sábado, 8 de noviembre de 2014

SINTAXI DEL CAOS

Imagen cogida del FB de Pere Bessó




SINTAXI DEL CAOS



.
En el femer de la gramàtica, Els impermeables grisos dels pacifistes,
els cirurgians de la misericòrdia, els columnistes de la felicitat,
els colpets de pit per alleujar el patiment: la reverència és present
en la sabuda plenitud del perfectible,
en les beateries de tota mena. (Mentre pense en la legitimitat
de la puresa, igual és el plomatge sense excusa; igual les al•locucions bròfegues,
les teories de la còpula, la fecundació menstrual de xeringues, els postulants
bessons de l’obediència.)

És per a riure’m, després de tot, de tanta llepolia: sempre hi ha algú
que desitja legitimar l’infortuni amb disceccions i amfiteatre.
Damunt de la pedra tosca de l’ungüent, el caos pantanós del plat de menjar.
Caboteja el pleonasme en les artèries trencades de la tortura.
Tanque els ulls davant del prodigi que remuga
en les voravies. (Les veus esperonegen
les agulles de cap al seu antull. Trota el rovell zodiacal del sinistre.)

Mai no he pogut comprendre certes sentinelles custòdies de l’alé.

“Sintaxi del caos” [‘Sintaxis del caos’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït del castellà al català per PERE BESSÓ



SINTAXIS DEL CAOS




En el muladar de la gramática, los impermeables grises de los pacifistas,
los cirujanos de la misericordia, los columnistas de la felicidad,
los golpecitos de pecho para aliviar el sufrimiento: la reverencia está presente
en la consabida plenitud de lo perfectible,
en las mojigaterías de cualquier clase. (Mientras pienso en la legitimidad
de la pureza, igual es el plumaje sin excusa; igual las alocuciones chuscas,
las teorías de la cópula, la menstrual fecundación de jeringas, los postulantes
mellizos de la obediencia.)
Es para reírme, después de todo, de tanta chuchería: siempre hay alguien
que desea legitimar el infortunio con disecciones y anfiteatro.
Sobre la piedra pómez del ungüento, el caos pantanoso del plato de comida.
Cabecea el pleonasmo en las arterias rotas de la tortura.
Cierro los ojos ante el prodigio que rumia en las aceras. (Las voces aguijonean
los alfileres a su antojo. Trota la herrumbre zodiacal de lo siniestro.)
Nunca he podido entender a ciertos centinelas custodiando el aliento.
Barataria, 07.XI.2014