martes, 6 de febrero de 2018

PLUJA DEL COS

Imagen Pinterest






PLUJA DEL COS




El camino de tierra que conducía al manicomio
se despliega otra vez como los ojos…
Roberto Bolaño




Crema la pluja del cos,
—mocadors esbocinats d’aquest onatge
de traginar enmig d’antigues identitats;
consumeix des de la finestra dels porus,
hostessa la sal que bressolà les violes del cansament
i la desconfiança;
també el dubte ha saltat del seu recinte d’ombres,
els paraigües vedats del fullatge:
la realitat sempre és una altra,
i no la que veuen els nostres sentits,
per això hi ha la confusió
i de sobte s’allarguen les distàncies,
les parets de l’insomni,
el sutge del desvetlament amb la seua seqüela de capells mortuoris,
o el manicomi amb mosques i desigs.

—Potser haurem d’entendre la pluja amarga de la garrotxa,
desxifrar el sagnat somort de l’arna,
entendre la fugacitat del vent,
dir-li adéu als dies que cauen com castell de naips.

Sempre resulta difícil ensenyorir-se de la llum
de les finestres,
desxifrar els missatges del penediment,
no permetre que els records convertesquen en sal el calendari,
ni en sutge el treball diari del temps.

(Davant de l’adversitat,
són necessaris trossets de paciència; davant de l’insensible,
el millor antídot és la indiferència:
així he eixit de la follia
i bec dels manuals que escriví al costat de l’espill.
Encara que, per descomptat, no hi ha receptes,
ni art culinària que valga
per a burxar els ulls de cavalls infinits
o llevar les màscares que pul·lulen com éssers normals
al carrer de tots els dies.
Evite la pruïja de les ànimes contrites:
pense en la fetidesa del cel:
ja abans, l’ambigüitat atià els meus sentits;
l’irracional mossegà les cortines de l’alé.
Descobrí els significats esvanits dels cèntims
amb un grapat de terra en la boca.
Mai no ha sigut fàcil entendre l’ADN de la llum,
el gris de les paraules amb olles de dolços,
l’arc del cel a punt de ser daga.
A temps he descobert el xip de les simulacions,
l’inconscient anterior a l’escriptura.)

Ara he d’entendre l’homicidi de cada dia:
aquell grapat de relativismes que la gent comuna no entén;
transitar les magnificències del futur
amb aquests pensaments fundamentalistes dels cantons:
sovint esbiaixem la lluita
diària amb la intriga;
ens persignem, però enverinem
amb el desastre els propis pensaments.

Després de tanta colpidora violència,
l’únic que desitge és una lluna midonada sense naufragis,
el sossec despullat de filferros
i d’altres materials menyspreables.
(Potser una gavina o una amant que em recorde l’últim
orgasme rigorós al besllum de qualsevol saviesa.)

Ha arribat el moment de dir adéu a tot malson:
Els sorolls en comptes dels esclats;
la ficció en comptes del real.
(Suporte la mort, però també aquestes ganes d’abraçar-te.)

Tot ha sigut atroç: amb el sarcasme,
el pit vençut pel fum;
al costat de la xarxa dels pescadors la podridura de les estacions,
els cels filtrats en les andanes,
la pell mossegada pel desmai.

(Creix la pluja en els nostres vastos sentits i també,
emmalaltim de xiprers i gebrada:
sense flassada vaig reptant a les teues nines amb la desmesura
de l’indi enmig de les mans.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





LLUVIA DEL CUERPO





El camino de tierra que conducía al manicomio
se despliega otra vez como los ojos…
Roberto Bolaño




Arde la lluvia del cuerpo,
—despedazados pañuelos de este oleaje
de trajinar en medio de antiguas identidades;
consume desde la ventana de los poros,
huésped la sal que meció los alelíes del cansancio
y la desconfianza;
también la duda ha saltado de su recinto de sombras,
los vedados paraguas del follaje:
la realidad siempre es otra,
y no la que ven nuestros sentidos,
por eso existe la confusión
y de pronto se alargan las distancias,
las paredes del insomnio,
el hollín del desvelo con su secuela de sombreros mortuorios,
o el manicomio con moscas y deseos.

—Quizás debamos entender la lluvia amarga de la breña,
descifrar el sangrado mortecino de la polilla,
entender la fugacidad del viento,
decirle adiós a los días que caen como castillo de naipes.
Siempre resulta difícil adueñarse de la luz
de las ventanas,
descifrar los mensajes del arrepentimiento,
no permitir que los recuerdos conviertan en sal el calendario,
ni en hollín el trabajo diario del tiempo.

(Ante la adversidad,
son necesarios trocitos de paciencia; ante lo insensible,
el mejor antídoto es la indiferencia:
así he salido de la locura
y bebo de los manuales que escribí junto al espejo.
Aunque desde luego, no hay recetas,
ni arte culinario que valgan
para atizar los ojos de caballos infinitos
o quitar las máscaras que pululan como seres normales
en la calle de todos los días.
Evito el prurito de las almas contritas:
pienso en la fetidez del cielo:
ya antes, la ambigüedad atizó mis sentidos;
lo irracional mordió las cortinas del aliento.
Descubrí los significados desvanecidos de los centavos
con un puñado de tierra en la boca.
Nunca ha sido fácil entender el ADN de la luz,
el gris de las palabras con piñatas,
el arco iris a punto de ser daga.
A tiempo he descubierto el chip de las simulaciones,
el inconsciente anterior a la escritura.)

Ahora debo entender el homicidio de cada uno de los días:
aquel puñado de relativismos que la gente común no entiende;
transitar las magnificencias del futuro
con esos pensamientos fundamentalistas de las esquinas:
a menudo sesgamos la lucha
diaria con la intriga;
nos persignamos, pero envenenamos
con el desastre los propios pensamientos.
Después de tanta violencia desgarradora,
lo único que deseo es una luna almidonada sin naufragios,
el sosiego despojado de alambradas
y otros materiales deleznables.
(Quizás una gaviota o una amante que me recuerde el último
orgasmo riguroso al trasluz de cualquier sabiduría.)

Ha llegado el momento de decirle adiós a toda pesadilla:
los ruidos en vez de los destellos;
la ficción en vez de lo real.
(Soporto la muerte, pero también estas ganas de abrazarte.)

Todo ha sido atroz: junto al sarcasmo,
el pecho vencido por el humo;
junto a la red de los pescadores la podredumbre de las estaciones,
los cielos filtrados en los andenes,
la piel mordida por el desmayo.

(Arrecia la lluvia en nuestros vastos sentidos y también,
enfermamos de cipreses y escarcha:
sin cobija voy reptando a tus pupilas con la desmesura
del índigo entre las manos.)

Barataria, 2011
Del libro “TRASPATIO”, 2011 (inédito).
© André Cruchaga