domingo, 20 de mayo de 2018

BUIDORS OFEGADES

Imagen cogida del FB de Pere Bessó





BUIDORS OFEGADES




Besí la teua pell amb tota la puresa que tenen les pulsions benignes i no fou suficient per a extingir tot l’incendi líquid de las buidors ofegades.

Travessí la claredat tèbia de les teues cuixes i els vint anys dels insomnis de l’alba i aquella orquídia irredenta, expremuda, en els meus crepuscles.

Escolte els minuts de l’escullera dels molls i l’ocell etern que vola al voltant del teu melic.

Sobre la densitat interminable de la terra creix la fuita.

—Mai no fou suficient la suor de sucre crescuda al pit, ni la violència reprimida del silenci.

(Des de llavors, a dues veus el crit del vent.)


Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per Pere Bessó 





VACIEDADES AHOGADAS




Besé tu piel con toda la pureza que tienen las pulsiones benignas y no fue suficiente para apagar todo el incendio líquido de las vaciedades ahogadas.

Atravesé la claridad tibia de tus muslos y los veinte años de los insomnios del alba y aquella orquídea irredenta, exprimida, en mis crepúsculos.

Escucho los minutos del rompeolas de los muelles y al eterno pájaro que vuela alrededor de tu ombligo.

Sobre la densidad interminable de la tierra crece la fuga.

—Nunca fue suficiente el sudor de azúcar crecido en el pecho, ni la reprimida violencia del silencio.

(Desde entonces, a dos voces el grito del viento.)

De “Poemas del descreimiento”, 2018.
© André Cruchaga

LLUM IRREVOCABLE

Ioana Haitchi, 





LLUM IRREVOCABLE




A Ioana Haitchi




A les prestatgeries memorables del temps, l’ala de la paraula estesa i el seu fluir d’infinit. (Al cor de l’ull, la terra segada dels somnis i els espills que imaginem.)

A la gruta dels deliris hom percep els vertigens de l’espai.

Pesa el granit en la deriva de la pluja: en el profund, els eclipsis esguiten el tropell dels trens, mentre els peixos de l’insomni mosseguen el llindar de les finestres on la llum es fa ocell pacient i no mocador.

Així, fet el poema, només resta recordar la llegenda del descens. (Al capdavall, l’horitzó és una altra ombra, no menys certa que aquest caminar cap al sens fi.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





LUZ IRREVOCABLE




A Ioana Haitchi




En las estanterías memorables del tiempo, el ala de la palabra extendida y su fluir de infinito. (En el corazón del ojo, la tierra segada de los sueños y los espejos que uno imagina.)

En la gruta de los delirios, uno percibe los vértigos del espacio.

Pesa el granito en la deriva de la lluvia: en lo profundo, los eclipses salpican el tropel de los trenes, mientras los peces del insomnio muerden el umbral de las ventanas donde la luz se hace paciente pájaro y no pañuelo.

Así, hecho el poema, queda sólo recordar la leyenda del descenso. (Al cabo, el horizonte es otra sombra, no menos cierta que este caminar hacia el sinfín.)

De “Poemas del descreimiento”, 2018
© André Cruchaga