viernes, 19 de marzo de 2021

ALGUNA VEGADA NECESSITAREM LA MEMÒRIA│ ALGUNA VEZ NECESITAREMOS LA MEMORIA

 

Imagen Pinterest



ALGUNA VEGADA NECESSITAREM LA MEMÒRIA

 

 

En les aigües de l’espill, des de dins, habiten paradisos líquids.

És rar l’ofec de l’alè damunt de les pedres, la llum petrificada

en el nus que resta de les distàncies, la gangrena sorda

de la sang, quan els ulls han quedat validats de tombes.

Com una fatiga de mudes finestres, el vel impacient de la vigília,

la cendra del dol estesa en els braços i en les espatles,

l’abric de l’angoixa: potser el plor que dispara l’horitzó,

entre multituds que es resisteixen a aquesta immensitat soluble d’entranyes.

Ja no sé, si “el món és un lloc bonic per a nàixer” com diu

Lawrence Ferlinghetti, o és senzillament el purgatori.

Un sempre necessita de finestres i acomodar el cos

en una finestra, respirar castells irrompibles, i veure uns altres ulls sense odi

que ens miren: la por és un turó infinitament despietat.

Sí, la por que ens contempla i s’afona en el cos.

Darrere de nosaltres, maduren les nits doctrinals del botxí.

Supose que alguna vegada, tindrem necessitat de la memòria

per a reivindicar aquests ulls que es pergueren de l’altra banda de la llum.

.

Poema d’ANDRÉ CRUTCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

  

ALGUNA VEZ NECESITAREMOS LA MEMORIA

 

 

En las aguas del espejo, desde adentro, habitan paraísos líquidos.

Es raro el ahogo del aliento sobre las piedras, la luz petrificada

en el nudo que queda de las distancias, la gangrena sorda

de la sangre, cuando los ojos han quedado validados de tumbas.

Como una fatiga de mudas ventanas, el velo impaciente de la vigilia,

la ceniza del luto tendida en los brazos y en los hombros,

el abrigo de la congoja: quizás el llanto que dispara el horizonte,

entre multitudes que se resisten a este inmensidad soluble de entrañas.

No sé ya, si “el mundo es un lindo lugar para nacer” como dice

Lawrence Ferlinghetti, o es simplemente el purgatorio.

Uno siempre necesita de ventanas y acomodar el cuerpo

en una ventana, respirar castillos irrompibles, y ver otros ojos sin odio

que nos miren: el miedo es una colina infinitamente despiadada.

Sí, el miedo que nos contempla y se hunde en el cuerpo.

Detrás de nosotros, maduran las noches doctrinales del verdugo.

Supongo que alguna vez, necesitaremos de la memoria

para reivindicar esos ojos que se perdieron del otro lado de la luz.

.

Del libro: Fuego de llaves invisibles, 2021

©André Cruchaga


PAISATGE DE SAL│ PAISAJE DE SAL

 

Imagen FB de Pere Bessó



PAISATGE DE SAL

 

 

 

En todos los puertos del mundo

descansa la noche

Raúl González Tuñón

 

 

 

Una llàgrima de grisos petrificats descansa en els ports, per a després,

desfer-se en el lacrimal de la nit, potser en la sorra de por,

bufetejada per aigües de pedra i el crim de cadàvers vivents.

Mai no és fàcil fugir dels llindars trencats, sense incinerar l’alè.

Mai no és fàcil l’alegria quan pengen les vísceres de penya-segats,

o un vol agafar l’alba entre runes de brutal destí.

De vegades només s’ha de caminar malgrat l’amargor dels senders.

De vegades també s’ha de cridar tots els duels que habiten el pit,

els vents, la història que ens naix en el silenci de les paraules.

Ací el prec creix com un arbre d’escapularis.

De tot el paisatge de sal que engendra la sospita, aquella espessor

De boira, humida, entre ales i passos, humiliats de ferides.

“Amb mans i amb dents”, m’aferre a la fusta, a l’ocell

que a la nit descansa amb els seus propis desemparaments i dolors.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

 

PAISAJE DE SAL

 

 

 

En todos los puertos del mundo

descansa la noche

Raúl González Tuñón

 

 

 

Una lágrima de grises petrificados descansa en los puertos, para luego,

deshacerse en el lagrimal de la noche, quizás en la arena de miedo,

abofeteada por aguas de piedra y el crimen de vivos cadáveres.

Nunca es fácil huir de los umbrales rotos, sin incinerar el aliento.

Nunca es fácil la alegría cuando cuelgan las vísceras de acantilados,

o uno quiere asir el alba entre escombros de brutal destino.

A veces solo hay que caminar pese al amargor de los senderos.

A veces también hay que gritar todos los duelos que habitan el pecho,

los vientos, la historia que nos nace en el silencio de las palabras.

Aquí el ruego crece como un árbol de escapularios.

De todo el paisaje de sal que engendra la sospecha, aquella espesura

de niebla, húmeda, entre alas y pasos, humillados de heridas.

“Con manos y con dientes”, me aferro a la madera, al pájaro

que en la noche descansa con sus propios desamparos y dolores.

.

Del libro: Fuego de llaves invisibles, 2021

©André Cruchaga