CONCAVITAT

Imagen FB de Pere Bessó

CONCAVITAT

Al cràter de les hores, les flassades oblidades i el pit
a punt de ser xiprer digerit en els olis del cel.
S’ha fet habitual el llarg ganivet de llum sobre les ninetes,
o aquell darrer bes de soledat i concavitat d’escuma.
De vegades és estèril la mort amb la seua veu apagada.
En el buit dels ulls l’extrapolació de l’infern i les seues fal·làcies
els espills que llisquen al coixí,
o el cadàver que es vanta de ser ombra o buit imaginari.
Camine mentre transpiren els filats de la història:
és palpable la fugida dels ocells, l’ocell de dol amb els seus dies
sords, el vent de pedra que s’alça en el desig.
Tot és confús, llavors, si tota castració anul·la els espills.
Si les paraules es tornen gàngsters en les finestres.
Si el tatuatge de boira fa que el somni quequege de cendra.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

CONCAVIDAD

Sobre el cráter de las horas, las cobijas olvidadas y el pecho
a punto de ser ciprés descocido en los aceites del cielo.
Se ha vuelto habitual el largo cuchillo de luz sobre las pupilas,
o aquel postrer beso de soledad y concavidad de espuma.
A veces es estéril la muerte con su voz apagada.
En el hueco de los ojos la extrapolación del infierno y sus falacias,
los espejos que resbalan en la almohada,
o el cadáver que se ufana en ser sombra o vacío imaginario.
Camino mientras transpiran las alambradas de la historia:
es palpable la huida de los pájaros, el pájaro de luto con sus días
sordos, el viento de piedra que se alza en el deseo.
Todo es confuso, entonces, si toda castración anula los espejos.
Si las palabras se vuelven gánsteres en las ventanas.
Si el tatuaje de niebla hace que el sueño tartamudee de ceniza.
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.

©André Cruchaga