viernes, 19 de febrero de 2021

PÈRDUA│ EXTRAVÍO

 

Imagen Pinterest




PÈRDUA

 

 

Enmig dels parracs que ens deixa la fauna de l’esperpent

i les voravies i els herbassars de la insídia,

em distrac amb els discursos i les converses bifocals

dels protagonistes que es perden en una boira de cendra.

(Res no és més fàcil que ser correligionari del temps.)

Un ha d’entendre els sincretismes sense fer servir auriculars,

(subjecte i objecte) en el pensament i les seues formes.

Al capdavall sempre divague en les interrogacions; em travessa

fins a les profunditats la melangia, el colp amarg del futur.

Potser perquè he viscut penya-segats de certeses i rotunds forcejaments.

En un moment em desvetlen les llegendes, els racons de les hores

mancades de tendresa, la rebel•lia captivadora dels teus mugrons.

Quant jugàrem sense fatiga en aquests jardins de desigs soterrats

i desenterrats! Quantes ulleres en la dolcesa del darrer presagi

vessat de l’alba i la seua assonada de sang salada i foc!

Creixen les banderes i el film negre de la filosofia dels canelobres.

Qualsevol nit més clara que el dia vindrà la victòria…

Vós, rescataràs l’horitzó sense un deix de metzina i humits mocadors.

Barataria, 2014

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

 

EXTRAVÍO

 

 

En medio de los andrajos que nos deja la fauna del esperpento

y las aceras y los hierbazales de la insidia,

me distraigo con los discursos y las conversaciones bifocales

de los protagonistas que se extravían en una niebla de ceniza.

(Nada es más fácil que ser correligionario del tiempo.)

Uno tiene que entender los sincretismos sin usar auriculares,

(sujeto y objeto) en el pensamiento y sus formas.

A fin de cuentas siempre divago en las interrogaciones; me atraviesa

hasta las profundidades la melancolía, el golpe amargo del futuro.

Tal vez porque he vivido acantilados de certezas y rotundos forcejeos.

En un momento me desvelan las leyendas, los rincones de las horas

carentes de ternura, la rebeldía cautivadora de tus pezones.

¡Cuánto jugamos sin fatiga en estos jardines de deseos enterrados

y desenterrados! ¡Cuántas ojeras en la dulzura del último presagio

derramado del alba y su motín de sangre salada y fuego!

Crecen las banderas y el filme negro de la filosofía de los candelabros.

Cualquier noche, más clara que el día vendrá la victoria…

Vos, rescatarás el horizonte sin un dejo de ponzoña y húmedos pañuelos.

Barataria, 2014

.

Del libro: ‘Primavera de arcilla’

©André Cruchaga


No hay comentarios: