ALGUNA VEGADA
NECESSITAREM LA MEMÒRIA
En les aigües de l’espill, des de dins, habiten paradisos líquids.
És rar l’ofec de l’alè damunt de les pedres, la llum petrificada
en el nus que resta de les distàncies, la gangrena sorda
de la sang, quan els ulls han quedat validats de tombes.
Com una fatiga de mudes finestres, el vel impacient de la vigília,
la cendra del dol estesa en els braços i en les espatles,
l’abric de l’angoixa: potser el plor que dispara l’horitzó,
entre multituds que es resisteixen a aquesta immensitat soluble
d’entranyes.
Ja no sé, si “el món és un lloc bonic per a nàixer” com diu
Lawrence Ferlinghetti, o és senzillament el purgatori.
Un sempre necessita de finestres i acomodar el cos
en una finestra, respirar castells irrompibles, i veure uns altres ulls
sense odi
que ens miren: la por és un turó infinitament despietat.
Sí, la por que ens contempla i s’afona en el cos.
Darrere de nosaltres, maduren les nits doctrinals del botxí.
Supose que alguna vegada, tindrem necessitat de la memòria
per a reivindicar aquests ulls que es pergueren de l’altra banda de la
llum.
.
Poema d’ANDRÉ CRUTCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ
.
ALGUNA VEZ
NECESITAREMOS LA MEMORIA
En las aguas del espejo, desde adentro, habitan paraísos líquidos.
Es raro el ahogo del aliento sobre las piedras, la luz petrificada
en el nudo que queda de las distancias, la gangrena sorda
de la sangre, cuando los ojos han quedado validados de tumbas.
Como una fatiga de mudas ventanas, el velo impaciente de la vigilia,
la ceniza del luto tendida en los brazos y en los hombros,
el abrigo de la congoja: quizás el llanto que dispara el horizonte,
entre multitudes que se resisten a este inmensidad soluble de entrañas.
No sé ya, si “el mundo es un lindo lugar para nacer” como dice
Lawrence Ferlinghetti, o es simplemente el purgatorio.
Uno siempre necesita de ventanas y acomodar el cuerpo
en una ventana, respirar castillos irrompibles, y ver otros ojos sin
odio
que nos miren: el miedo es una colina infinitamente despiadada.
Sí, el miedo que nos contempla y se hunde en el cuerpo.
Detrás de nosotros, maduran las noches doctrinales del verdugo.
Supongo que alguna vez, necesitaremos de la memoria
para reivindicar esos ojos que se perdieron del otro lado de la luz.
.
Del libro: Fuego de llaves invisibles, 2021
©André Cruchaga