domingo, 17 de abril de 2011

JUNT A LA PEDRA, LA SAL TINTADA DE CABELLS/ JUNTO A LA PIEDRA, LA SAL TEÑIDA DE CABELLOS-TRADUCCIÓN AL CATALÁN POR PERE BESSÓ


A voltes l'espill no transparenta la nuesa dels colors,
ni és possible dibuixar el riure en el calendari: la poesia és més profunda
que qualsevol abisme de cuixes i abdomen,
més que el crit forassenyat en algun trapezi de llençols;




JUNT A LA PEDRA, LA SAL TINTADA DE CABELLS/ JUNTO A LA PIEDRA, LA SAL TEÑIDA DE CABELLOS
TRADUCCIÓN AL CATALÁN POR PERE BESSÓ



There's happy love everywhere I look.
Every page I turn I can read between the lines…
HOT CHOCOLATE




A voltes l'espill no transparenta la nuesa dels colors,
ni és possible dibuixar el riure en el calendari: la poesia és més profunda
que qualsevol abisme de cuixes i abdomen,
més que el crit forassenyat en algun trapezi de llençols;
(riuen les pedres embriagades en el seu reremón: les fulles seques
mans mínimes del temps,
la paraula al coll de l'evidència,
encara cauen plomes abandonades dels arbres, libèl•lules,
lents acordions florits, llindars de portes oblidades…)
al cap sagnen al límit els ocells, la nit que cintra
les ombres, els envellits insectes dels ciris, el silenci que llepà
el mur dels calendaris.

Pel que sembla, —l'obscenitat té els seus seguidors de noctàmbul
amàs, paraules i paraules fragmentades en la saliva, vidris
abonyegats per la mateixa imatge i no necessàriament impoluts.
Hi ha alguns camins d'escarpat reble, flames sense escales,
còdols entre la garrotxa,
dies caiguts al vent, —abans, fácilment mossegàvem l'ham
de les set cabretes, el bosc del conte amb glans de cotó,
la infantesa amb clarions de carbó, (l'enigma no tenia ferros
de temps rovellat com la llenya que més tard consumí el fogó de casa
amb tots els oficis domèstics)
en acabant he hagut de recollir les cendres de l'horitzó,
fer invisibles els desgels de la violència, tornar a la veu la seua branca
d'encens, treballar en la terra estèril de la pietat, conrear geranis
de paciència, armar la paciència entre tempestes, oblidar-me de la forma
fosca del meu País,
(per allò que els fantasmes que pul•lulen als carrers)
restablir la meua consciència abans que la nit no caiga i siga massa
tard. —Certes habitacions es tornen embuts asfixiants, la càrcer
per exemple on han declinat les llànties i només impera,
el submón dels fetors i la dent dels grisos.

—Davant de l'insostenible, més val riure. Rubricar la riallada en les ungles;
ahir tampoc no hi hagué pantans nets,
sinó massa fangar per a resistir-lo, exèrcit de paraules huracanades,
(guarisme de copes equívoques i nissaga, enmig del colp de la paella)
grans de vilesa com nits de pedres atapeïdes.
—Els avis em digueren que: “els caragols en cistells, resulten
indigests”; i a gosades que així és, doncs, en els solcs del somni, la insània
i allò rovellat flueixen com raïms d'aigües.
Al capdavall, l'únic cert és que la parpella en la claror no capta
tota la transparència. La foscor també hi ajuda…

Baratària, abril de 2011





JUNTO A LA PIEDRA, LA SAL TEÑIDA DE CABELLOS




There's happy love everywhere I look.
Every page I turn I can read between the lines…
HOT CHOCOLATE




A veces, el espejo no transparenta la desnudez de los colores,
ni es posible dibujar la risa en el calendario: la poesía es más profunda
que cualquier abismo de muslos y abdomen,
más que el grito desaforado en algún trapecio de sábanas;
(ríen las piedras embriagadas en su trasmundo: las hojas secas
manos mínimas del tiempo,
la palabra al cuello de la evidencia,
todavía caen plumas abandonadas de los árboles, libélulas,
lentos acordeones enmohecidos, umbrales de olvidadas puertas…)
en la cabeza sangran al límite los pájaros, la noche que cimbra
las sombras, los envejecidos insectos de los cirios, el silencio que lamió
el muro de los calendarios.

Al parecer, —la obscenidad tiene sus seguidores de noctámbulo
amasijo, palabras y palabras fragmentadas en la saliva, vidrios
abollados por la propia imagen y no necesariamente impolutos.
Hay algunos caminos de escarpado cascajo, flamas sin escaleras,
guijarros entre la breña,
días caídos al viento, —antes, fácilmente mordíamos el anzuelo
de las siete cabritas, el bosque del cuento con bellotas de algodón,
la infancia con crayolas de carbón, (el enigma no tenía hierros
de oxidado tiempo como la leña que más tarde consumió el fogón de casa
 con todos los oficios domésticos)
después he tenido que recoger las cenizas del horizonte,
hacer invisibles los deshielos de la violencia, devolverle a la voz su rama
de incienso, trabajar en la tierra estéril de la piedad, cultivar geranios
de paciencia, armar la paciencia entre tormentas, olvidarme de la forma
oscura de mi País,
(por aquello de los fantasmas que pululan en las calles)
restablecer mi conciencia antes que la noche caiga y sea demasiado
tarde. —Ciertas habitaciones se vuelven embudos asfixiantes, la cárcel
por ejemplo donde han declinado las lámparas y sólo impera,
el submundo de los hedores y el diente de los grises.

—Ante lo insostenible, es mejor reír. Rubricar la carcajada en las uñas;
ayer, tampoco hubo pantanos limpios,
sino demasiada ciénaga para resistirla, ejército de palabras huracanadas,
(guarismo de equívocas copas y ralea, en medio del golpe de la sartén)
granos de vileza como noches de tupidas piedras.
—Los abuelos me dijeron que: “los caracoles en cestos, resultan
Indigestos”; y bien que así es, pues, en los surcos del sueño, la insania
y lo herrumbroso, fluyen como racimos de aguas.
Al final, lo único cierto es que, el párpado en la claridad no capta
toda la transparencia. La oscuridad hace también lo suyo…

Barataria, abril de 2011

_____________
APOSTILLA

Querido André:

Un poema de los que gustan por el juego de descabalgamiento de lenguaje, gracias a la técnica de la inversión. Un procedimiento retórico muy propio tuyo y que ya encontramos en el propio título: la sal tintada de cabellos frente a su par natural: la sal de cabellos tintados. Y es que ello te permite no sólo jugar con la metáfora, los campos asociativos, sino también las rupturas de sistema gracias a los desplazamientos calificativos...

Y los cuatro primeros versos del poema constituyen toda una declaración de intenciones.

Un abrazo,
Pere Bessó