lunes, 16 de abril de 2018

SEMBRA

Imagen cogida del FB de Pere Bessó





SEMBRA




Damunt de les arenetes de la memòria, fa mal l’ardor de la teua carn i aquesta finestra del dol que encara perviu.

Cau el crit sobre la foguera: el món i els seus teulats cremen.

Res no s’apaga al sol de l’espiga, excepte la manta que amaga les ales, excepte la campana del renill a l’ombra de l’alba.

Ens afonem, ací, en la sembra de l’odre subterrani.

Encara resten més senderes i ciris en la febre: el degoteig no oblida el pou al qual pertany.

Bresca o erm, tot ens lliga.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ



SIEMBRA




Sobre las arenillas de la memoria, duele el ardor de tu carne y esa ventana del duelo que aún se vive.

Cae el grito sobre la hoguera: el mundo y sus tejados arden.

Nada apaga al sol de la espiga, salvo la cobija que esconde las alas, salvo la campana del relincho en la sombra del alba.

Nos hundimos en la siembra, ahí, del odre subterráneo.

Quedan todavía más senderos y cirios en la fiebre: el goteo no olvida el pozo al que pertenece.

Todo nos ata sea panal o páramo.

De “Poemas del descreimiento”, 2018.
© André Cruchaga






ULL DE LA CLAU

Imagen cogida del FB de Pere Bessó





ULL DE LA CLAU




Perdut l’ull de la clau entre les ombres de la illada retuda en el turment: la memòria polsant en la nuesa trencada que abraça el silenci. (El cos dels somnis a la mitjanit.)

—Cap adins, el temps i les seues mossegades. Els acords vivents de la flassada, l’ombra que reviu en l’enrenou del tacte.

Així es de cega la nit i tot el sentit de l’arbre ple.

(Un s’enlluerna amb totes les aigües que corren des del fons del possible. Vasta pluja mossegant l’entranya.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




OJO DE LLAVE




Perdido el ojo de la llave entre las sombras del ijar rendido en el tormento: la memoria pulsante en la desnudez rota que abraza el silencio. (El cuerpo de los sueños en la medianoche.)

—Hacia dentro, el tiempo y sus mordeduras. Los acordes vivientes de la cobija, la sombra que se vive en la algarabía del tacto.

Así es de ciega la noche y todo el sentido del árbol lleno.

(Uno se deslumbra con todas las aguas que corren desde el fondo de lo posible. Vasta lluvia mordiendo la entraña.)

De “Poemas del descreimiento”, 2018.
© André Cruchaga

FINESTRA D’OMBRES

Imagen cogida del FB de Pere Bessó







FINESTRA D’OMBRES




Sobre l’ocell infinit i indivisible, el ressò gris de la cendra.

Sense l’heretgia és impossible espolsar-se les pors, desamarrar
les fúries del cos, arraconar el càntir de la indiferència.


Damunt de les tapieres el pinzell de calç de la vesprada.

Els delictes del dia mirant-nos amb una mica de nostàlgia, mentre
les divinitats despleguen el seu catecisme de tova.


En algun antre, els proxenetes a mercé dels seus delmes,
del cel promés, o de la seua voracitat enardida.


Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





VENTANA DE SOMBRAS




Sobre el pájaro infinito e indivisible, el eco gris de la ceniza.

Sin la herejía es imposible sacudirse los miedos, desamarrar
las furias del cuerpo, arrinconar el cántaro de la indiferencia.


Sobre los tapiales el pincel de cal de la tarde.

Los delitos del día mirándonos con alguna nostalgia, mientras
las divinidades desenrollan su catecismo de adobe.


En algún antro, los proxenetas a merced de sus diezmos,
del cielo prometido, o de su voracidad enardecida.

De “Poemas del descreimiento”, 2018.
© André Cruchaga