martes, 29 de septiembre de 2020

TERRITORI DEL SOMNI │ TERRITORIO DEL SUEÑO

 

Imagen FB de Pere Bessó



 

TERRITORI DEL SOMNI

 

 

En las comarcas del sueño no existen el horizonte,

el espacio ni las fronteras.

Munis Faik Ozansoy

 

 

Cada dia ens esguita una gota d’atzar als ulls, una barbàrie de successives ungles en els nostres pensaments, el cavall de somnis que ens somriu des del rierol dels conjurs: no sé si tornar als carrers de sempre o embogir a les cortinetes d’una llum tot just insinuada. Ull i memòria són llocs remots que furguen més enllà de les fronteres del batec. Als braços em somriu un eco, una ombra que em fa perdre l’equilibri enmig d’una pluja de trens, de finestres amuntegades quan la veu entra al cos.

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

 

TERRITORIO DEL SUEÑO

 


 

En las comarcas del sueño no existen el horizonte,

el espacio ni las fronteras.

Munis Faik Ozansoy

 

 

Cada día nos salpica una gota de azar en los ojos, una barbarie de sucesivas uñas en nuestros pensamientos, el caballo de sueños que nos sonríe desde el arroyo de los conjuros: no sé si volver a las calles de siempre o enloquecer en los visillos de una luz apenas insinuada. Ojo y memoria son lugares remotos que hurgan más allá de las fronteras del pálpito. En los brazos me sonríe un eco, una sombra que me hace perder el equilibrio en medio de una lluvia de trenes, de ventanas agolpadas cuando la voz entra al cuerpo.

.

Del libro: “Lejanías rotas”, 2020

©André Cruchaga


ÉS DIFUSA LA LLUM│ ES DIFUSA LA LUZ

Imagen FB de Pere Bessó



ÉS DIFUSA LA LLUM

 

 

Y en esta hora fría, en que la tierra

trasciende a polvo humano y es tan triste,

quisiera yo tocar todas las puertas,

César Vallejo

 

 

Em quede en les paraules d’avui; tot i això, és difusa la llum, fosc el crit als quatre orificis del temps. Una boirina d’angúnia il·lumina l’esperanca, cap allà el quinqué cec dels ofecs. Lent i solitari el sucre de la llàntia a la porta esquívola del pit. La nit amarga de les paraules i la seua vestidura tetelque, i el seu llarg cuc d’ombres, em recorda les guitzes delirants de les finestres, la gota de respiració en la closca immòbil de l’inconclús. Tremole davant del rellotge de vidre dels ocells.

.

Poema d'ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

 

ES DIFUSA LA LUZ

 

 

Y en esta hora fría, en que la tierra

trasciende a polvo humano y es tan triste,

quisiera yo tocar todas las puertas,

César Vallejo

 

 

Me quedo en las palabras de hoy; aun así, es difusa la luz, oscuro el grito en los cuatro orificios del tiempo. Una neblina de angustia ilumina la esperanza, hacia allá el quinqué ciego de los ahogos. Lento y solitario el azúcar de la lámpara en la puerta esquiva del pecho. La noche amarga de las palabras y su vestidura tetelque, y su largo gusano de sombras, me recuerda las coces delirantes de las ventanas, la gota de respiración en la cáscara inmóvil de lo inconcluso. Tiemblo frente al reloj de vidrio de los pájaros.

.

Del libro: “Lejanías rotas”, 2020

©André Cruchaga


 

domingo, 27 de septiembre de 2020

MIRA’M NOMÉS │ MÍRAME, SOLAMENTE

Imagen Pinterest



MIRA’M NOMÉS

 

 

En plena danza hace una pausa y vuelve a bailar, como si andara,

Da un giro con la cabeza y, como si matara, mira.

Yahya Kemal

 

 

Mira’m només, tot i que amb la mirada tornes cadàver la meua ànima. Abriga’m amb els teus ulls, despulla’m tèbiament la carn i les artèries com si el designi fóra un camí de danses invisibles. Així, aleshores, sabré que la cremada és un altre cos a prop de la gola, potser una altra pluja que dansa en les meues tristeses.

.

Poema d'ANDRÉ CRUCHAGA traduït per PERE BESSÓ en català

 

 

MÍRAME, SOLAMENTE

 

 

En plena danza hace una pausa y vuelve a bailar, como si andara,

Da un giro con la cabeza y, como si matara, mira.

Yahya Kemal

 

 

Mírame, solamente, aunque con la mirada vuelvas cadáver mi alma. Arrópame con tus ojos, desnúdame tibiamente la carne y las arterias como si el designio fuese un camino de danzas invisibles. Así, entonces, sabré que la quemadura es otro cuerpo cercano a la garganta, quizás otra lluvia que danza en mis tristezas.

.

Del libro: “Lejanías rotas”, 2020

©André Cruchaga


 

sábado, 26 de septiembre de 2020

PIT DE CENDRA │ PECHO DE CENIZA

Imagen Pinterest




PIT DE CENDRA

 

 

És hora de cavar al pit la cendra. I estimbar l’estrofa

de la ferida i trencar l’espill sord del país.

Al coixí l’ull dels somnis: hi ha pulsació d’ossos

en els sentits, també marees somnolentes com túnels.

Davall de les aigües de cada instant, la remor de no haver estat mai,

la càrcer del alma en les seues negacions.

En realitat el pit és un altre sarcòfag de temps i batecs.

Com la carn que es clava a la fossa, resta la sensació

de haver perdut la llum entre les mans.

Després, el carbó apagat de la tristesa i la seua foscor indicible

i el seu perllongat tile als braços que fineixen.

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

 

PECHO DE CENIZA

 

 

Es hora de cavar en el pecho la ceniza. Y despeñar la estrofa

de la herida y romper el espejo sordo del país.

En la almohada el ojo de los sueños: hay pulsación de huesos

en los sentidos, también mareas soñolientas como túneles.

Bajo las aguas de cada instante, el rumor de no haber sido nunca,

la cárcel del alma en sus negaciones.

En realidad el pecho es otro sarcófago de tiempo y latidos.

Como la carne que se hinca sobre la fosa, queda la sensación

de haber perdido la luz entre las manos.

Después, el carbón apagado de la tristeza y su indecible oscuridad

y su prolongado tile en los brazos que fenecen.

.

Del libro: “Lejanías rotas”, 2020

Ver traducción


 

ETERNITAT PRECIPITADA │ ETERNIDAD PRECIPITADA

Imagen FN de Pere Bessó




ETERNITAT PRECIPITADA

 

 

…nunca morí tanto
como cuando morí en ti.
Yeşim Ağaoğlu

 

 

Llavors jo començava a viure a la casa de la teua ànima després de tantes primaveres fallides. Trigava llavors la nit i era vast el dia. Però, de sobte, del finestró emergiren ocells de pedra, i ulls i parpelles pesaren en la roba: les paraules es tornaren inaprehensibles i els cossos lloses silencioses. Des d’aquest fons d’eternitat precipitada, comencí a morir com una balda freda en el fèretre. Morí mentre mirava en silenci el teu retrat sota dels pins enfosquits de la finestra.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

 

ETERNIDAD PRECIPITADA

 

 

…nunca morí tanto
como cuando morí en ti.
Yeşim Ağaoğlu

 

 

Entonces yo empezaba a vivir en la casa de tu alma después de tantas primaveras fallidas. Tardaba entonces la noche y era vasto el día. Pero de súbito, del postigo emergieron pájaros de piedra, y ojos y párpados pesaron en la ropa: las palabras se volvieron inaprehensibles y los cuerpos silenciosas losas. Desde ese fondo de eternidad precipitada, empecé a morir como una aldaba fría en el féretro. Morí mientras miraba en silencio tu retrato bajo los pinos ensombrecidos de la ventana.

.
Del libro: “Lejanías rotas”, 2020

©André Cruchaga


 

GOTA DE TEMPS │ GOTA DE TIEMPO

Imagen FB de Pere Bessó




GOTA DE TEMPS

 

 

En la gota de temps de l’espill dessagnem els abismes del rellotge
i els amulets en flames del subconscient.
En la sal negada de les nostres illades, la pulsació del somiat,
potser la sequera i el seu ofici de guaita. Potser el desviscut.
Potser les mans que contenen la matèria ungida,
el viu del pols, cada vertigen abissal de la marea,

l’ombra costa avall en la posta dels pressentiments.
A l’armari de la gota, sempre els ardits del calendari
i l’efímer que es filtra en la ansietat, com a eternitat breu.
A la fi, em quede amb el gaudi del mirall
Sense cap pertinença, sense res que retinga l’alfabet de l’ala.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

 

 


GOTA DE TIEMPO

 

 

En la gota de tiempo del espejo desangramos los abismos del reloj
y los amuletos en llamas del subconsciente.
En la sal anegada de nuestros ijares, la pulsación de lo soñado,
tal vez la sequía y su oficio de vigía. Tal vez los desvivido.
Tal vez las manos que contienen la materia ungida,
lo vivo del pulso, cada vértigo abisal de la marea, la sombra cuesta
abajo en la posta de los pálpitos.
En el armario de la gota, siempre los ardides del calendario
y lo efímero que se filtra en la ansiedad, como eternidad breve.
Al final, me quedo con el goce del espejismo
sin ninguna pertenencia, sin nada que retenga el alfabeto del ala.
.
Del libro: “Lejanías rotas”, 2020

©André Cruchaga



 

viernes, 25 de septiembre de 2020

DINS DEL PIT │ DENTRO DEL PECHO

Imagen FB de Pere Bessó




DINS DEL PIT

 

 

Los ojos de los cadáveres

Miraban petrificados y tristes.

Behcet Necatigil

 

 

Dins del seu pit un trosset d’impossibles, la molsa de fred emboçada en el rostre de la despulla. Davant de la pluja esplèndida dels seus pits, unes ganes de començar a ser ocell desmesurat. Després de tantes tempestes, ningú no resta ací, excepte l’ull dissolt en un fèretre de sang, amb totes les seues culpes i reprotxes. Algú des de la darrera nit, pertany també a l’impredicible. Per alguna raó, em ruboritze davant del meu cadàver que arrossegue en les teues ninetes de llum agitada.

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

 

DENTRO DEL PECHO

 

 

Los ojos de los cadáveres

Miraban petrificados y tristes.

Behcet Necatigil

 

 

Dentro de su pecho un trocito de imposibles, el musgo de frío embozado en el rostro del despojo. Frente a la lluvia espléndida de sus pechos, unas ganas de comenzar a ser pájaro desmedido. Después de tantas tempestades, nadie queda aquí, sino el ojo disuelto en un féretro de sangre, con todas sus culpas y reproches. Alguien desde la última noche, pertenece también a lo impredecible. Por algún motivo, me sonrojo frente al cadáver mío que arrastro en tus pupilas de agitada lumbre.

.

Del libro: “Lejanías rotas”, 2020

©André Cruchaga


 

jueves, 24 de septiembre de 2020

ELS TEUS ULLS, NOMÉS │ TUS OJOS, SOLAMENTE

 

Imagen Pinterest




ELS TEUS ULLS, NOMÉS

 

 

Tenía miedo de pillar tus ojos,

De ver el doloroso temblor de tus labios…

Ahmet Erhan

 

 

Els teus ulls sempre revelen el passamuntanyes de les meues plagues esbargides en aquells balbuceigs insomnes de les paraules. Després, la desmesura de la irrealitat en la gebrada de les asimetries, o en la boca extenuada per la pólvora en un territori de records confosos. Quan traspassàrem el dolor, i l’afonia del dol, arribà el soroll de la consciència a les nostres mans: l’estrèpit de la pluja ens esguità amb totes les pors possibles. L’arbre dels teus ulls és ací, com els colors de la vesprada damunt del pit.

.

Poema d’ANDREI CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

 

TUS OJOS, SOLAMENTE

 

 

Tenía miedo de pillar tus ojos,

De ver el doloroso temblor de tus labios…

Ahmet Erhan

 

 

Siempre tus ojos desvelan el pasamontañas de mis llagas esparcidas en aquellos balbuceos insomnes de las palabras. Después, la desmesura de la irrealidad en la escarcha de las asimetrías, o en la boca extenuada por la pólvora en un territorio de recuerdos confundidos. Cuando traspasamos el dolor, y la afonía del luto, llegó el ruido de la conciencia a nuestras manos: el estruendo de la lluvia nos salpicó con todos los miedos posibles. El árbol de tus ojos está aquí, como los colores de la tarde sobre el pecho.

.

Del libro: “Lejanías rotas”, 2020

©André Cruchaga


miércoles, 23 de septiembre de 2020

CLAROR DISGREGADA │ CLARIDAD DISGREGADA

Imagen FB de Pere Bessó




CLAROR DISGREGADA

 

 

Passem de la sintaxi de la llum a un rostre de paraules obscures.

Al cometa romput de les reminiscències, intuïm

la perversitat d’anar descalzos, sense més epifania, de sobte,

que les calamitats que propicia l’efímer.

Ja disgregada la claror, la duplicitat inexorable de les ombres,

o la nit que ens remet a un altre espill de madurs atris.

En l’erm de la foscor, també el desvetlament a borbolls.

Mai no clareja per bé que rentem els espills i cresquen

en la tempesta, enfiladisses darrere del ràfec dels núvols.

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

 

CLARIDAD DISGREGADA

 


 

Pasamos de la sintaxis de la luz, a un rostro de palabras oscuras.

En el cometa roto de las reminiscencias, intuimos

la perversidad de andar descalzos, sin más epifanía, de repente,

que las calamidades que propicia lo efímero.

Ya disgregada la claridad, la duplicidad inexorable de las sombras,

o la noche que nos remite a otro espejo de maduros atrios.

En el páramo de la oscuridad, también el desvelo a borbollones.

Nunca amanece por más que lavemos los espejos y arrecien

en la tormenta, enredaderas detrás del alero de las nubes.

.

Del libro: “Lejanías rotas”, 2020

©André Cruchaga


 

MALENCONIA │ MELANCOLÍA

Imagen FB de Pere Bessó



MALENCONIA

 

 

Y el alma es un ardor donde no hay penas
que sacudan el mar de nuestra suerte.
Odalys Leyva Rosabal

 

 

Davall del paraigües de fred, per cert, no cessa el rictus de la pena, ni el jonc que lliga mans i ànima: tot crema i esquinça, la teua tendresa en un tramvia de somnis, els ulls dolguts enmig del puzle d’una mar que ens reclama litorals de sucre. Camine lent, obcecat, a través d’un tren trencat i naufrague en la solapa d’espuma d’un capvespre enfosquit. Davant d’una finestra, és clar, buide totes les meues melangies, i aquells carrers íntims dels teus ulls i aquella boca de moll en les proximitats del cerç.

.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 


MELANCOLÍA

 

 

Y el alma es un ardor donde no hay penas
que sacudan el mar de nuestra suerte.
Odalys Leyva Rosabal

 

 

Debajo del paraguas de frío, por cierto, no cesa el rictus de la pena, ni el junco que ata manos y alma: todo arde y desgarra, tu ternura en un tranvía de sueños, los ojos dolidos en medio del puzle de un mar que nos reclama litorales de azúcar. Camino lento, obcecado, a través de un tren roto y naufrago en la solapa de espuma de un atardecer anochecido. Frente a una ventana, claro, vacío todas mis melancolías, y aquellas calles íntimas de tus ojos y aquella boca de muelle en las proximidades del cierzo.

.
Del libro: “Lejanías rotas”, 2020

©André Cruchaga


 

POLS DEL FOC │ PULSO DEL FUEGO

Imagen FB de Pere Bessó




POLS DEL FOC

 

 

Més enllà de la deu de riu ocult, ès el llibre dels teus ulls, aquestes ninetes de melodia que dicta el vent, la llum intensa que respira la brasa inacabada de l’ombra. Enllà dels boscos, hi ha la dolçor que arrossega una lluna primerenca al firmament. De vegades és miserable el fred a l’estany del meu pit. Després d’un sospir, calle els meus límits orbs que no abasten l’alba. El foc es revifa entre noms i illes, entre la carn i l’ànima. Tremolen els llampecs i el seu ocell ample de boca llunyana.

.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 


PULSO DEL FUEGO

 

 

Más allá del manantial de río oculto, está el libro de tus ojos, esas pupilas de melodía que dicta el viento, la luz intensa que respira la brasa inacaba de la sombra. Más allá de los bosques, existe la dulzura que arrastra una luna temprana sobre el firmamento. A veces es miserable el frío en el estanque de mi pecho. Tras un suspiro, callo mis ciegos límites que no alcanzan el alba. El fuego se aviva entre nombres e islas, entre la carne y el alma. Tiemblan los relámpagos y su extenso pájaro de boca lejana.

.
Del libro: “Lejanías rotas”, 2020

©André Cruchaga


 

martes, 22 de septiembre de 2020

DIÀSPORA DURADORA │ DIÀSPORA DURADORA

Imagen FB de Pere Bessó




DIÀSPORA DURADORA

 

 

Anclamos toda el ansia —he de quererte
hasta en el miedo brusco de un naufragio.
Odalys Leyva Rosabal

 

 

El món es romp als nostres braços, mentre reclinem les nostres vèrtebres en el buit. Tot es va prolongant en les cireres de la nit, als fanals cansats de la fugida, en aquest niu de regions fosques. No sé si haurà silenci quan perviu la queixa: supose que sempre serà diàspora duradora la pregària d’espines de la set i el comptagotes de l’esperança en un portarretrat.

.
. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 


DIÁSPORA DURADERA

 

 

Anclamos toda el ansia —he de quererte
hasta en el miedo brusco de un naufragio.
Odalys Leyva Rosabal

 

 

El mundo se rompe en nuestros brazos mientras reclinamos nuestras vértebras en el vacío. Todo se va prolongando en los cerezos de la noche, en los faroles cansados de la huida, en ese nido de regiones oscuras. No sé si haya silencio cuando pervive la queja: supongo que siempre será diáspora duradera la plegaria de espinas de la sed y el cuentagotas de la esperanza en un portarretrato.

.
Del libro: “Lejanías rotas”, 2020

©André Cruchaga


 

RESIGNACIÓ │ RESIGNACIÓN

Imagen FB de Pere Bessó




RESIGNACIÓ

 

 

Avui, damunt del llibre de pedra dels cementiris, soterrí el mort que porte dins: als meus muscles pesa el temps marcit i el sol estufat de la meua infància i els renous que anava trobant pel camí. Soterrí l’ebrietat de les distàncies per a només cremar-me de genolls davant del camí. (Brunzegen els teus porus als meus ulls i totes aquelles agulles de cap de les paraules que mossegaren els talons. Jo sempre visc en un país fosc: ací cada dia és de nit i dins d’ella la mort que ens desitja sense que puguem vèncer-la.)

.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 


RESIGNACIÓN

 

 

Hoy, sobre el libro de piedra de los cementerios, enterré al muerto que llevo dentro: en mis hombros pesa el tiempo marchito y el sol ahuecado de mi infancia y los retoños que fui encontrando en el camino. Enterré la ebriedad de las distancias para solo quemarme de rodillas frente al camino. (Zumban tus poros en mis ojos y todos aquellos alfileres de palabras que mordieron los talones. Yo siempre vivo en un país oscuro: aquí cada día es de noche y en ella, la muerte que nos desea sin que podamos vencerla.)


.
Del libro: “Lejanías rotas”, 2020

©André Cruchaga



 

lunes, 21 de septiembre de 2020

SENTIT DE L’ESPERANÇA │ SENTIDO DE LA ESPERANZA

Pintura de Alexander Zavarin




SENTIT DE L’ESPERANÇA

 

 


kıyınızdan güz geçti görmediniz
kuytunuzdan sabah
yüzünüzün bir yanı geceydi
öpülmemiş bahçe bir yanı
eski kitaplar arasında kurumuş
hüzün kokuyor şimdi
bütün güllerin ağzı
Dilek Özkan

 

 


Tot ens sap a un llibre de fullaraca en el jardí de sang dels somnis: la fulla seca de nostàlgia esquinça l’eco de les ombres presents. Davant del torrent del crit insomne, aquest ebri somni de purificar les meues ales al teu capoll de firmament consagrat. Potser, en algun carrer, em trobaré amb la rosa càlida d’un cel intacte, o amb la clau de la teua empremta indeleble, o amb els teus braços a la vora del mar recollint caragoles, o al mercat on s’obri un ocell de soledats.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

 

 


SENTIDO DE LA ESPERANZA

 

 


kıyınızdan güz geçti görmediniz
kuytunuzdan sabah
yüzünüzün bir yanı geceydi
öpülmemiş bahçe bir yanı
eski kitaplar arasında kurumuş
hüzün kokuyor şimdi
bütün güllerin ağzı
Dilek Özkan

 

 


Todo nos sabe a un libro de hojarasca en el jardín de sangre de los sueños: la hoja seca de nostalgia rasga el eco de las sombras presentes. Ante el torrente del grito insomne, este ebrio sueño de purificar mis alas en tu capullo de consagrado firmamento. Tal vez, en alguna calle, me encuentre con la rosa cálida de un cielo intacto, o con la llave de tu huella indeleble, o con tus brazos a la orilla del mar recogiendo caracolas, o en el mercado donde se abre un pájaro de soledades.

.
Del libro: “Lejanías rotas”, 2020

©André Cruchaga

©Pintura de Alexander Zavarin