Imagen cogida del FB de Pere Bessó
SEMBRA
Damunt
de les arenetes de la memòria, fa mal l’ardor de la teua carn i aquesta
finestra del dol que encara perviu.
Cau
el crit sobre la foguera: el món i els seus teulats cremen.
Res
no s’apaga al sol de l’espiga, excepte la manta que amaga les ales, excepte la
campana del renill a l’ombra de l’alba.
Ens
afonem, ací, en la sembra de l’odre subterrani.
Encara
resten més senderes i ciris en la febre: el degoteig no oblida el pou al qual
pertany.
Bresca
o erm, tot ens lliga.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ
SIEMBRA
Sobre
las arenillas de la memoria, duele el ardor de tu carne y esa ventana del duelo
que aún se vive.
Cae
el grito sobre la hoguera: el mundo y sus tejados arden.
Nada
apaga al sol de la espiga, salvo la cobija que esconde las alas, salvo la
campana del relincho en la sombra del alba.
Nos
hundimos en la siembra, ahí, del odre subterráneo.
Quedan
todavía más senderos y cirios en la fiebre: el goteo no olvida el pozo al que
pertenece.
Todo
nos ata sea panal o páramo.
De
“Poemas del descreimiento”, 2018.
©
André Cruchaga