domingo, 31 de mayo de 2020

TOSSUDERIA

Imagen FB de Pere Bessó





TOSSUDERIA




Ens plou aquesta tossuderia dels ulls que es perden en la llunyania. Cada vegada, fan mal els salms de la nit i la successiva gangrena de les campanes i aquests dies que irrompen com parets escaldades. La boca ens incita a mossegar l’all del crit que ens xiuxiueja en l’alba a la deriva. En el darrer somni de la mosca efímera, la bellesa ens colpeja just on el cuc somorgolla els taüts del buit. Després, el temps i les seues tapisseries disfressades de tendresa.
.
Poema d’ ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




TERQUEDAD




Nos llueve esta terquedad de los ojos que se pierden en la lejanía. Cada vez, duelen los salmos de la noche y la sucesiva gangrena de las campanas y estos días que irrumpen como paredes escaldadas. La boca nos incita a morder el ajo del grito que nos susurra en el alba a la deriva. En el último sueño de la mosca efímera, la belleza nos golpea justo donde el gusano, sumerge los ataúdes del vacío. Después el tiempo y sus tapicerías disfrazadas de ternura.
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga

sábado, 30 de mayo de 2020

RAMPELL INFECUND

Imagen FB de Pere Bessó





RAMPELL INFECUND




En la paraula inaprehesible del vent, captiva la raó que se desfà en la ventada de les osseres del pit. Hi ha una edat que es perd en els ferments del temps, un forat de blens com els vells pretatges de la viscositat. A la distància un veu el cos penjant del coixí de la floridura, en la foscor de l’alba dels dits, al costat de la tristesa íntima dels ocells. Udola el pa somort de la teua boca, mentre la vellositat atzarosa es nega a cobrir les cicatrius dels emporis suats de la setmana.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




ARREBATO INFECUNDO




En la palabra inasible del viento, cautiva la razón que se deshace en el vendaval de los osarios del pecho. Hay una edad que se pierde en los fermentos del tiempo, un agujero de pabilos como los viejos anaqueles de la viscosidad. A la distancia uno ve el cuerpo colgando de la almohada del moho, en la oscuridad del alba de los dedos, al lado de la tristeza íntima de los pájaros. Aúlla el pan mortecino de tu boca, mientras la vellosidad azarosa se niega a cubrir las cicatrices de los emporios sudados de la semana.
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga

viernes, 29 de mayo de 2020

INBJUDAN TILL TYSTNAD

Imagen Pinterest





Poema en idioma sueco del poeta André Cruchaga
Traducción: Cándida Pedersen



INBJUDAN TILL TYSTNAD




The silence for you
and the sorrow for me.
Francis Ledwidge




Allt är klart medan ljuset passerar i spårens fuktighet som leder mig till skogens musik. Där, ingen omvänd eller rusa, förutom den glömska grenen som förblindar mig tills jag märker att i esplanaderna finns också avgrund. Jag svär att tystnad är nödvändig när vi passerar vår medvetenhets lera bortom nattens tysta brus. "Hör mig då med dina ögon, eftersom dina öron är avlägsna."

Från boken: Umbral de la sospecha, 2020
André Cruchaga




INVITACIÓN AL SILENCIO




The silence for you
and the sorrow for me.
Francis Ledwidge




Todo es claro mientras discurre la luz en la humedad de los senderos que me llevan a la música del bosque. Ahí, ningún reverso ni prisa, salvo aquella rama del olvidos que me ciega hasta advertir que en las explanadas también existen los abismos. Juro que el silencio es necesario cuando atravesamos el légamo de nuestra conciencia más allá del ruido mudo de la noche. “Óyeme entonces con los ojos ya que están distantes los oídos”.

Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga

CONCAVITAT

Imagen FB de Pere Bessó





CONCAVITAT




Al cràter de les hores, les flassades oblidades i el pit
a punt de ser xiprer digerit en els olis del cel.
S’ha fet habitual el llarg ganivet de llum sobre les ninetes,
o aquell darrer bes de soledat i concavitat d’escuma.
De vegades és estèril la mort amb la seua veu apagada.
En el buit dels ulls l’extrapolació de l’infern i les seues fal·làcies
els espills que llisquen al coixí,
o el cadàver que es vanta de ser ombra o buit imaginari.
Camine mentre transpiren els filats de la història:
és palpable la fugida dels ocells, l’ocell de dol amb els seus dies
sords, el vent de pedra que s’alça en el desig.
Tot és confús, llavors, si tota castració anul·la els espills.
Si les paraules es tornen gàngsters en les finestres.
Si el tatuatge de boira fa que el somni quequege de cendra.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




CONCAVIDAD




Sobre el cráter de las horas, las cobijas olvidadas y el pecho
a punto de ser ciprés descocido en los aceites del cielo.
Se ha vuelto habitual el largo cuchillo de luz sobre las pupilas,
o aquel postrer beso de soledad y concavidad de espuma.
A veces es estéril la muerte con su voz apagada.
En el hueco de los ojos la extrapolación del infierno y sus falacias,
los espejos que resbalan en la almohada,
o el cadáver que se ufana en ser sombra o vacío imaginario.
Camino mientras transpiran las alambradas de la historia:
es palpable la huida de los pájaros, el pájaro de luto con sus días
sordos, el viento de piedra que se alza en el deseo.
Todo es confuso, entonces, si toda castración anula los espejos.
Si las palabras se vuelven gánsteres en las ventanas.
Si el tatuaje de niebla hace que el sueño tartamudee de ceniza.
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga

TANTS IMPOSSIBLES

Imagen FB de Pere Bessó





TANTS IMPOSSIBLES




Als voltants del minut, les càbales darrere de les finestres.
Com seria un parpellei enmig dels quatre punts cardinals
entre la nit i la llum que acacem?
En realitat un busca la llibertat removent velles clavegueres,
un ronc de tendresa en una lluna de buits,
una estació on còmodament es puguen tallar les ungles.
Però la llibertat tan sols és un esbarzer d’utopies masegat pel tràfec.
De vegades la rosada em llepa la cara com a un gos.
Ara entre tants impossibles, ja no sé en quin lloc és la mar,
on comença, on l’infant i els sil·logismes del coixí.
Passen les setmanes i aqueixos somnis ferotges de l’espera,
rosegue la resplendor en un agrunsador d’estrepitós infinit.
En la teua plana els llavis equidistants de l’ardor i les burilles
que finalment arrossega el vent cap a les cunetes.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





TANTOS IMPOSIBLES




En los alrededores del minuto, las cábalas detrás de las ventanas.
¿Cómo sería un parpadeo en medio de los cuatro puntos cardinales
entre la noche y la luz que perseguimos?
En realidad uno busca la libertad removiendo viejas alcantarillas,
un ronquido de ternura en una luna de vacíos,
una estación donde cómodamente se puedan cortar las uñas.
Pero la libertad es sólo una zarza de utopías ajada por el tráfago.
A veces el rocío me lame la cara como a un perro.
Ahora entre tantos imposibles, ya no sé en qué sitio está el mar,
dónde comienza, dónde el niño y los silogismos de la almohada.
Pasan las semanas y esos sueños feroces de la espera,
mordisqueo el resplandor en un columpio de estrepitoso infinito.
En tu llanura los labios equidistantes del ardor y las colillas
que al final arrastra el viento hacia las cunetas.
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga

jueves, 28 de mayo de 2020

REGNE FOSC

Imagen FB de Pere Bessó





REGNE FOSC




Pertot arreu el picoteig àvid dels corbs: això envaia l’aire dels meus somnis, les paraules que algú tirava com a dards. En algun racó de l’eternitat, la fullaraca orba damunt de la llosa de les setmanes incautades pel vertigen. Allotjat entre ocells escapçats, tot just la vida, una successió d’ombres, una cambra aterradora, uns trens ancorats. De sobte, un somriure enrunat, un espill de boirina a la boca, una por metàl·lica com un cadàver lluitant en la penombra. Només pensava en el crit, o en algun cresol que assenyalara la diferència, entre el rostre i les parets fragmentades: sorda l’ànima sobre una silueta de rellotge a punt de perdre la seua perspectiva. On és el Paradís sense la seua aposta dramàtica? Mai no foren divertits els bocins de nuesa en un xiu-xiu de castracions, ni envejable l’anèmia del paisatge a l’alba.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





REINO OSCURO




Por todos lados el picoteo ávido de los cuervos: eso invadía el aire de mis sueños, las palabras que alguien tiraba como dardos. En algún rincón de la eternidad, la hojarasca ciega sobre la losa de las semanas incautadas por el vértigo. Alojado entre pájaros decapitados, la vida apenas, una sucesión de sombras, un cuarto aterrador, unos trenes anclados. De repente, una sonrisa en ruinas, un espejo de neblina en la boca, un miedo metálico como un cadáver luchando en la penumbra. Solo pensaba en el grito, o en algún candil que hiciera la diferencia, entre el rostro y las paredes fragmentadas: sorda el alma sobre una silueta de reloj a punto de perder su perspectiva. ¿Dónde está el Paraíso sin su apuesta dramática? Nunca fueron divertidos los pedazos de desnudez en un murmullo de castraciones, ni envidiable la anemia del paisaje en el alba.
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga

lunes, 25 de mayo de 2020

NUESA DEL PARADÍS

Imagen FB de Pere Bessó





NUESA DEL PARADÍS




He vist aqueixa capçana d’infinitud que guarda la llàgrima al sanglot, l’escopinada que s’atreveix amb una mirada, el pneumàtic de l’alba agonitzant en les meues temples com un bes amputat i ert en la molsa. Entre la multitud un cavall de vòmits s’acreix en la violència, uns braços que porten fins al pit totes les cremades que emergeixen del cel. Pertorben les golfes d’agulles i el peltre desmarxat al fem, tots junts els excrements de la deshora i el crit que es fa soroll a les finestres.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per ANDRÉ CRUCHAGA




DESNUDEZ DEL PARAÍSO




He visto ese yagual de infinitud que guarda la lágrima en el sollozo, el escupitajo que se atreve sobre una mirada, el neumático del alba agonizando en mis sienes como un beso amputado y yerto en el musgo. Entre la multitud un caballo de vómitos arrecia en la violencia, unos brazos que llevan hasta el pecho todas las quemaduras que emergen del cielo. Perturban los desvanes de agujas y el peltre destartalado en la basura, todos juntos los excrementos de la deshora y el grito que se hace ruido en las ventanas.
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga


domingo, 24 de mayo de 2020

HONRES FÚNEBRES

Imagen Pinterest





HONRES FÚNEBRES




Davant de l’ull de mar dels estivals, el remolí dels somnis a escala d’eixam sinuós. Què importa ja l’ull d’agulla de la nit i el seu ofec de sequera esquerdada! Tot s’ha tornat violí de vinagre en un espill sense ocells, un món de cucs que ens ensorra, una vaixella groga on es perd la nuesa. A estones, saps, m’aixoplugue en un quinquè d’ales abonyegades, o mossegue la carreta de silenci que puja als meus ulls. I no hi ha barques, llevat del soroll de caravanes que s’obrin pas en les exèquies del temps.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




HONRAS FÚNEBRES




Frente al ojo de mar de los estivales, el torbellino de los sueños a escala de enjambre sinuoso. ¡Qué importa ya el ojo de aguja de la noche y su ahogo de sequía agrietada! Todo se ha vuelto violín de vinagre en un espejo sin pájaros, un mundo de gusanos que nos derrumba, una vasija amarilla donde se pierde la desnudez. A ratos, sabes, me refugio en un quinqué de alas abolladas, o muerdo la carreta de silencio que sube a mis ojos. Y no hay barcas, salvo el ruido de caravanas que se abren paso en las exequias del tiempo.
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga

sábado, 23 de mayo de 2020

LLUNA D’ANTANY

Imagen FB de Pere Bessó





LLUNA D’ANTANY




En la foscor, l’astrolabi del temps i el desfogament de la llum en el seu laberint d’abís silenciós. Si almenys el silenci minvara el foc de la tempesta, no hi hauria tombes trencades al meu pit, ni murs arran dels meus ulls. En la lluna d’antany de la carn la ingenuïtat assentida de la broma i un litoral de batecs sense usura. Fuig allò proper i s’acosta el remot: tot és oblit i no pas mansuetud; al costat de la llosa, el dol líquid de la respiració, la boca talada de la seua verdor. Si tot tinguera un llit perfecte, l’ebrietat del firmament seria visible per a nosaltres.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





LUNA DE ANTAÑO




En lo oscuro, el astrolabio del tiempo y el desfogue de la luz en su laberinto de abismo silencioso. Si tan solo el silencio menguara el fuego de la tormenta, no habría tumbas rotas en mi pecho, ni muros al ras de mis ojos. En la luna de antaño de la carne la ingenuidad asentida de la bruma y un litoral de pálpitos sin usura. Huye lo próximo y se acerca lo remoto: todo es olvido y no mansedumbre; al lado de la losa, el luto líquido de la respiración, la boca talada de su verdor. Si todo tuviese un cauce perfecto, la ebriedad del firmamento nos sería visible.
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga

viernes, 22 de mayo de 2020

ARTIFICI

Imagen FB de Pere Bessó






ARTIFICI




A través de totes les màscares, aqueixa màscara que no coneixem, l’altra sense afaits davant de l’espill. No és l’ala, sinó la part cega del pètal, aqueix altre temps d’un fèretre desconegut, sense llum sota d’un món i un discurs, ja cremats. El so de la nit la desvetla com una campana de fang, com la rosa que desapareix en la llengua d’un mur d’agulles. El maquillatge cobreix les cicatrius d’aquell laberint clavat al tòrax; una caverna de fum traspua el fred de les paraules: és una torxa de buits on no hi ha respostes, sinó muntanyes de forats a les temples.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




ARTIFICIO




A través de todas las máscaras, esa máscara que no conocemos, la otra sin afeites frente al espejo. No es el ala, sino la parte ciega del pétalo, ese otro tiempo de un féretro desconocido, sin luz debajo de un mundo y un discurso, ya quemados. El sonido de la noche la desvela como una campana de barro, como la rosa que desaparece en la lengua de un muro de agujas. El maquillaje cubre las cicatrices de aquel laberinto clavado en el tórax; una caverna de humo exuda el frío de las palabras: es una antorcha de vacíos donde no hay respuestas, sino montañas de agujeros en las sienes.
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga

jueves, 21 de mayo de 2020

AMPUTACIONS

Imagen FB de Pere Bessó






AMPUTACIONS




I do nor even have ashes to rub into my eyes.
James Wright




Entre el cel i la terra, les amputacions com un jardí de crisantems tallats per l’ullal de serps de parracs. L’escalpel, ací, a la vora del monyó de somnis i els ulls trencats d’un cementiri de silencis, quasibé un escapulario de gemecs en un sostre gèlid de ferides. Ballen els cresols en el buit de la saliva, el tren sense ales en una olla de records, els dies sencers de boira en els parcs. (Ets el que jo sóc: un instant en el terror que imaginem, un cor d’ossos, en el judici final que ressona en la llum sorda de la fusta.)
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




AMPUTACIONES




I do nor even have ashes to rub into my eyes.
James Wright




Entre el cielo y la tierra, las amputaciones como un jardín de crisantemos cortados por el colmillo de serpientes de harapos. El escalpelo, ahí, junto al muñón de sueños y los ojos rotos de un cementerio de silencios, casi un escapulario de gemidos en un techo gélido de heridas. Bailan los candiles en el hueco de la saliva, el tren sin alas en una olla de recuerdos, los días enteros de niebla en los parques. (Eres lo que yo soy: un instante en el terror que imaginamos, un corazón de huesos, en el juicio final que resuena en la luz sorda de la madera.)
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga

miércoles, 20 de mayo de 2020

BORDELL DEL SOMRIURE

Imagen FB de Pere Bessó





BORDELL DEL SOMRIURE




The sour breath
Will vanish in a day.
Sylvia Plath




Ja he tancat la porta al possible joc de la fullaraca. Uns centaus dringuen al pessebre de les butxaques, o pengen de la forqueta de la nit ocells negres de lascívia. (Ni somies, al coll, amb tonells de vaques magres en un manicomi, ni amb el cel nan d’un caliu de llengua espessa de callositats.) Un vi negre té millor gust a una nit constel·lada d’ombres fastigoses: bull el paradís en un davantal de vinagre, mentres el fum emmuralla la ciutat i els espills, aqueixa tristor que ens dóna la puta càrcer en què vivim.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





LUPANAR DE LA SONRISA




The sour breath
Will vanish in a day.
Sylvia Plath




Ya he cerrado la puerta al posible juego de la hojarasca. Unos centavos tintinean en el pesebre de los bolsillos, o cuelgan de la horqueta de la noche pájaros negros de lascivia. (Ni sueñes, al cuello, con toneles de vacas flacas en un manicomio, ni con el cielo enano de un rescoldo de lengua tupida de callosidades.) Un vino tinto sabe mejor a una noche constelada de sombras asquerosas: hierve el paraíso en un delantal de vinagre, mientras el humo amuralla la ciudad y los espejos, esa tristeza que nos da la puta cárcel en que vivimos.
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga

martes, 19 de mayo de 2020

MUSEU

Imagen FB de Pere Bessó





MUSEU




Just a la foguera de set, dessota de la llengua, es fa tro l’arbre de saliva de les libacions. Sota de la mar, els ossos de sal afonats dels vaixells; tot just és faula la torxa de silenci que s’alça com un diàleg de gebrada a les parpelles. Podria pensar en el paradís i respirar-lo, podria tallar les paraules i fer-les dansar damunt de la sang d’un temps que deixí de comptar: en realitat, al tercer dia continua el mateix antifaç i un antre de fèretres al meu pit. Del museu d’insectes, només els records del soroll dels jardins o, si de cas, un acordió d’espines cremant en el martiri d’un àncora rovellada.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





MUSEO




Justo en la fogata de sed, debajo de la lengua, se hace trueno el árbol de saliva de las libaciones. Debajo del mar, los huesos de sal hundidos de los barcos; apenas es fábula la antorcha de silencio que se yergue como un diálogo de escarcha en los párpados. Podría pensar en el paraíso y respirarlo, podría sajar las palabras y hacerlas que dancen sobre la sangre de un tiempo que dejé de contar: en realidad, al tercer día sigue el mismo antifaz y un antro de féretros en mi pecho. Del museo de insectos, solo los recuerdos del ruido de los jardines o, si acaso, un acordeón de espinas ardiendo en el martirio de un ancla oxidada.
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga

lunes, 18 de mayo de 2020

FUTUR

Imagen FB de Pere Bessó





FUTUR




As through the hills I walked to view the hills and shamrock plain,
I stood awhile where nature smiles to view the rocks and streams,
On a matron fair I fixed my eyes beneath a fertile vale…
Lady Gregory




M’avance a les aigües contaminades i a aqueixa llibertat entre cadenes. En quina claveguera es materialitzarà l’esperança? En quina lluna negra miraran la llum els infants vinents? Camine amb les butxaques immòbils del buit i pelletes de terra a l'arrelam amb parets de por. Nous assassins espellaran les nostres ànsies fins al punt de no trobar cap sender, ni espai per a l’infinit. Serà una altra nit de crims i de nostàlgies persistents. Un singlot gegant apareix com la mar, bocins de tropells devoren el silenci: la fertilitat de la floridura s’albira en les finestres.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





FUTURO





As through the hills I walked to view the hills and shamrock plain,
I stood awhile where nature smiles to view the rocks and streams,
On a matron fair I fixed my eyes beneath a fertile vale,…
Lady Gregory




Me anticipo a las aguas contaminadas y a esa libertad entre cadenas. ¿En qué cloaca se materializará la esperanza? ¿En qué luna negra mirarán la luz los niños venideros? Camino con los bolsillos inmóviles del vacío y champitas con paredes de miedo. Nuevos asesinos desollarán nuestras ansias al punto de no encontrar un sendero, ni espacio para el infinito. Será otra noche de crímenes y de nostalgias persistentes. Un hipo gigante aparece como el mar, pedazos de tropeles devoran el silencio: la fertilidad del moho se vislumbra en las ventanas.
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga

domingo, 17 de mayo de 2020

INVITACIÓ AL SILENCI

Imagen FB de Pere Bessó





INVITACIÓ AL SILENCI




The silence for you
and the sorrow for me.
Francis Ledwidge




Tot és clar mentre discorre la llum en la humitat dels senders que em duen a la música del bosc. Ací, cap revers ni pressa, llevat d’aquella branca d’oblits que m’encega fins advertir que en les esplanades també hi ha els abismes. Jure que cal el silenci quan travessem el lllacor de la nostra consciència enllà del soroll mut de la nit. “Escolta’m llavors amb els ulls, ja que són lluny les oïdes”.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





INVITACIÓN AL SILENCIO




The silence for you
and the sorrow for me.
Francis Ledwidge




Todo es claro mientras discurre la luz en la humedad de los senderos que me llevan a la música del bosque. Ahí, ningún reverso ni prisa, salvo aquella rama del olvidos que me ciega hasta advertir que en las explanadas también existen los abismos. Juro que el silencio es necesario cuando atravesamos el légamo de nuestra conciencia más allá del ruido mudo de la noche. “Óyeme entonces con los ojos ya que están distantes los oídos”.
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga

sábado, 16 de mayo de 2020

VOL PRECIPITAT

Imagen FB de Pere Bessó






VOL PRECIPITAT




De tard en tard, llegíem Ezra Pound, o Marcel Proust;
A Jane, però, li agradava transitar llargs desvaris amb Joyce.
Qualsevol excusa ens servia per a perdre’ns en Riverside Park,
a Clackamas, entre falgueres i aigües, una vida feliç.
Entre l’espill d’ahir i el d’avui, una pel·lícula en un llarg
infinit, un petit món que es nega a l’oblit.
De vegades pense en tota aquesta fusta enmig de la pluja:
dansem, a tall d’exemple, en la soledat d’aqueixos boscos: les nits
sagnaven amb els seus crits de fred.
Al fons del pit, el foc de les paraules i un ocell blanc,
una cançó de Pink Floyd, o de Black Sabbath, en el carreró
del desencert, esfilagarsant-se al rabent de l’esbufec.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





VUELO PRECIPITADO




De tarde en tarde, leíamos a Ezra Pound, o a Marcel Proust;
Jane, en cambio, gustaba transitar largos desvaríos con Joyce.
Cualquier excusa nos servía para perdernos en Riverside Park,
en Clackamas, entre helechos y aguas, una vida feliz.
Entre el espejo de ayer y el de hoy, una película en un largo
infinito, un pequeño mundo que se niega al olvido.
A veces pienso en toda esa madera en medio de la lluvia:
danzamos, por ejemplo, en la soledad de esos bosques: las noches
sangraban con sus gritos de frio.
Al fondo del pecho, el fuego de las palabras y un pájaro blanco,
una canción de Pink Floyd, o de Black Sabbath, en el callejón
del desatino, deshilachándose en lo raudo del resoplido.
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga