martes, 28 de junio de 2016

EN L’ALTRA PÀGINA

Imagen cogida de cincocentros.com






EN L’ALTRA PÀGINA




En l´altra pàgina de la memòria, pengen els pissarrons de les velles nostàlgies.
Potser els mapes em recorden les latituds esquerdades de la súplica,
o aqueixa altra manera que tenen els rellotges de ser llogaters de les setmanes,
o aqueix camí d’engrunes per on els àngels passen de genolls,
o aqueix preu que s’ha de pagar en fixar la vista en les vitrines,
o aqueixa abraçada esperada en una habitació que de sobte només té quatre parets 
i arna i foscor,
o aqueixa deixalla d’ombres que s’apodera del llenguatge fins tocar la soledat.
Només les parpelles coneixen les concavitats cegues de la terra.
En les dents apagades del llamp, la nuesa fa el seu engany 
als sentits: ignore si és cert, aquella ventúria de joncs a les mans.
Se sap de sobte que la tinta es confon amb la salmorra i amb l’ull 
de l´afany de la melangia, i amb el coàgul de respiració que encara resta 
en l’armari dr paret de pols de l’altíssim.
Davant del fonell de tinta, es comença a assenyalar les vocals 
de les finestres i aqueix espill de cal que tenen els vidres de l’horitzó.
Sempre resulta insignificant l’esguitada dels records, la picotada 
de les ales, els vaticinis que dóna el moviment de l’espiga.
Amb la foscor fins al coll, és difícil saltar la constel·lació de filades d’aram,
o inclinar-se sense cap recolzament al cràter de la gola.
Segur que en cada pàgina el foc és sempre sense necessitat d’additius.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ



EN LA OTRA PÁGINA




En la otra página de la memoria, cuelgan los pizarrones de las viejas nostalgias.
Quizá los mapas me recuerden las latitudes agrietadas de la súplica,
o esa otra forma que tienen los relojes de ser inquilinos de las semanas,
o ese camino de migajas por donde los ángeles pasan de rodillas,
o ese precio que hay que pagar al fijar la vista en las vitrinas,
o ese abrazo esperado en una habitación que de pronto sólo tiene cuatro paredes 
y polilla y oscuridad,
o ese puchito de sombras que se apodera del lenguaje hasta tocar la soledad.
Sólo los párpados saben de las concavidades ciegas de la tierra.
En los dientes apagados del relámpago, la desnudez hace su engaño
a los sentidos: ignoro si es cierto, aquel ventarrón de juncos sobre las manos.
Uno sabe de pronto que la tinta se confunde con la salmuera y con el ojo
del afán de la melancolía, y con el coágulo de respiración que aún queda
en la alacena de polvo del altísimo.
Enfrente del témpano de tinta, uno empieza a señalar las vocales
de las ventanas y ese espejo de cal que tienen los vidrios del horizonte.
Siempre resulta insignificante la salpicadura de los recuerdos, el picoteo
de las alas, los vaticinios que da el movimiento de la espiga.
Con la oscuridad hasta el cuello, es difícil saltar la constelación de alambradas,
o inclinarse sin ningún apoyo al cráter de la garganta.
Es seguro que en cada página, el fuego esté siempre sin necesidad aditivos.
Barataria, 2016