lunes, 27 de diciembre de 2021

SENSACIÓ DE EMBRIAGUESA │ SENSACIÓN DE EMBRIAGUEZ

 

Imagen FB de Pere Bessó



.

SENSACIÓ DE EMBRIAGUESA

 

 

Jo estava al costat de l’arbre estès del vertigen: aquesta eterna sensació de travessar tots els dies el mateix camí, amb una embriaguesa de taüts al punt de cobrir les ferides en la fossa. Aire i pell es feren tard. Des de llavors fou roca el coixí i antiquari el bolic que rebé el cos balb. Un bassal d’ulleres, sense rumb, mossega la tomba dels meus ulls. —D’aquell llenguatge d’alegria, la demència d’un pont amb espines o un fullatge d’epitafis amorosament maleït. (I és clar, es prostituïren els àngels i la mirada d’infantesa que alguna vegada fou la nostra casa. Llavors tenies l’amplitud del mar sense fortaleses.)

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

SENSACIÓN DE EMBRIAGUEZ

 

 

Yo estaba junto al árbol extendido del vértigo: esa eterna sensación de atravesar todos los días el mismo camino, con una embriaguez de ataúdes al punto de cubrir las heridas en la fosa. Aire y piel se hicieron tarde. Desde entonces fue roca la almohada y anticuario el petate que recibió el cuerpo aterido. Un charco de ojeras, sin rumbo, muerde la tumba de mis ojos. —De aquel lenguaje de alegría, la demencia de un puente con espinas o un follaje de epitafios amorosamente maldito. (Y claro, se prostituyeron los ángeles y la mirada de infancia que alguna vez fue nuestra casa. Entonces tenías la amplitud del mar sin fortalezas.)

.

De Camino disperso, 2021

©André Cruchaga


ETERNA LLUNYANIA │ ETERNA LEJANÍA

 

Imagen FB de Pere Bessó


.

ETERNA LLUNYANIA

 

 

Avui amb la fam no oblidada, l’eterna llunyania i la proximitat

de la vigília: hem de mossegar els records o esmicolar  els espills,

ací s’arrugaren les besades com la pell

dels morts, com la mirada que féu canviar de vestit

les paraules, com els ulls fixos que es perderen en la distància,

desbocats per un esquelet de silencis.

Pengen invisibles caragols a les parpelles, ciris negres,

que la llengua mossega davant d’uns cascos de ferro, negres

les veredes i el gat montès entre ulleres d’una llarga nit

insepulta: en la beatitud del taüt, l’ànima que morí

en el ring de la paciència, en la dansa embriaga del tòrax.

Cada dia me n’anaren perseguint els corbs dels cementiris,

Mai una finestra oberta per a perpetuar la llum.

Enmig de la caverna dels pensaments, la mortalla

de l’arc del cel i la boira entumides en els porus, la sospita

prostituïda. L’ocell que se’n fuga, de l’arbre.

esvanida tota aqueixa geografia als genolls, tampoc no conforten

els bressols i menys un aixopluc on es permea el fred.

De vegades és només estrany el silenci que dansa en la boca.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

 

ETERNA LEJANÍA

 

 

Hoy con el hambre no olvidada, la eterna lejanía y la proximidad

de la vigilia: hay que morder los recuerdos o hacer añicos

los espejos, aquí se arrugaron los besos como la piel

de los muertos, como la mirada que hizo cambiar de traje

las palabras, como los ojos fijos que se perdieron en la distancia,

desbocados por un esqueleto de silencios.

Cuelgan invisibles caracoles en los párpados, cirios negros,

que la lengua muerde frente a unos cascos de hierro, negras

las veredas y el gato montés entre ojeras de una larga noche

insepulta: en la beatitud del ataúd, el alma que murió

en el ring de la paciencia, en la danza embriagada del tórax.

Cada día me fueron persiguiendo los cuervos de los cementerios,

nunca una ventana abierta para perpetuar la luz.

En medio de la caverna de los pensamientos, la mortaja

del arcoíris y la niebla entumecidas en los poros, la sospecha

prostituida. El pájaro que se fuga del árbol.

Desvanecida toda esa geografía en las rodillas, tampoco confortan

los columpios y menos una cobija donde se permea el frío.

A veces es solo extraño el silencio que danza en la boca.

.

De ‘Camino disperso’, 2021

©André Cruchaga