos y lápidas y salmuera.
Barataria, 22.I.2015

sábado, 24 de enero de 2015

EPÍLEG PER A UNA ESCENA QUALSEVOL


Imagen cogida de la red




EPÍLEG PER A UNA ESCENA QUALSEVOL




En el forat de la porta, una rialla d’agulles de cap tanca la porta del sens fi.
Mai no he sabut si als anells de l’evangeli hi ha misericòrdia, o almenys
el llenguatge del dubte, el gran portell de l’estiu que fan les paraules,
les excuses davant de la intimitat dels abismes.
De les premonicions em queda la pell gastada de l’asfalt.
Cada vaixell encalla als enderrocs de la memòria com un estigma.
Al cantó de l’antre, el diàleg i el seu fumat de cossos.
Des de la claveguera deglutesc els cavalls de les ombres, el meu vol sollevat.
En els trens polvoritzats de la sal, el fatídic raig de salmorra.
Davant dels ulls arrossegats dels peixos, l’aiguamoll i la seua sesta aquàtica.
Per a fugir de tantes boques dins de la meua boca, 
el crim perfecte de l’obscenitat i el sord metall de l’udol.
L’única catarsi possible és la fi esgarrifosa de certes goles 
en l’apocalipsi de l’ermàs. Tota edat té la seua innocència i ambigüitats.
“Sóc el que dic”, —Heidegger


“Epíleg per a una escena qualsevol” [‘Epílogo para una escena cualquiera’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ





EPÍLOGO PARA UNA ESCENA CUALQUIERA





En el agujero de la puerta, una carcajada de alfileres, cierra la puerta del sinfín.
Nunca supe si en los anillos del evangelio existe la misericordia, o al menos
el lenguaje de la duda, el gran boquete del verano que hacen las palabras,
las excusas ante la intimidad de los abismos.
De las premoniciones me queda la piel gastada del asfalto.
Cada barco encalla en las ruinas de la memoria como un estigma.
En la esquina del antro, el diálogo y su aire ahumado de cuerpos.
Desde la alcantarilla degluto los caballos de las sombras, —mi vuelo sublevado.
En los trenes pulverizados de la sal, el fatídico chorro de salmuera.
Ante los ojos arrastrados de los peces, el pantano y su siesta acuática.
Para huir de tantas bocas dentro de mi boca, 
el crimen perfecto de la obscenidad y el sordo metal del aullido.
La única catarsis posible, es el final espeluznante de ciertas gargantas 
en el apocalipsis del páramo. Toda edad tiene su inocencia y ambigüedades.
“Soy lo que digo”, —Heidegger
Barataria, 17.I.2015

martes, 20 de enero de 2015

ALÇADA DEL TRÀNSIT

Imagen cogida de la red




ALÇADA DEL TRÀNSIT




Puge l’escala de set de l’altura: de vegades, en les meues mans, floreixen 
les xeringues de l’estretor de mires i el sucre d’un altell inoblidable. 
En el camí de terra solta, les sinalefes indefinides de les filferrades
mosseguen l’espantall dels meus ulls fins esquinçar les ninetes.
He aprés a negociar amb la vida i la mort: la fam em parla
amb els seus intestins grocs; em retrata en el dubte i les pors, però el vent
és inajornable, el riu de peixos del galop.
Baixe a les crines fluvials del bulliment; respiren les setmanes transcorregudes:
De vegades em canse d’inventaris i camins. Em canse de jugar als braços
que no em pertanyen,
em canse de la meua gola i de l’alé,
em canse d’aqueixa pedra amb què m’ensopegue tots els dies.
Tanmateix, és el meu deure continuar anotant uns altres noms, canviar d’oblits
i sabates, cap al dia amb els seus arrels intactes.
(Enllà, en la casa dels records, la flassada restant dels somnis: el destí
sempre es fa de jocs invisibles que es van desxifrant segons
les aigües de l’espill. A la distància, una altres ulls penitents i nus.)

“Alçada del trànsit” [‘Altura del tránsito’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ





ALTURA DEL TRÁNSITO




Subo en la escalera de sed de la altura: a veces, en mis manos, florecen 
las jeringas de lo cerril y el azúcar de un desván inolvidable. 
En el camino de tierra suelta, las sinalefas indefinidas de las alambradas,
muerden al espantapájaros de mis ojos hasta rasgar las pupilas.
He aprendido a negociar con la vida y la muerte: el hambre me habla
con sus intestinos amarillos; me retrata en la duda y los miedos, pero el viento
es inaplazable, el río de peces del galope.
Bajo a las crines fluviales del hervor; respiran las semanas transcurridas:
a veces me canso de inventarios y caminos. Me canso de jugar a los brazos
que no me pertenecen,
me canso de mi garganta y del aliento,
me canso de esa piedra con la cual tropiezo todos los días.
Sin embargo, es mi deber seguir anotando otros nombres, cambiar de olvidos
y zapatos, hacia el día con sus raíces intactas.
(Allá, en la casa de los recuerdos, la cobija quedada de los sueños: el destino
siempre está hecho de juegos invisibles que uno va descifrando según
las aguas del espejo. A la distancia, otros ojos penitentes y desnudos.)

Barataria, 17.I.2015

lunes, 12 de enero de 2015

DIDAL

Imagen cogida de la red





DIDAL




Els didals del dogma mosseguen sempre la caverna del present i del més enllà;
algú assaja el seu teatre en el sarcòfag dels difunts.
Aquella aquarel•la del dubte, continua essent estranya: cap arruga no escapa
a l’ull del temps, ni a la temperatura de certes elegies.
Sempre és un risc inventariar els arrels de la lucidesa en temps de crisi.
(L’adversari té el seu propi drama, però manca d’actors: la història personal
sempre somia amb l’imaginari de les celebritats de Hollywood.)
Una simple fotografia és l’esquelet nostàlgic de la memòria.
Mai no hi ha una hora final per a planxar la nostra pròpia mortalla. (Sempre
som aprenents de l’irreal: tal qual, busquem la saviesa en els espills);
Mentre que l’arna corrosiona les parpelles, usem llàgrimes artificials
Per a llavar el taulellat de l’univers.
Més set, —em dius— i buidem les aigües de l’oceà. Sortosament, el rovell,
no es vist de mirall; ni els fantasmes, a les errades del minut.
Demà sabrem, amb certesa, si el país ja no pateix de borradura
A risc d’uns altres suïcidis, posarem el dit en la plaga de la posteritat.

“Didal” [‘Dedal’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït del castellà al català per PERE BESSÓ






DEDAL




Los dedales del dogma muerden siempre la caverna del presente y del más allá; 
alguien ensaya su teatro en el sarcófago de los difuntos.
Aquella acuarela de la duda, sigue siendo extraña: ninguna arruga escapa
al ojo del tiempo, ni a la temperatura de ciertas elegías.
Siempre es un riesgo inventariar las raíces de la lucidez en tiempo de crisis.
(El adversario tiene su propio drama, pero carece de actores: la historia personal 
siempre sueña con el imaginario de las celebridades de Hollywood.)
Una simple fotografía, es el esqueleto nostálgico de la memoria.
Nunca hay una hora final para planchar nuestra propia mortaja. (Siempre somos aprendices de lo irreal: sin más, buscamos la sabiduría en los espejos);
mientras la polilla corroe los párpados, usamos lágrimas artificiales
para lavar el tile del universo.
A más sed, —me dices— vaciamos las aguas del océano. Por suerte, el moho,
no se viste de espejismo; ni los fantasmas, a las erratas del minuto.
Mañana sabremos, con seguridad, si el país ya no sufre de salpullido.
A riesgo de otros suicidios, pondremos el dedo en la llaga de la posteridad.
Barataria, 11.I.2015

sábado, 3 de enero de 2015

ESTACIÓ DEL BUIT

Imagen cogida del FB de Pere Bessó




ESTACIÓ DEL BUIT





Com en aquella estació de la penombra, la gebrada del buit en la llengua
desgastada dels raïls: sobre la llengua de les estovalles, es fa de nit la demencia
                                                                                                                                 [ de la pols
i la roba farcida d’atuixegaments.
—Potser als ràfecs de la follia, els ulls penjaran com els barrets
de la simplicitat, com la diadema del peix roig damunt de la taula petrificada 
de la indigència. (De sobte, el reixat de la memòria rota els seus cansaments.)
En la meitat de l’altre ull del plat buit, els ascensors de la calamitat: certa 
i inevitable la ficció i la seua exàrcia fantasmal,
la pedra intrincada, cega de les anul•lacions.
En la lliçó de la salmorra, encara el remot i el seu atzar inversemblant.
Si alguna cosa reprimeix, és l’estretor cec del tacte dins del gerro de la misèria,
i aqueixa mobilitat aparent dels sospirs en l’escaleta del mercat.
Quan arribarà al límit de la lucidesa, 
d’altres sacsaran els seus absoluts: aqueixa és la diferència de la imperfecció.
(Els meus equilibris sempre respiren l’inversemblant: hom no sempre cap en l’ull 
d’una agulla, ni en l’entranya de certs vestits.)


“Estació del buit” d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït del castellà al català per PERE BESSÓ
.




ESTACIÓN DEL VACÍO





Como en aquella estación de la penumbra, la escarcha del vacío en la lengua
raída de los rieles: sobre la lengua del mantel, anochece la demencia del polvo
y la ropa colmada de agobios.
—Quizá en los aleros de la locura, los ojos cuelgan como los sombreros
de la simplicidad, como la diadema del pez rojo sobre la mesa petrificada 
de la indigencia. (De pronto, la verja de la memoria eructa sus cansancios.)
En la mitad del otro ojo del plato vacío, los ascensores de la calamidad: cierta 
e inevitable la ficción y su jarcia fantasmal,
la piedra intrincada, ciega de las anulaciones.
En la lección de la salmuera, todavía lo remoto y su inverosímil azar.
Si algo reprime, es la estrechez ciega del tacto dentro del jarro de la miseria,
y esa aparente movilidad de los suspiros en la escalera del mercado.
Cuando llegue al límite de la lucidez, 
otros agitaran sus absolutos: esa es la diferencia de la imperfección.
(Mis equilibrios siempre respiran lo inverosímil: uno no siempre cabe en el ojo 
de una aguja, ni en la entraña de ciertos trajes.)

Barataria, 02.I.2015