viernes, 19 de marzo de 2021

ALGUNA VEGADA NECESSITAREM LA MEMÒRIA│ ALGUNA VEZ NECESITAREMOS LA MEMORIA

 

Imagen Pinterest



ALGUNA VEGADA NECESSITAREM LA MEMÒRIA

 

 

En les aigües de l’espill, des de dins, habiten paradisos líquids.

És rar l’ofec de l’alè damunt de les pedres, la llum petrificada

en el nus que resta de les distàncies, la gangrena sorda

de la sang, quan els ulls han quedat validats de tombes.

Com una fatiga de mudes finestres, el vel impacient de la vigília,

la cendra del dol estesa en els braços i en les espatles,

l’abric de l’angoixa: potser el plor que dispara l’horitzó,

entre multituds que es resisteixen a aquesta immensitat soluble d’entranyes.

Ja no sé, si “el món és un lloc bonic per a nàixer” com diu

Lawrence Ferlinghetti, o és senzillament el purgatori.

Un sempre necessita de finestres i acomodar el cos

en una finestra, respirar castells irrompibles, i veure uns altres ulls sense odi

que ens miren: la por és un turó infinitament despietat.

Sí, la por que ens contempla i s’afona en el cos.

Darrere de nosaltres, maduren les nits doctrinals del botxí.

Supose que alguna vegada, tindrem necessitat de la memòria

per a reivindicar aquests ulls que es pergueren de l’altra banda de la llum.

.

Poema d’ANDRÉ CRUTCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

  

ALGUNA VEZ NECESITAREMOS LA MEMORIA

 

 

En las aguas del espejo, desde adentro, habitan paraísos líquidos.

Es raro el ahogo del aliento sobre las piedras, la luz petrificada

en el nudo que queda de las distancias, la gangrena sorda

de la sangre, cuando los ojos han quedado validados de tumbas.

Como una fatiga de mudas ventanas, el velo impaciente de la vigilia,

la ceniza del luto tendida en los brazos y en los hombros,

el abrigo de la congoja: quizás el llanto que dispara el horizonte,

entre multitudes que se resisten a este inmensidad soluble de entrañas.

No sé ya, si “el mundo es un lindo lugar para nacer” como dice

Lawrence Ferlinghetti, o es simplemente el purgatorio.

Uno siempre necesita de ventanas y acomodar el cuerpo

en una ventana, respirar castillos irrompibles, y ver otros ojos sin odio

que nos miren: el miedo es una colina infinitamente despiadada.

Sí, el miedo que nos contempla y se hunde en el cuerpo.

Detrás de nosotros, maduran las noches doctrinales del verdugo.

Supongo que alguna vez, necesitaremos de la memoria

para reivindicar esos ojos que se perdieron del otro lado de la luz.

.

Del libro: Fuego de llaves invisibles, 2021

©André Cruchaga


No hay comentarios: