viernes, 19 de febrero de 2021

PÈRDUA│ EXTRAVÍO

 

Imagen Pinterest




PÈRDUA

 

 

Enmig dels parracs que ens deixa la fauna de l’esperpent

i les voravies i els herbassars de la insídia,

em distrac amb els discursos i les converses bifocals

dels protagonistes que es perden en una boira de cendra.

(Res no és més fàcil que ser correligionari del temps.)

Un ha d’entendre els sincretismes sense fer servir auriculars,

(subjecte i objecte) en el pensament i les seues formes.

Al capdavall sempre divague en les interrogacions; em travessa

fins a les profunditats la melangia, el colp amarg del futur.

Potser perquè he viscut penya-segats de certeses i rotunds forcejaments.

En un moment em desvetlen les llegendes, els racons de les hores

mancades de tendresa, la rebel•lia captivadora dels teus mugrons.

Quant jugàrem sense fatiga en aquests jardins de desigs soterrats

i desenterrats! Quantes ulleres en la dolcesa del darrer presagi

vessat de l’alba i la seua assonada de sang salada i foc!

Creixen les banderes i el film negre de la filosofia dels canelobres.

Qualsevol nit més clara que el dia vindrà la victòria…

Vós, rescataràs l’horitzó sense un deix de metzina i humits mocadors.

Barataria, 2014

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

 

EXTRAVÍO

 

 

En medio de los andrajos que nos deja la fauna del esperpento

y las aceras y los hierbazales de la insidia,

me distraigo con los discursos y las conversaciones bifocales

de los protagonistas que se extravían en una niebla de ceniza.

(Nada es más fácil que ser correligionario del tiempo.)

Uno tiene que entender los sincretismos sin usar auriculares,

(sujeto y objeto) en el pensamiento y sus formas.

A fin de cuentas siempre divago en las interrogaciones; me atraviesa

hasta las profundidades la melancolía, el golpe amargo del futuro.

Tal vez porque he vivido acantilados de certezas y rotundos forcejeos.

En un momento me desvelan las leyendas, los rincones de las horas

carentes de ternura, la rebeldía cautivadora de tus pezones.

¡Cuánto jugamos sin fatiga en estos jardines de deseos enterrados

y desenterrados! ¡Cuántas ojeras en la dulzura del último presagio

derramado del alba y su motín de sangre salada y fuego!

Crecen las banderas y el filme negro de la filosofía de los candelabros.

Cualquier noche, más clara que el día vendrá la victoria…

Vos, rescatarás el horizonte sin un dejo de ponzoña y húmedos pañuelos.

Barataria, 2014

.

Del libro: ‘Primavera de arcilla’

©André Cruchaga


TERRITORI D’INCERTESA│ TERRITORIO DE INCERTIDUMBRE

Imagen Pinterest




TERRITORI D’INCERTESA

 

 

Cap dia no és diferent al desert de les finestres. Per què hauria

de demanar almoina fregant-me les mans? Per acabar amb els meus somnis?

Desconec les xarxes que s’alcen del subsòl, el perfum mandrós

del fúnebre, el crit de la cendra en les pestanyes,

el mussol sense pietat estès en la boca. (En la llei de l’embut sempre

hi ha estrets graners), i molts cosmètics.

Diguem que en les voreres del món es respira

una infinitat d’obscenitats i innombrables decapitacions:

el teatre palés de la gebrada eqüestre, l’orgia dels llamps

bavejant històries sovint falses i impúdics vedells.

—Cert: les ombres encarnen la meua brutícia i aquest món silenciat

i no un moussaka, que em faça salivar els meus pensaments.

Contra tot pronòstic els meus ulls desempolseguen el pòstum,

cride el número telefònic de les ondulacions i obtindrà els quiasmes

requerits, les al•literacions del moment, o un holocaust de versicles.

Sobre la pell i les venes porte el camí dels meus morts.

També aquest ganivet de foscor de l’ànima en purgatori.

La veu es podreix tirada a la intèmperie i queda fang damunt fang.

Barataria, 2014

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

 

 

 

TERRITORIO DE INCERTIDUMBRE

 

 

Ningún día es diferente al desierto de las ventanas. ¿Por qué habría

de pedir limosna frotando mis manos? ¿Por terminar con mis sueños?

Desconozco las redes que se levantan del subsuelo, el perfume perezoso

de lo fúnebre, el grito de la ceniza en las pestañas,

el búho sin piedad tendido en la boca. (En la ley del embudo siempre

existen angostos graneros), y muchos cosméticos.

Digamos que en las orillas del mundo se respira

un sinfín de obscenidades e innumerables decapitaciones:

el teatro manifiesto de la escarcha ecuestre, la orgía de los relámpagos

babeando historias a menudo falsas e impúdicos becerros.

—Cierto: la sombras encarnan mi mugre y este mundo acallado

y no un moussaka, que me haga salivar mis pensamientos.

Contra todo pronóstico mis ojos desempolvan lo póstumo,

llame al número telefónico de las ondulaciones y obtendrá los quiasmos

requeridos, las aliteraciones del momento, o un holocausto de versículos.

Sobre la piel y las venas llevo el camino de mis muertos.

También ese cuchillo de oscuridad del alma en purgatorio.

La voz se pudre tirada a la intemperie y o queda barro sobre barro.

Barataria, 2014

.

Del libro: ‘Primavera de arcilla’

©André Cruchaga