martes, 20 de diciembre de 2016

ESCENARI DEL VENT

Imagen cogida de la red




ESCENARI DEL VENT




En els múltiples forats del fullatge, aqueixos manuscrits il·legibles del vent.
Cada boca acosta la seua retòrica en les intempèries enceses.
Al fons, aqueixes agudes gambades de les ombres,
I la seua laboriositat sense límits del temps consumat en la llaurança.
Segons sembla, em toca imaginar la mateixa història amb les vacil·lacions pròpies
del que mamprén el vol quan l’alba resulta favorable.

Tot sap a fugacitat, allà on res no resta dreçat. Allà on la llengua estreny la gola, 
fins a curullar de sobte els ulls, allà on els peus
no arriben a ordir el camí, ni a detindre l’estrèpit.
Passa que sempre un camina errant.

Nada sosté, al capdavall, aquests dies infal·libles de les acaballes.

(Jo ja he optat conscientment per la follia. I em resistesc al culte
de l’eternitat, a l’imperi dels ridículs, als buits florits
dels excusats, i fins i tot a la fe que tremola davant d’una tassa de café negre.
Davant de la imminent nit, em queda el llogaret de les pestanyes i les seues grosses 
ulleres; em queda també com a menester, raonar respecte del borrissol púbic
i el seu adveniment perfecte, i la seua alada pell d’espill. I la seua zona d’auró.
I la seua flor d’hivern clavada en el meu alé.
Tota la ficció val per a un discurs, sense cap insinuació a l’abast.
El que no arrossega o afona el vent, sap simplement a designi.
—Tu, segons sembla, retrinxes les meues temples, fins al punt, —confesse—,
de sentir-me estrany en aquest ebri cos, indòcil i crucial com el teu.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




ESCENARIO DEL VIENTO




En los múltiples agujeros del follaje, esos manuscritos ilegibles del viento.
Cada boca arrima su retórica en las intemperies encendidas.
Al fondo, esas agudas zancadas de las sombras,
y su laboriosidad sin límites del tiempo consumado en la labranza.
Al parecer me toca imaginar la misma historia con los titubeos propios
del que alza vuelo cuando el alba resulta favorable.

Todo sabe a fugacidad, allí donde nada queda erguido. Allí donde la lengua 
aprieta la garganta, hasta colmar de golpe los ojos, allí donde los pies
no alcanzan a urdir el camino, ni a detener el estrépito.
Ocurre que siempre uno anda errante.

Nada sostiene, después de todo, estos días infalibles de postrimerías.

(Yo ya he optado conscientemente por la locura. Y me resisto al culto
de la eternidad, al imperio de los ridículos, a los huecos enmohecidos
de los retretes, e incluso a la fe que tirita frente a una taza de café negro.
Ante la inminente noche, me queda el lugarcito de las pestañas y sus gruesas ojeras; 
me queda también como menester, razonar respecto del vello púbico
y su perfecto adviento, y su alada piel de espejo. Y su zona de arca.
Y su flor de invierno hincada en mi aliento.
Toda la ficción vale para un discurso, sin ninguna insinuación a trasmano.
Lo que no arrastra o hunde el viento, sabe simplemente a designio.
—Vos, al parecer, cercenás mis sienes, hasta el punto, —confieso—,
de sentirme extraño en este ebrio cuerpo, indócil y crucial como el tuyo.)
Barataria, 2016