HORA
D’EMBRIAGUESA
Veig en la gota d’auguri, el transsumpte del didal de
l’innombrable,
l’espiral del gra en l’ala del vent, i més enllà,
el desafiament de la rosa del sexe tangible en el meu
pit, estesa
en el cossí de les meues mans.
L’alè crema a les pedres del llampegueig. És verda la
teua llum clara,
és viva l’ona alta que alça el vent.
És cru el melic que em canta a la vora de l’aigua.
Nòmada la sang dissolta en pluja, màgic el pit
dissolt.
Ol la fullaraca sobre el port on viuen les libèl•lules.
De tot el camí que tradueix l'aiguat,
el subtil fil de l’entranya vessada, l’ocell de l’ull
forjat
com un testament de caragols lívids en l’unic riu
de la gola, enfebrida de camins.
Sobre la tierra, aquesta consciència del mar crescut
al coixí.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE
BESSÓ
HORA
DE EMBRIAGUEZ
Veo en la gota de augurio, el trasunto del dedal de lo
innombrable,
la espiral del grano en el ala del viento, y más allá,
el desafío de la rosa del sexo tangible en mi pecho,
tendida
en el cuenco de mis manos.
El aliento arde sobre las piedras del relampagueo. Es
verde tu luz
clara, es viva la ola alta que levanta el viento.
Es crudo el ombligo que me canta al borde del agua.
Nómada la sangre disuelta en lluvia, mágico el pecho
disuelto.
Huele la hojarasca sobre el puerto donde viven las
libélulas.
De todo el camino que traduce el aguacero,
el sutil hilo de la entraña derramada, el pájaro del
ojo forjado
como un testamento de caracoles cárdenos en el solo
río
de la garganta, enfebrecida de caminos.
Sobre la tierra, esta conciencia del mar crecido en la
almohada.
.
Del libro: “Invención de la espera”, 2020
©André Cruchaga