viernes, 15 de enero de 2021

VORACITAT│ VORACIDAD

 

Imagen Pinterest





VORACITAT

 

 

Tot el mar com una pàgina en blanc. Tot l’estiu en el pulmó

d’una flor. Totes les paraules en el pèndol de la tinta.

Tot el fred consumit pels transeünts de carrers petrificats.

En acabant la respiració en una cullerada de sucre.

(Un sempre va per ací, tractant d’endevinar el miracle del vinagre

i el seu besllum de ferments derruïts.)

San Francisco, CA, 2013

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

 

 

VORACIDAD

 

 

Todo el mar como una página en blanco. Todo el verano en el pulmón

de una flor. Todas las palabras en el péndulo de la tinta.

Todo el frío consumido por los transeúntes de calles petrificadas.

Luego la respiración en una cucharada de azúcar.

(Uno siempre va por ahí, tratando de adivinar el milagro del vinagre

y su trasluz de fermentos derruidos.)

San Francisco, CA, 2013

.

Del libro: ‘Primavera de arcilla’

©André Cruchaga


BOIRA│ NIEBLA

 

Imagen Pinterest




BOIRA

 

 

Tot és confús al voltant dels sentits: objectes i instants perduts,

veu èbria del gall en la humitat de les paraules, estampides de la tinta

com una fogonada sinistra.

—Duem dies mossegant les paraules que s’endevinen en l’espill;

quin paisatge és veraç en la infinita consciència del tall?

Cap a quins estranys horitzons ens duu l’oblit?

On dorm la memòria o la nostàlgia?

De sobte gemeguem en el mateix lloc com si mai ho haguérem

canviat de pijama o tamboret o llençol.

(El temps futur serà una altra malesa com la d’aquests dies.)

San Francisco, CA, 2013

.

.

 

NIEBLA

 

 

Todo es confuso alrededor de los sentidos: objetos e instantes perdidos,

voz ebria del gallo en la humedad de las palabras, estampidas de la tinta

como un fogonazo siniestro.

—Llevamos días mordiendo las palabras que se adivinan en el espejo;

¿qué paisaje es veraz en la infinita conciencia del filo?

¿Hacia qué extraños horizontes nos lleva el olvido?

¿Dónde duerme la memoria O la nostalgia?

De repente gemimos en el mismo sitio como si nunca hubiésemos

cambiado de pijama o taburete o sábana.

(El tiempo futuro será otra maleza igual a la de estos días.)

San Francisco, CA, 2013

.

Del libro: ‘Primavera de arcilla’

©André Cruchaga


DESPULL│ DESPOJO

 

Imagen Pinterest




DESPULL

 

 

Avui vull despullar-me de tot el que ha refermat en la perennitat

de la pols i els seus agafadors cremats.

Quants carrerons i cementiris nodreixen els meus ossos?

Quanta eternitat hi ha per a la meua matèria efímera?

—Ja no hi ha lloc per a més nafres en l’espiga, ni llindars

per a tant de despull, ni dies que maduren sense plagues, ni arrels intactes,

llevat de les aigües foses del clam d’un proverbi.

(Allà, en la migració d’una llàgrima, el nus de la sal alimentant

les pupil•les, aqueixa estranya sensació d’estar al límit.)

Creue en silenci el galop dels records.

Creue com animal dentat sobre la presó huracanada del teu entrecuix.

I ací emplome la meua autoconsciència de descens absolut.

San Francisco, CA, 2013

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

 

DESPOJO

 

 

Hoy quiero despojarme de cuanto ha arreciado en la perennidad

del polvo y sus quemados asideros.

¿Cuántos callejones y cementerios nutren mis huesos?

¿Cuánta eternidad existe para mi materia efímera?

—Ya no hay lugar para más llagas en la espiga, ni umbrales

para tanto despojo, ni días que maduren sin llagas, ni raíces intactas,

salvo las aguas derretidas del clamor de un proverbio.

(Allá, en la migración de una lágrima, el nudo de la sal alimentando

las pupilas, esa extraña sensación de estar al límite.)

Cruzo en silencio el galope de los recuerdos.

Cruzo como animal dentado sobre la cárcel huracanada de tus entrepiernas.

Y ahí emplumo mi autoconciencia de descenso absoluto.

San Francisco, CA, 2013

.

Del libro: Primavera de arcilla

©Andrè Cruchaga