jueves, 14 de enero de 2021

EMBARCADOR│ EMBARCADERO

 

Imagen Pinterest




EMBARCADOR

 

 

En raïms, calendari dels ports, els dies intensos d’onatge.

(Portem en la pell, encara, trompetes de foc dels ahirs);

en cada escala, somnis inevitables i franel•les destemprades en el riure:

cadascú passà de llarg l’ebrietat de les paraules,

cadascú fou còmplice dels dits del fred, —el temps fou l’únic

que confabulà contra el solc i les llavors, les aigües subtils

del joc: aleshores sonaren les vísceres davant de la fogonada,

(estranyes tintes i espills, estranya plenitud alada de la urgència):

Ningú no es detingué a escoltar el panteix monòton del mussol,

ni a amagar els assots que produeixen les escletxes de l’alè

en el seu tràngol d’esmolat granit…

San Francisco, CA, 2013

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

 

 

EMBARCADERO

 

 

En racimos, calendario de los puertos, los días intensos de oleaje.

(Llevamos en la piel, todavía, trompetas de fuego de los ayeres);

en cada escalera, sueños inevitables y franelas destempladas en la risa:

cada quien pasó de largo la ebriedad de las palabras,

cada quien fue cómplice de los dedos del frío, —el tiempo fue el único

que confabuló contra el surco y las semillas, las aguas sutiles

del juego: entonces sonaron las vísceras ante el fogonazo,

(extrañas tintas y espejos, extraña plenitud alada de la premura):

nadie se detuvo a escuchar el jadeo monocorde del búho,

ni a ocultar los azotes que producen las rendijas del aliento

en su trance de afilado granito…

San Francisco, CA, 2013

.

Del libro: ‘Primavera de arcilla’

©André Cruchaga


ROSTOLL DEL FOC│ RASTROJO DEL FUEGO

 

Imagen Pinterest




 

ROSTOLL DEL FOC

 

 

Vinc de la nit amb el seus erms; vaig, potser, cap a les tresqueres més fosques:

ací ja estan vulnerades finestres i armaris,

tot just les escletxes de les meues temples amb el seu racó d’arna i cendra.

(Toda la voz s’ofegà en els rius evaporats de la carn.)

Tot fou imatges sense trellat, crit i destrucció.

Si mai torne a agonitzar que no siga entre espines,

sinó en un núvol profund de sements. O sobre el verd de la teua carn

de llampecs. En el confí seria la mateixa set.

Per a entendre el misteri de la vida, haguí de mastegar el dol.

(Cap liquiditat exonera del tot l’ànima dels seus deutes.)

Finalment, tot és pulsació caòtica a les entranyes.

Una trompeta de còdols, dóna peu al foc de pals i rostolls.

Uns ulls a la vora de l’aigua mosseguen la nuesa exacta.

Per ara em quede en l’arbreda vertiginosa del teu ventre.

San Francisco, CA, 2013

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

 

 

RASTROJO DEL FUEGO

 

 

Vengo de la noche con sus yermos; voy, quizá, hacia más oscuros

derroteros: aquí ya están vulneradas ventanas y armarios,

apenas las rendijas de mis sienes con su rincón de polilla y ceniza.

(Toda la voz se ahogó en los ríos evaporados de la carne.)

Todo fue imágenes sin cordura, grito y destrucción.

Si alguna vez vuelvo a agonizar que no sea entre espinas,

sino en una nube profunda de semillas. O sobre el verde de tu carne

de relámpagos. En el confín sería la misma sed.

Para entender el misterio de la vida, hube de masticar el luto.

(Ninguna liquidez exonera por completo el alma de sus deudas.)

Al final, todo es pulsación caótica en las entrañas.

Una trompeta de guijarros, da pie al fuego de mástiles y rastrojos.

Unos ojos al borde del agua, muerden la desnudez exacta.

Por ahora me quedo en la arboleda vertiginosa de tu vientre.

San Francisco, CA, 2013

.

Del libro: Primavera de arcilla

©André Cruchaga


EL SO DE LA CONSCIÈNCIA│ EL SONIDO DE LA CONCIENCIA

 

Imagen pinterest




EL SO DE LA CONSCIÈNCIA

 

 

A ver dir, fan mal els kilòmetres de formigues al pit.

Tot ho veig ara des del vaivè de l’alè; m’atordeix aquella ombra

que camina amb mi, els noms que fixí amb cinta adhesiva a la paret

i que ara ja no m’habiten en la roba.

He après que tot ho explica el temps, però això té el seu preu.

Hi ha dies implacables com una llar, dies cecs, fondos,

hi ha dies que només deixen el seu rastre damunt dels porus, mentre el corc

ens despulla la sal, l’alè,

el pati de darrere gastat de la boirina.

(Tot el que em resta ara és mirar cap al mar i tocar la carn

viva de la meua ombra. I les explosions fúnebres del darrer orgasme.)

A la sobretaula de dos, un suïcidi inventat per l’estupidesa.

San Francisco, CA, 2013

.

.

 

EL SONIDO DE LA CONCIENCIA

 

 

A decir verdad, duelen los kilómetros de hormigas en el pecho.

Todo lo veo ahora desde el vaivén del aliento; me aturde aquella sombra

que anda conmigo, los nombres que pegué con cinta adhesiva en la pared

y que ahora ya no habitan en mi ropa.

He aprendido que todo lo explica el tiempo, pero ello tiene su precio.

Hay días implacables como una chimenea, días ciegos, hondos,

hay días que solo dejan su rastro sobre los poros, mientras la carcoma

nos desnuda la sal, el aliento,

el traspatio gastado de la neblina.

(Todo lo que me queda ahora es mirar hacia el mar y tocar la carne

viva de mi sombra. Y las explosiones fúnebres del último orgasmo.)

En la sobremesa de dos, un suicidio inventado por la estupidez.

San Francisco, CA, 2013

.

Del libro: ‘Primavera de arcilla

©André Cruchaga