martes, 14 de julio de 2015

AL VOLTANT DE LA CENDRA

Imagen cogida del FB de Pere Bessó




AL VOLTANT DE LA CENDRA




No hi ha cap misteri ni l’ha hagut en aquell promontori de cendra, ni pàgina
de genolls damunt dels dies foscos de les voravies.
Sempre al fil de les dents, l’ocell de cendra del calendari,
o l’ull de l’ombra en la brutícia que trenca l’alba com boca de desesperança.
I, tanmateix, davant de les meues ulleres, la finestra del paratge dessagnant-se
com ho fan les devastacions del foc, com el temps amb els seus set cadàvers dreçats,
com els morts en les escletxes de la tinta, com els ossos que escopim
al buit sense pena ni glòria. És un error quan volem mossegar la respiració,
i oblidem l’escorça de l’asfíxia.
En la còpula hi ha cendres impossibles, cossos a condició de l’abandó.
La cendra acaba sent la companya de viatge, el substantiu que sospesa
la llunyania, el cos que es trenca en el cuc de sutge.
Enfonsat en els meus propis funerals, de penes pense en els colors del paisatge.
Cap meditació no ens salva d’eclipsis, cap cartró o pedra
no ens salva de la set o del tapís de plom d’aquests dies.
Se sap que l’alba es despentina en la cendra: en el fòssil dels ulls, la nit
i la rebotiga dels banys. El tren de la nuesa s’apilota
en les meues misèries.
Abstret, davant del trencament dels cantons de la nit, em quede pensant
en els carrerons del suplici. (De vegades furgue en la nàusea de la caritat
i el xantatge que s’emporta el circ. En el buit de l’alé només el fluir
de les mosques i el desequilibri de les pregàries.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




ACERCA DE LA CENIZA





No hay misterio ni lo ha habido en aquel promontorio de ceniza, ni página
de rodillas sobre los días oscuros de las aceras.
Siempre al filo de los dientes, el pájaro de ceniza del calendario,
o el ojo de la sombra en la mugre que amanece como boca de desesperanza.
Y sin embargo, delante de mis ojeras, la ventana del paraje desangrándose
como lo hacen las devastaciones del fuego, como el tiempo con sus siete cadáveres erguidos,
como los muertos en las grietas de la tinta, como los huesos que escupimos
al vacío sin pena ni gloria. Es un error cuando queremos morder la respiración,
y olvidamos la corteza de la asfixia.
En la cópula existen cenizas imposibles, cuerpos a condición del abandono.
La ceniza acaba siendo la compañera de viaje, el sustantivo que sopesa
la lejanía, el cuerpo que se rompe en el gusano de hollín.
Hundido en mis propios funerales, apenas pienso en los colores del paisaje.
Ninguna meditación lo salva a uno de eclipses, ningún cartón o piedra
nos salva de la sed o del tapiz de plomo de estos días.
Uno sabe que el alba se despeina en la ceniza: en el fósil de los ojos, la noche
y la trastienda de los lavabos. El tren de la desnudez se agolpa en mis miserias.
Absorto, ante la rotura de las esquinas de la noche, me quedo pensando
en los callejones del suplicio. (A veces hurgo en la náusea de la caridad
y el chantaje que consigo lleva el circo. En el vacío del aliento sólo el fluir
de las moscas y el desbalance de las plegarias.)
Barataria, 11.VII.2015